En femení del plural

Lisístrata: les convoque per una qüestió de vida o mort que hem de tractar i, ves, elles dormint, no compareixen.

Aristòfanes. Lisístrata

 

Una dona mostra el seu enuig, la seua conformitat. Hom tarda més del previst. Amb tot la finalitat és digna i està justificada la seua ràbia. Com podem intentar canviar una societat si no ens ho prenem seriosament? Això hauria de pensar Lisístrata, la protagonista que dona nom al text teatral d’Aristòfanes, aquesta comèdia clàssica que retrata una realitat de conflictes bèl·lics (tan habituals als nostres dies, això de matar, amb qualsevol excusa, per aconseguir avantatges territorials, militars o polítics, que no s’han dignat a negociar amb paraules). Som ja experts en matèria, en aquest inici de segle, i això que estem encara en el primer terç. Les guerres se succeeixen, una rere l’altra, i també els estats que no respecten l’ordre internacionals ni, molt menys, els drets humans. Això, però a una escala menor, és el tema de partida de Lisístrata. Una nova guerra que els grecs havien de suportar, que mataria els homes i les condemnaria una vegada més a ser objecte de conquesta. Ho havien de suportar tot sense dir res, pel bé de la pàtria, de la polis, de la família, de l’abstracte ideal que es vulga posar com a marc dins del qual es permeten les majors atrocitats. I les dones havien hagut d’acceptar-ho tot. Què en podien fer, elles? Considerades el sexe dèbil, una part de la societat que no podia decidir res, ni accedir a càrrecs de poder. Una vegada més, haurien de passar pel sedàs de la història…

O no? I és així on ens trobem una obra que, llegida amb perspectiva històrica, hauria de ser considerada com a revolucionària. Les dones es planten. Les dones diuen no. Com faria la famosa gallineta de la cançó de Lluís Llach:

La gallina ha dit que no

Visca la revolució!

Tot i que les gallines podien fer front a l’explotació a força de negar-se a pondre més ous. I tenint en compte el preu de la borsa de la compra, això sí que hauria enfonsat més d’una economia (començant pels EUA, per exemple). Les dones, les protagonistes de l’obra que analitzem, decideixen fer també un gest heroic: a partir del moment que ho proclamen ja no consentiran en tindre relacions sexuals amb els seus homes, i no ho faran fins que la guerra acabe. Els homes, per descomptat, se les mirarien de costat, com si els estigueren prenent el pèl. Com els anaven a negar la seua diversió, provar la força dels seus braços, amb aquest permís, inhabitual en el dia a dia, de poder maltractar, ferir, fins i tot matar qualsevol dels enemics (i algun que altre amic que se’ls creuava pel davant, ja sabem, els danys col·laterals, que també coneixem tan bé…). Si en temps de pau, haguera estat una catàstrofe, en temps de guerra, amb les necessitats més extremes, això hauria estat considerat un crim de guerra… però aquest gest no el prendrien només les dones d’una de les faccions, sinó les de les dues, perquè en això d’arribar a acords les dones ens duen segles d’avantatge. I bé que ho duran endavant fins que guanyaran la guerra a la guerra. I la pau es torne a imposar. Elles no estaven reivindicant, realment, un dret de les dones, no demanaven una millora de les seues condicions (tot i que viure una guerra, per a elles, sempre suposava un empitjorament de les tradicionals condicions de vida, ja sempre limitades i secundàries als mascles de qualsevol societat antiga). I així, un home posava una primera pedra… sabem que la inspiració li venia de les muses. I potser, sent com eren, personatges mitològics, una cosa com un superheroi, podrien estar donant una lliçó de perspectiva de gènere a l’espècie humana. Una lliçó pacifista, segur!

Un dia més, i les portes tancades. Hui era l’aniversari de la Mary, feia vint anys. L’olor dels teixits, el pols que emplenava l’aire i que, de tant en tant, provocava que alguna de les companyes no pogueren continuar treballant. Era març de 1911. Sempre s’havia qüestionat pel motiu que les hi tancaren. L’excusa acostumada: si no, sempre eixien abans. I l’empresa no es podia permetre aquesta baixada en la productivitat. Ells bé que sabien que a casa els esperava una jornada més: xiquets per alimentar, plats per cuinar, cases per dur endavant… però només els importaven els càlculs de beneficis. Això de conciliar estava a anys llum d’haver-se inventat. Quan es començà a sentir l’olor, alguna que altra alçà els ulls. També ella. Era estrany. Per si de cas, cridaren l’encarregat que, des de fora, estava als seus assumptes. I amb tanta tela, amb tant de teixit arreu, el foc s’estengué ràpidament. I els somnis de més de cent dones acabà de la pitjor forma possible, amb una mort dramàtica. Unes portes que els havien negat arribar al futur, poder complir més dels catorze o vint anys que, com a molt, tenien quasi totes elles. Això desencadenà una mirada nova. Una crisi de valors. Un moviment que pretenia que les dones podien accedir a uns drets mínims. I més tard sorgí el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març, com a marc a partir del qual reivindicar uns drets que els aproparen a l’altra meitat de la població. El primer moviment obrer i feminista començava a fer les primeres passes. Almenys als EUA. Però ja sabem que aquest món es mou a diverses velocitats, malauradament.

