La revista degana en valencià

En la crisi de la representació

26/08/2022

El professor Ignacio Sanchez-Cuenca, en un recent llibre, ens invita a indagar i reflexionar sobre la crisi en la qual es troba la democràcia, caracteritzada per un evident desordre, l’imprevisió, o la volatilitat. El tema sovint es planteja en funció de canvis econòmics i, tanmateix, en els fets sense aprofundir sobre les causes del desordre existent, no és aquest el cas. El llibre en qüestió, titulat “El desorden político” intenta esbrinar la causes d’altre ordre, en concret situa: els canvis tecnològics i sobretot la pèrdua de confiança dels ciutadans envers els partits polítics tradicionals i els mitjans de comunicació, dues instàncies bàsiques de la democràcia representativa que hem conegut fins ara, els quals tenien un paper d’intermediació entre l’estat i els ciutadans. Als dos casos la ciutadania ha anat deixant de confiar en ells, situació que ha generat un buit i ha propiciat l’aparició de nous partits anti sistema, tant de dreta com d’esquerra, els quals pretenen establit una relació més directa amb la ciutadania, evidenciant una crisi de la representació política.

Certament, com diu l’autor, fenòmens com la baixa participació electoral, la polarització, el descrèdit dels grans partits formen un context de “desorganització dels sistemes de partits…” I quines han estat les causes de tot això? I cap va a on pot anar la situació? Molts interrogants, efectivament ens trobem en un estadi de transició, de decepció, de desconfiança amb els grans líders, en la que l’individualisme va creixent i per tant de desordre. Doncs, tot coincidint, en gran part de les explicacions que ens facilita el llibre que estic comentant, apuntaria algunes consideracions, producte més de la meua experiència, diguem més “casolanes”, que se situen en el cas de l’Estat Espanyol, amb la seua diversitat nacional, i, per altra banda, en alguns aspectes d’eixa manca de confiança amb els partits tradicional, o no tradicionals.

Allò que es diu Espanya és un estat, que pretén ser una nació, i que alberga pobles que també volen ser nació, la crisi dels partits tradicionals també és producte del fet que els dos grans partits no representen les aspiracions nacionals o autonòmics d’alguns territoris, puix més aviat són partits no sols estatals, sinó, “estatalístes”. La darrera legislatura evidencia com el gran partit PSOE no ha tingut més remei que suplir la seua feblesa amb el suport d’opcions, com el PNV, BILDU; ERC; Compromís, Unidas-Podemos… Així doncs, en aquest sentit el nivell de representativitat d’opcions perifèriques o sobiranistes o hi ha augmenta o es manté, puix connectem amb uns sentiments d’una part important de la seua ciutadania.

Quant al tema que podem definir com de model de partit, certament, com diu Sanchez-Cuenca, les primàries poden haver estat un pedaç, també els casos de corrupció han agreujat el seu qüestionament. A més a més, jo afegiria com altres causes: les pràctiques habituals de selecció de les persones que van a formar les llistes, les quals són tancades, la professionalització dels polítics, el clientelisme en la designació d’assessors o càrrecs. Per altra banda, la presència de líders en el si dels nous partits en més d’una ocasió, ha comportat la dependència absoluta del o la líder, per això, qualsevol canvi de situació personal que implica la substitució o relleu va ser un problema de gran importància.

Ens trobem, doncs, com apunta el llibre, amb “en una fase de transició, de readaptació dels sistemes polítics a societats individualistes en les quals la intermediació ja no gaudeix de la legitimitat d’abans”.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top