La revista degana en valencià

En honor d’Orfeu

13/01/2021

Ho vaig escriure en un text d’un llibre d’homenatge a Antoni Ferrer, Els déus no abandonen Antoni, i és tal com ho recorde: la primera notícia que vaig tindre de la seua persona m’arribà una vesprada que conjecture lenta i desficiosa, probablement freda, de la tardor de 1983 a la biblioteca municipal de Gandia, una sala llavors àmplia i tronada, que convidava a l’endormiscament erudit entre piles de llibres vells i arrossinats per dècades de préstecs. De poesia, n’hi havia ben pocs, però un prestatge agrupava els volums dels premis Ausiàs March de la ciutat, entre els quals un de títol atractiu, Fragmentos con figuras para un vaso minoico, publicat el 1978.

El llibre em va fer impressió, no solament pel bon maneig de les referències clàssiques, sinó per la forma tan subtil amb què les utilitzava per a bastir un itinerari personal lúcid i emocionant. L’autor tenia una veu pròpia i, tant els seus procediments literaris com l’univers que provava d’explorar i reflectir, em resultaven molt afins. En essència, es tractava d’usar les referències de la nostra tradició com a instruments per a entendre lʼésser humà i, per tant, per a entendre’s a ell mateix, ja que cadascú de nosaltres formem part d’aquesta curiosa espècie reflexiva, i tant si maldem per conéixer la humanitat en general com si només pretenem desxifrar-nos a nosaltres mateixos, estem fent en el fons el mateix exercici. Em vaig apuntar mentalment el nom de l’autor, Antoni Ferrer, per si en trobava més coses.

Al cap d’uns mesos em vaig assabentar que el mateix poeta havia tornat a guanyar el mateix premi, ara amb un llibre en català, Partitura laberint, que vaig llegir tan prompte com es va publicar. Em va tornar a sorprendre, perquè sense cap dubte era millor que l’anterior. Escriure en la seua pròpia llengua brindava a l’autor un caliu més íntim i una major fermesa i gosadia. Ferrer ordia les seues exploracions amb determinació i ara sí que de veres trepitjava terreny propi. Del símil mitològic al record entranyable, usar les veus de la terra ho feia tot més vívid. D’altra banda, al País Valencià ningú escrivia com ell, perquè ningú havia fet tan seu, i, en cert sentit, tan casolà, el món clàssic i el bíblic, que ací no era una llaminadura cultista més o menys vistosa; era arrel fundadora i saba viva.

I així va quedar la cosa durant un temps. Quan em vaig traslladar a València, deguérem coincidir en alguns actes públics, potser en els recitals d’Arana, un grup poètic molt actiu llavors que es reunia cada setmana en un pub de la ciutat. Ell havia fet una referència entre elogiosa i crítica a uns versos meus i ho comentàrem. En persona, Toni té un tracte molt afable, que inspira confiança a la gent més reservada. És sincer i cordial, i no es priva de dir el que pensa, però ho fa sense ofendre. En el seu entregent, el que salta a la vista és la bondat i una ironia festiva, molt enjogassada, amb aquells ullets inquisitius, vivaços i riallers, que s’ho miren tot amb una agudesa alhora penetrant i comprensiva. D’estatura mitjana, prim, de gestos fàcils i veu fonda, amb un rostre molt valencià i molt llatí, lleument aguilenc, que no costaria gens d’imaginar compareixent en un relleu romà del baix imperi, com a mestre d’escola o magistrat provincial, amb un posat distés, però ben digne. Quan són eminents, la intel·ligència i la bondat són qualitats que es copsen de seguida, i tractar gent així sempre és un regal. Un se sorprén pensant que no seria difícil confessar-se amb algú que no considera alié res del que és humà. D’algú capaç d’endevinar i entendre, hi ha dret a esperar-ne que la penitència que ha de comportar l’absolució siga ponderada.

Antoni Ferrer va nàixer el 1943 a l’Alcúdia de Crespins. Als 11 anys començà a estudiar en un seminari més progressista que la majoria d’eixes institucions en aquell temps, i va rebre una formació sòlida. Durant els anys d’estudi va agafar de ple el gran sotrac intel·lectual que significà el Concili Vaticà II, que tan mal rebut va ser pel règim franquista i que tantes esperances de renovació va suscitar. Ferrer és fill d’aquell temps, va fer seus els aires inspiradors de canvi, en favor d’una altra manera, més humana i solidària, d’entendre la fe i el món, i continuen formant part del seu ser més íntim i del seu estar amb nosaltres. Jo era un xiquet quan tenia lloc tot aquell trasbals, però algun ressò em va arribar, en la veu del pare Porcar (ja faltat, per desgràcia), als Escolapis, i era l’eco lluminós d’una vida més honesta i més lliure que la que ens obligaven a passar. Puc imaginar-me l’efecte que tot això degué tindre en un estudiant jove.