Quan l’expressió prengué vol i es feu viral, a les xarxes socials, ja podíem dir que tenia uns anys d’existència. Fou el 2006 quan una activista, Tarana Burke, l’emprara a través d’una xarxa social: MySpace. Ja era hora de cridar prou!, de dir que no estava bé això d’abusar de dones, que eren joves i racialitzades. Aquesta frase, que equivaldria a dir a mi també, i que m’excusen els savis dominadors de l’anglés per aquesta visió allunyada del purisme lingüístic, en l’idioma original feia: me too. Però hauria de passar més d’una dècada quan prengué vol i esdevingué significativa, quan passà de les classes baixes a unes altres classes, més acomodades, les de les arts cinematogràfiques. Ja els estava bé, als homes, treballar amb dones submises. Si volien un paper destacat, no els valoraven només els seus actius, les aportacions habituals i normals, com el domini del seu art, la interpretació, o la bellesa física (això, més discutible, però, en fi…), sinó que permeteren unes altres compensacions. Perquè de dones disposades a fer això, i més, hi havia a cabassos. Alçaves una pedra, a Hollywood i en trobaves, que es deixaven fer i no protestaven. L’objectiu de brillar, d’arribar a dalt d’una carrera amb peus de fang, fins que l’estrella s’estavellava, per l’aparició d’un meteorit amb la forma d’una altra actriu, més jove o més disposada a fer el que fora necessari, per un part, una oportunitat. Harvey Weinstein no seria ni el primer ni l’últim, però sí que fou el que passaria a la història. Les dones alçaren la veu. Digueren que aquest abús (aquest delicte) s’havia d’acabar d’una vegada. Tots ho sabien, i tots havien participat o havien permés que això continuara. Les principals actrius ho anaren reconeixent. Almenys una vegada, o més d’una. El me too passà a la història com un punt d’inflexió del que no es podia consentir. Mai més un altre pas enrere.

24 d’octubre de 1975. Estem a una illa, una illa força gran i força deshabitada i desconeguda. Sempre hem conegut el nord d’Europa com un paradís dels drets socials, de les minories i, per tant, dels drets de les dones. La igualtat de molts d’aquests estats és una realitat quotidiana i es manifesta a través de l’estat del benestar: millors serveis públics perquè les dones puguen treballar i la seua posició social siga respectada. El seu rol, el seu paper, no té per què esdevenir residual i secundari. Però a finals del segle XX, això no estava tan clar a l’illa d’Islàndia. Es plantejaren fer una vaga, però de seguida els vingueren a recordar que això de les vagues era més propi de països comunistes, que atacaven la societat occidental i posaven en perill la seua forma de viure. Per això nasqué la idea de demanar-se un dia lliure. Però no una, no dues ni tres, ni cent, ni mil. Aquesta idea, com a forma per accelerar els canvis i dignificar la posició de la dona, s’estengué per tota l’illa, a través dels famosos clubs, a les xicotetes aldees, on sempre les dones es trobaven. L’excusa era aprendre a cosir, però el que realment volien era tindre una eixida, lluny de les parets opressores de les cases. Així, per carta, per telèfon, de boca a orella, la idea començà a estendre’s. Els homes, com sempre, tan simples ells, optaren per silenciar-ho (dins que no fou possible), riure (una gràcia que els duraria poc) o tractar d’impedir-ho (com impedir que les dones es prengueren un dia, tan sols un dia…). I no podien dir que buscarien unes altres, quan gairebé totes elles estaven per parar un dia. Així, en aquest dia, deixaren les seues tasques habituals, tancaren les portes del treball, ja fora en una empresa per tractar i envasar peix o un buc mercant a l’altra punta del món, encarregaren els seus marits de cuidar els menuts i de fer les feines de casa (cuina, neteja…) i moltes d’elles acudiren a la capital, per celebrar un dia multitudinari. Totes elles juntes, a una sola veu, canta una cançó, amb alegria, que les definia. El seu paper, com feia segles havia passat a l’antiga Grècia, era fonamental perquè la societat funcionara. Com se sent en les manifestacions feministes actuals: si nosaltres parem, es para el món. I així fou, almenys, en Islàndia. Fruit de tot això, les dones començaren a ser respectades i una d’elles esdevingué, poc després, la primera ministra (per primera vegada) d’un país modern. Un pas de gegant, pels drets de totes elles.

