En punta – Núm.526

El quiosc del PP valencià

Quan es toca poder, quan el partit està governant, sempre existeix com una llei no escrita que ve a dir que no toques res que puga remoure les tranquil·les aigües orgàniques que atorga el poder i els càrrecs institucionals, sempre ben distribuïts entre totes les denominades famílies o corrents orgànics. Era clar que a Carlos Mazón ningú li bufava al bescoll. Tal vegada per això, el dia de la riuada, ningú va ser capaç d’anar-se’n al restaurant o on estiguera, fer-li un pessic i recordar-li que era el Molt Honorable dels pobles que s’estaven inundant i de les persones que ja havien mort ofegades o estaven a punt de fer-ho. Però, qui mana i reparteix els càrrecs té aquestes coses, com una fidelitat cega, mai millor dit.

Després de l’espectacle en l’acte de les víctimes i el que va haver de suportar amb la presència dels reis i de quasi totes les autoritats de l’Estat, va dir que se n’anava a les trinxeres delimitades pel seu escó parlamentari i seguretat judicial que li donava eixa cadira, que ara ja no era del mateix color, però hi continua la immunitat. A més, li van apujar el salari i el van fer president d’una d’eixes comissions parlamentàries que mai no es reuneixen. Tot molt ben tancat en una caixa de plom.

I el senyor Juanfran Pérez Llorca assumeix la responsabilitat de ser el Molt Honorable President, amb el vistiplau de la dreta més extrema i del senyoret del carrer Gènova, el senyor Feijóo. Però, clar, ell no ha passat per les urnes i tampoc no tenia ni té la confiança de tots els sectors del Partit Popular valencià. N’és el president, i això uneix. Les batalles, ara, han de ser soterrades, molt subterrànies, o no tant.

Paco Camp: una au lliure

Després de la dana i del canvi de Presidència, els que manen, els de Madrid, diuen que ara no és el moment de fer congressos del partit, no siga que florisquen totes les diferències que hi ha, que solament són arrels amagades. Millor no fer congressos, encara que toque pel calendari que marquen els estatuts.

I mira per on, l’inesgotable Paco Camps no para de dir: «Hola, jo estic ací i vull ser el pròxim president de la Generalitat, però per a ser el candidat, abans he de guanyar el congrés». El senyor Camps no calla encara que li envien milers de missatges del carrer Gènova. I clar, eixe no fer cas està provocant uns moviments que s’hauran de tindre molt presents per al present immediat i el futur.

María José Català calla (públicament) però no para

Si parlen amb ella, de segur que els diu que el seu objectiu no és altre sinó ser l’alcaldessa de València. I s’ho poden creure. Ara bé, totes les persones que es dediquen a la política sempre aspiren a pujar el següent esglaó cap al vèrtex del poder. Ella no pot perdonar que no li pregunten si vol ser alguna cosa més, o què pensa ella d’aquesta persona o d’aquella altra.

Vicent Mompó, el professor

A més dels problemes que pot comportar que la jutgessa de la dana haja dit que sembla que és un trolero, que ha contat unes quantes mentides en les declaracions, el xic aspira a ser candi, candi i està menejant els seus peons i influències. Ser president d’una diputació com la de València fa que pugues tindre moltes persones fidels pels milions que li has enviat al seu poble. Que ell vol un congrés i el vol ja? I tant! Que espera la benedicció dels xicons de Madrid? També.

Juanfran, el campechano

Ell va de bona persona, de jugador que no fa mai una falta que puga veure el jutge que li fa fer l’esforç d’acceptar la presidència quan li ho va dir Feijóo, que va haver de sacrificar molts aspectes familiars per a assumir el seu nou càrrec. D’acord. Però, sembla que li ha agradat la responsabilitat i no hi ha manera –per moltes vegades que vinguen a terres valencianes– que ningú dels qui mana a Madrid li diga públicament que tu seràs el nostre candidat: ni Feijóo, ni Tellado… I Juanfran, al final, ja està nerviós de veure tots els taurons que naden al seu costat perquè Madrid encara no ha dit ni piu.

Pérez Llorca i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Acte celebrat a la vora de la Mediterrània, amb la presència de tot el poder valencià popular: les presidències de les tres diputacions, alcalde d’Alacant i alcaldesses de València i Castelló, els seus consellers i conselleres, i Miguel Tellado, que va vindre a fer la laudatio d’ell, que era qui havia de parlar. El senyor Tellado va repetir un seguit d’insults a Pedro Sánchez i al seu govern i poc més. En un moment determinat, a la pregunta sobre l’Acadèmia, Juanfran va dir clarament que l’Acadèmia era la seua acadèmia, que la vam crear nosaltres i és la meua. I sobre el retall pressupostari, va dir que calia no oblidar que l’AVL havia tornat 600.000 euros del pressupost anterior. El que no va dir era que els havien tornats perquè tenien una destinació determinada: uns cursets sobre la història del Regne de València i la restauració d’un edifici. I, clar, la seua declaració venia a dir que no li lleven tants diners perquè encara li’n sobren. Fan, clarament, trampes.

 

Revista Saó Núm.526, pàg.5. Juliol 2026.