Ferrer va ser un capellà modern, d’aquells que ara en diríem reformistes, però que en el seu moment eren prou revolucionaris. Va professar i donar classes a Sagunt i València i va fer un gran treball en l’escola comarcal de Gilet. Després va viure una crisi que degué ser fonda –no hem parlat gaire d’això. Toni no ha perdut mai la fe (és inimaginable), però sí que va abandonar el sacerdoci, es va enamorar i es va casar amb Empar Montagud, i va seguir fent classes, participant en el consell de redacció de la revista Saó i escrivint poemes. Per cert, una de les coses que fan esplèndida i entranyable aquesta revista és que té una ànima, i en ella reverberen les ànimes dels qui la fan. Saó també és molt Antoni Ferrer.

Pel que fa als poemes, quan ja començàvem a ser amics, Toni va publicar Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies, un llibre molt ambiciós, l’exuberància retòrica del qual m’agafà desprevingut i no vaig entendre prou. Crec que a ell li va saber una mica greu, però m’ho va disculpar. Hi ha una cosa realment commovedora en aquest llibre, i és la compassió universal que l’amera. Potser per a més viure necessitem morir, però això no excusa el plany per tot allò que hi ha de gloriosament efímer en la vida, i en aquest llibre és el cosmos qui plora. Antoni Ferrer coneix, per descomptat, la teologia de sant Agustí, però la seua ànima és franciscana, i els seus llibres, començant per aquest, ho posen en relleu amb claredat.

Per contra, el seu Cant espiritual em va enlluernar, i m’enlluerna encara cada volta que el llegesc. Continue pensant que és el llibre més poderós i més ben articulat que ha produït la poesia valenciana en les últimes dècades, i és també un llibre insòlit, com un itinerari de la pensa a Déu que s’estén sobre el món, recull el millor de la tradició musical i poètica cristiana i ens parla ara. Per raons diferents em va commoure Pietà, un breu recull d’epigrames de tradició grecollatina, molt evocadors, que revelen el sentiment per la vida de la gent comuna i la profunda empatia de l’autor. El del record és el gest de pietat més íntim que podem oferir; també el que més consola.

Per desgràcia, la distància geogràfica ha fet que en els últims anys ens hàgem tractat poc. Del temps en què ens véiem sovint, recorde vivament una visita que em va fer a casa i l’única que jo he fet a la seua. En la primera, vam començar a parlar de poesia, de la que preteníem fer nosaltres i de la que admirem, i vam acabar parlant una bona estona d’una altra devoció compartida, Johann Sebastian Bach. Ell estava entusiasmat amb la integral de les cantates del mestre, en la versió de Leonhardt i Hannoncourt, que s’acabava de comprar, i sobre aquesta interpretació jo era més escèptic. On estem plenament d’acord és en l’admiració pel segon enregistrament que Glenn Gould va fer de Les variacions Goldberg. Sense desmeréixer la magistral versió de Leonhardt, el que fa Gould és únic. També cal reconéixer que jo no he gosat dedicar un sol vers al cantor de Leipzig (només m’he atrevit, maldestrament, amb un esborronador kyrie de Léonin), mentre que Les variacions Goldberg d’Antoni Ferrer componen un gran llibre. Toni diu que jo he dit que sempre escriu el mateix llibre. En cert sentit és així, i això és el que fem tots. Els llibres que escrivim van conformant un itinerari que ens reflecteix, i això és particularment veritat en el cas de la seua obra, que és variada de temes i de tons, però molt coherent en els procediments i en les recerques que la impulsen, i per això traça un camí, ric de paisatges i experiència. Té el que els antics en deien concinnitat, una profunda harmonia interna. També es pot dir que, el seu llibre, cada volta l’escriu millor.

En la visita a sa casa de l’Eliana, vaig conéixer la seua dona, Empar, i el seu fill, Andreu, que llavors era un xiquet. Passejàrem pels camps del voltant i parlàrem d’altres assumptes: el país que estimem, la fe i el treball, les coses de la vida. En Antoni Ferrer són naturals la serenitat i l’alegria, i amb ell les hores passen volant. La gent més aviat introvertida, com ara un servidor, no es deixarà mai de sorprendre en constatar amb quina facilitat pot arribar a congeniar, només amb unes poques converses en el temps, amb algunes persones especialment franques i acollidores. Antoni Ferrer és generós en l’amistat. És per això que deplore que els últims anys ens haguem vist massa poc. Ser amic seu és un honor probablement immerescut, però molt ben rebut. La seua amistat alegra el cor i fa molta companyia en el camí.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top