L’aeroport estava ple de gent. Molts havien anat a les seus diplomàtiques dels països que hi tenien el consolat o l’ambaixada. Els estaven retirant a tota velocitat, perquè els talibans estaven guanyant la guerra. Molts abandonaren el país per les fronteres, que aviat quedaren tancades. I alguns pogueren acompanyar els darrers ciutadans europeus o americans que estaven desmuntant les seues delegacions. Quan abandonaren els darrers operatius, el resultat era el previsible. Potser no el primer dia, ni el segon, però sí a poc a poc. Com la granota en un perol que calfem a flama lenta i, quan vol reaccionar, ja ho té tot perdut, així actuaren els talibans. Anaren retallant drets i ampliant limitacions (a les dones, especialment): que no podien formar-se o treballar fora de cas o, en els darrers mesos, ni tan sols informar-se o comunicar-se per les xarxes socials. Tornar a una edat quasi de pedra, per sotmetre-les absolutament, i fer-ho davant la impassibilitat del món, al segle XXI, pot semblar mentida, però és el dia a dia que sacseja l’existència de tantes xiquetes i dones, ja sense gairebé un futur que limitar la seua existència a fer d’esclaves dels hòmens que altres homes decidiran per a elles. De vegades fem un pas endavant i dos enrere. O hi ha societats de primera, de segona i de més baixa consideració…

I què tenim, ara per ara? Una dona pot mostrar el seu enuig, però pot ser assaltada per grups d’homes, que volen divertir-se, sense pensar que tenen al davant un ser humà, com ells. És que els agrada, escoltareu que diuen, com si les llàgrimes i la pot al rostre no parlara allò que elles tenen terror de dir, perquè qui saps què els podria passar. Xics joves que no saben relacionar-se amb les xiques si no és per la imposició i la violència. Ho veuen normal, s’han educat amb aquestes imatges a la retina. I pel que fa als drets laborals, tampoc és que la situació siga la més avançada. Continuen les diferències de sou i els sostres de cristall. I la tirania de les modes, la necessitat d’agradar, els preus d’elements de primera necessitat, molt per damunt dels homònims dels homes. I si parlem de medicina, acabem de saber que en Andalusia, a les dones els pot perillar la seua salut perquè no s’ha calculat i pressupostat un nombre suficient d’especialistes per a dur endavant les proves per detectar els càncers de pit, no una ni dues ni cent, dues mil dones, i totes elles han estat deixades de costat, per un error que ningú considerava preferent: cuidar-les, segons es mereixen, avisar-les, perquè tingueren una oportunitat. Ells, els homes responsables (ells i alguna dona, que també domina això d’espolsar-se la responsabilitat i culpar-ne les víctimes per ser-ho) també han tingut mares, dones, filles, però no els sembla importar quan deixen que les coses no funcionen com toca.

Un dia com un altre: una dona s’alça i es mira a l’espill. I, cosa estranya, continua sense veure’s reflectida. I no, no és que hem viatjat a una novel·la de terror o de gènere fantàstic. No ens assetgen vampirs amb l’amenaça de xuclar-nos fins a la darrera gota de sang. És que elles continuen sent (i sentint-se) completament invisibles. I el pitjor és que molts homes, polítics, afirmen la seua condició secundària. El seu paper tradicional, que les destina a les cases. El fet normal que un home puga posar fi a la vida d’una d’elles (fins i tot amb vuitanta anys) perquè potser creuen que eren seues. I molts joves consideren que això de la perspectiva de gènere és un invent que els nega els seus drets tradicionals a imposar-se i créixer socialment al preu que siga. Perquè elles els furten allò que és seu, que els pertany: fama, diners i sexe. El que puguen sentir, això ja no importa. No estem en el romanticisme. No estem fets per pensar, sinó per imposar(-nos). I continuen caient els dies. I a cada colp fa més por pensar quina societat els espera, a les nostres filles; què es trobaran, no d’ací a cent anys, ni de cinquanta, sinó de cinc o deu. Qui guanyarà les pròximes eleccions i quines lleis decidiran ignorar. Quins drets humans continuaran negant, això és cosa del passat, no existeix. No sé a vosaltres, però si són capaços de negar l’evidència del canvi climàtic, què ens pot estranyar que facen, en aquest i en molts altres temes més. Un viatge en el temps a tocar de casa. Un viatge que esdevé un túnel del terror a la meitat de la nostra població. I ara conjugueu, en femení plural. Perquè el secret, l’únic secret, ja ens el va dir Lisístrata. Totes a una. I ni un pas enrere.