En mans de la Candeleta

Ferran Belda. Periodista

Tinc un amic que no volia que guanyaren els seus en el sentit més ampli de l’expressió per no desencisar-se’n. I, clar, porta dotze mesos que sembla la Candeleta: uns dies riu i els altres plora. Ell creu que és un cas únic no a València, sinó al món sencer, però no ho és. En absolut. De desenganyats, n’està el món i la història plens. Sense anar més lluny, la frustració que van sentir no pocs antifranquistes en els primers anys de la Democràcia va ser enorme, dins d’allò relativament enorme que va ser l’antifranquisme efectiu. De la nit al matí, van ser abocats a la marginalitat extraparlamentària, a l’allunyament de la participació activa en la vida política del país o al desencís els militants de la majoria dels partits i grupuscles que havien lluitat contra la Dictadura. Que molts d’ells, entre els quals figuraven Rafael Blasco i tants altres, compassaren de seguida la seua ideologia a la realitat del moment –el triple canvi de casa, cotxe i companya, les cèlebres tres C, vindria tot seguit– no qüestiona aquesta centrifugació del bo i millor de l’antifranquisme. Ans al contrari: la confirma en tota la seua extensió. De mostres del despago que va provocar en nombroses persones i col·lectius el restabliment de la normalitat democràtica, n’hi ha unes quantes. D’aquella època data la cançó «»No és això» de Lluís Llach. Una lletra que no pot ser més explícita fins i tot en les metàfores: «No és això, companys, no era això / pel que varen morir tantes flors». A eixe complicat moment del nostre passat recent pertany un famós acudit, no recorde ben bé si de Jaume Perich o de Chumy Chúmez, que traspuava l’inocultable desengany que va envair els qui, si més no, esperaven una altra cosa del sufragi universal i de la saviesa popular: «Déjalos votar –es llegia a la vinyeta– y votarán UCD». Així, com una pregunta, una simple pregunta que, oportunament llançada per un escriptor i columnista de prestigi com Manuel Vázquez Montalbán va suscitar un gran debat entre la intel·lectualitat progressista d’aleshores: «¿Contra Franco vivíamos mejor?».

A Vázquez Montalbán, com a mínim, l’assistia el dret a plantejar i plantejar-se aquesta qüestió, encara que fóra com un exercici d’anàlisi sociopolític, en vista de com havien evolucionat les coses. Procedia del PSUC i havia vist esmicolar-se eixa potent maquinària de resistència contra la Dictadura. Qui millor que un bon marxista per esperonar l’autocrítica? No tothom ho va entendre així i després es va veure obligat a explicar una i mil voltes que no és que pensara que contra Franco es vivia millor, sinó que havia arribat a la conclusió que «una part de l’esquerra no va saber superar eixa situació» i va ser desbordada per la deriva que va prendre el país una vegada aconseguides les llibertats democràtiques. Punt en el qual coincidiren, paradoxalment, i no cal matisar que per distintes raons, amb els franquistes més recalcitrants, que, de colp i volta, es veren impel·lits a exclamar de bell nou allò que «para eso no hicimos la guerra».

¿Com porten el Pacte del Botànic els qui desitjaven fervorosament la caiguda del PP i, no obstant això, eren plenament conscients que els seus, repetisc que en el sentit més generós de la paraula, no arribarien amb una vareta màgica a la mà i tard o d’hora, més d’hora que tard, ficarien la pota? N’hi ha de tot, perquè no tothom és igual d’exigent i sempre trobes qui és més condescendent o comprensiu que un altre. Però, com no podia ser d’una altra manera entre pessimistes, que, com tothom sap, són optimistes ben informats: ho duen ara amb il·lusió –el mandat del PP es va fer etern fins i tot per a nombrosos militants conservadors–, ara amb una gran dosi de paciència, sovint amb una palmària resignació cristiana. La sorpresa te l’emportes quan persones a qui hom suposaria d’allò més satisfetes de la gestió que està portant a terme la Generalitat admeten, com acaba de fer l’exsecretari general d’UPV i expresident del Bloc, Pere Mayor, en La 99.9, que els ha decebut Vicent Marzà. Mane? Mayor decebut amb Marzà? Això declara, si més no, perquè, al seu parer, no ha renovat com calia l’estructura orgànica creada pel PP. És més que probable que Mayor estiguera tractant de posar de manifest, en contra del que opina el ram de l’ensenyament concertat, que Marzà encara podria anar més lluny del que ha anat en l’aplicació del programa d’educació de Compromís. «¿Pero, y si sí?», que diu José Mota. ¿I si sí que estan resultant decebedores segons per a qui algunes de les actuacions que estan portant a terme les noves autoritats locals, provincials i autonòmiques? ¿Minvaran les adhesions que van permetre la formació del «pacte a la valenciana» que tant de ressò periodístic va obtindre, per cert, a Madrid a partir del proppassat 20-D? No ho crec. En unes altres circumstàncies s’eixamplaria la diferència que el PP va traure a l’esquerra en les darreres eleccions perquè moltes de les decisions que estan prenent els progressistes estan cohesionant el vot conservador; i més que el cohesionaran a la marxa que anem. Però no crec que es produïsca un daltabaix a curt termini, no tant per l’efecte multiplicador que tindrà l’adhesió d’EU al pacte de Compromís amb Podemos, que també, com perquè la inèrcia i els possibles transvasaments de vots entre les distintes forces presentarà un saldo favorable a la coalició emergent i, per tant, més il·lusionant. I, en contraposició, el partit d’Isabel Bonig està fet un nyap.

Hi ha dissensions. No cal negar-ho. La secretària i el director general de Comerç no s’han arrapat arran de la modificació dels horaris d’obertura de les grans superfícies perquè són gent de pau. Hi ha, així mateix, desacords profunds. El Molt Honorable està a punt d’inventar-se una llei i un departament per tal que els ecosobiranistes i/o nacionalistes del cel o del dimoni –l’expressió varia segons qui l’empra– no li espanten els poquets inversors estrangers que es deixen caure per ací. El 26-J desencadenarà un considerable sotrac polític. Però res fa pensar a hores d’ara que el bi/tri/quadripartit ací o allà –el nombre de components varia en funció de les institucions– acabe com el ball de Torrent. Un final del Consell semblant al d’UCD és inimaginable a hores d’ara. Estan poc contents tots amb el que tenen, començant per Mónica Oltra! I mentre ningú es senta menat a cridar, com Pío Cabanillas, allò de «¡Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros!» anirà el carro (oficial, per descomptat). El que no sabem és quant de temps trigarà a estendre’s la melangia. En evitació de majors capficaments, Puig ha convocat uns altres exercicis espirituals per a després de les votades a Torrevella, més enllà de la simbòlica línia de Biar-Bussot. Tot siga per desemboirar malentesos. Trepitjar la diversitat de la pàtria que «s’empara baix son mant». I posar el cabet en la faena, que deia el plorat Pep Torrent.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar