En meravelles i jocs

Peu de foto: Exposició presa a Berlín durant l’hivern de 2005: una de les meues últimes fotografies analògiques en blanc i negre

Fa uns mesos, l’editorial Afers va publicar una obra singular i molt bella, titulada L’afició fotogràfica del doctor José Ribes Marco. Lluny de limitar-se a reproduir i glossar les imatges de l’arxiu familiar, l’autora del llibre, Ferranda Martí, ens ofereix un retrat precís i profusament documentat sobre les aficions de la burgesia valenciana de primeries del segle xx. Des d’aquesta perspectiva, l’obra es converteix en un assaig sobre el valor de la fotografia domèstica, aquella que naix de la intersecció entre l’amateurisme, una certa vel·leïtat artística i el desig de donar compte de la pròpia vida, en les seues facetes més íntimes i espontànies. Al mateix temps, però, el llibre adopta un punt de vista crític, i proporciona claus sobre aquella incipient societat de consum, en la qual empreses estrangeres amb vocació internacional (com ara Kodak) pugnaven per ampliar el seu mercat amb càmeres cada vegada més lleugeres i assequibles per a les classes mitjanes.

Ara que tots nosaltres portem dispositius sofisticadíssims a la butxaca i que, en gran mesura, triem el mòbil per les seues prestacions òptiques, resulta entendridor constatar les rivalitats entre els defensors d’una fotografia més elaborada i els partidaris d’una tècnica més improvisada. Ara fa més d’un segle, els primers defensaven les tecnologies més antigues, que obligaven a pensar la fotografia fins al darrer detall, mentre que els segons s’inclinaven per utilitzar càmeres modernes, que no exigien tants preparatius. La qüestió de fons era si la facilitat d’ús restava qualitat al resultat, ja que el fotògraf no hi posava els cinc sentits, o si, per contra, estimulava la seua espontaneïtat.

Em pregunte què pensarien si tingueren a les mans un smartphone de darrera generació. Fascinats per les possibilitats actuals, reivindicarien una tècnica més autoconscient i lúdica, que obliga a considerar amb atenció tots els elements que entren en joc en una fotografia: des de l’enquadrament fins a les subtileses de la llum, resumides en la tria de l’ISO, l’apertura del diafragma i la velocitat de l’obturador. Per descomptat, tot això ho proporcionen les càmeres reflex digitals, però d’una manera diferent a les analògiques que vam jubilar ara fa vint anys. Potser abans érem més curosos, perquè teníem la limitació de les 24 o 36 imatges del rodet. I, potser, també, érem més pacients. O, simplement, érem més joves i –com els nostres avantpassats– això és el que enyorem. Siga com siga, em fa l’efecte que les millors fotografies –les més agosarades, les més brutes, les més sinceres– les vaig fer amb una càmera reflex analògica. No debades, m’he sumat a la tendència, cada vegada més nombrosa, de rescatar un d’aquests aparells, carregar el rodet i tornar a disparar sense saber què passarà fins que el revelem. Amb la mateixa il·lusió del xiquet que aprenia a fer fotos amb la vella Rollieflex de son pare: «el món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc…».