Felipe González
Fa dècades era fàcil sentir la frase que deia que fer-se major és una cosa molt roïna. També és cert que quan la generació que ara té, posem com a exemple, seixanta anys, eren molt jóvens, i que una persona de més de seixanta anys era molt, molt major. Ara, afortunadament, ja no. Però també és cert que algunes persones, a més d’envellir el cos, envelleixen les seues idees. També es diu molt que és molt difícil saber anar-se’n de la política. El cas, però, és que ara, qui va ser el president socialista del govern espanyol està fent unes declaracions que, sense entrar en la seua autoritat moral actual per a pontificar sobre el bé i sobre qui ha d’anar als inferns, no deixa de sorprendre. Si ell continua militant al Partit Socialista, què fa dient que ell no el votaria? Fa falta aquest nou servei al país? Si no estàs d’acord amb el secretari general i president del govern, organitza un corrent intern per a guanyar-lo, però no tires pedres a la teua teulada. Tal vegada és el més cridaner dels militants socialistes, però no l’únic. S’imaginen Alfonso Guerra permetent declaracions semblants dels seus?
On està Mazón?
José Luis Olivas, president de la Generalitat Valenciana poc de temps (del juliol de 2002 al maig del 2003, va ser també MH. Sembla que li va agradar i no va amagar mai el seu desig d’estar a les pròximes les eleccions repetint com a cap de llista. Les persones que manaven, les que manaven de veritat, li van dir: «No sigues bajoca, porta’t bé, no digues moltes coses i nosaltres t’ho arreglarem». I Olivas va callar i el van pujar als altars econòmics. L’any següent, 2004, va ser president de Bancaixa. Doncs, això. Ara Carlos Mazón, després d’haver dimitit sense dimitir i totes aquelles coses, tal vegada les mateixes persones que manaven abans li han dit: «Tu calla, amaga’t sota les pedres, tanca la boqueta i nosaltres t’ho arreglarem. Continuaràs amb els privilegis que t’atorga ser expresident de la Generalitat, continues de diputat i l’apugem la pagueta uns 600 eurets per si de cas no arribes a final de mes. Això sí, no has de dir ni piu». I així està, amagat. Cobra i calla. També és cert que, si parlara, seria molt divertit. Ara bé, per a les següents eleccions autonòmiques, a veure quin càrrec li donen perquè no continue de diputat. Tal vegada refunden una nova Bancaixa.
La importància de ser alcalde
Les persones que han passat per la gestió política, siga en un partit de dretes o d’esquerres, sempre diuen que la responsabilitat de ser alcalde del teu poble és una gran satisfacció, que et demana una dedicació de vint-i-quatre hores, set dies per setmana. I sembla que és una gran escola, molt més important que les que puguen tindre els diferents partits polítics. És intensa, molt intensa, però ajuda molt. I si en un altre moment de la vida s’assumeixen altres responsabilitats més elevades, tots diuen que l’experiència d’alcalde és fonamental, que et dona com un tarannà especial. Saben vostés si Carlos Mazón va ser alcalde? Ximo Puig i Juanfra Pérez, sí.
María del Carmen Ortí, nova consellera d’Educació, Cultura i Universitats
El temps i les seues accions alçaran acta, però certament és la persona que ho tenia més fàcil del nou Consell perquè el seu predecessor havia resultat tan dolent que ara, malgrat les lleis no escrites, s’ha d’anar a millor. A més, aquesta dona té un llarg bagatge al món de l’educació i ha tocat quasi tots els pals, entrant als centres i tenint reunions amb el professorat i els directors, entre moltes altres. Cert és també que la desfeta havia estat molt gran i ara li tocarà fer també d’enginyera per bastir ponts entre els diferents sectors de l’educació i de la cultura. Li desitgem el millor per a ella, però més encara per a aturar la davallada en què havia entrat la cultura i l’educació.
Immigrants
A la Televisió de Catalunya hi ha un programa que és Polònia, amb uns vídeos curtets en què analitzen, a la seua manera, l’actualitat. Fa uns dies en va circular molt, també per les xarxes socials, un en el qual es parlava dels immigrants. Sembla que encara queden moltes persones que pensen que tots els mals els porten aquests treballadors perquè, al final, qui està treballant al camp, als restaurants, als treballs més durs? I tampoc no pensen que si no s’augmenta el nombre de cotitzants, d’on es cobraran les pensions presents i futures?
Revista Saó Núm.521, pàg.5. Febrer 2026.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
