En Puntes març

Ens Uneix

Realment, no sabem què en pensen a la casa del PSPV, però amb tota la que està caient no estaria de més intentar acostar-se a la Vall, a Ontinyent i a Jorge Rodríguez. La situació política de la Diputació de València és la que és i ningú negarà que aconseguir que el PP perda el govern de la institució provincial seria un efecte polític de fort calat. Una altra cosa és qui hauria d’anar-hi a parlar i amb quina actitud. Si és el mateix que ho va fer en acabar les eleccions, tal vegada serà una pèrdua de temps. I si la presidenta ha de ser Natàlia Enguix, que ho siga. I després, a treballar des de les diferents responsabilitats. El problema, però, en semblen dos: el primer és que Jorge Rodríguez encara deu tindre les ferides obertes per com va tractar-lo el seu partit anterior, i l’altra és que el senyor Bielsa ni estava ni, sembla, que estarà disposat a no ser-ne el presi. També hauria de demostrar Diana Morant que, realment, mana al PSPV. L’escenari que es podria obrir seria molt interessant per a uns i molt dolent per al senyor Mazón. A algunes persones, potser els sabria greu que desallotjaren el president actual, Vicent Mompó.

 

María José Catalá i l’Ajuntament de València

Qui li ho havia de dir a ella que, en plena quinzena de les Falles, s’havia de complicar, i de quina manera, la governabilitat de l’Ajuntament del cap i casal. Sembla que la mascletà encara no ha acabat. El pas de dues persones de la dreta extrema, de Vox, al grup dels no adscrits deixa, realment, els acords importants en mans d’aquest senyor i d’aquesta senyora no adscrits. Amb l’afegitó de la legalitat, o no, de repartir la representativitat a les comissions, com si ací no haguera passat quasi res. Catalá, que es feia la desmenjada i s’amagava de qualsevol quiniela en què figurara com a substituta del Molt Honorable, ara, en quinze dies, ha canviat d’una forma substancial la seua situació a l’Ajuntament de València.

 

El conseller Rovira, taral·larà

Algú va dir, i escriure, que el cinisme en la gestió política pot resultar molt útil a la gestió política, si es fa amb intel·ligència. Però quan no es té aquesta qualitat, pot arribar a ser patètic. Si hom afegeix al còctel la importància de no tindre vergonya, es pot fer un llistat de polítics valencians en actiu al govern de la Generalitat. El paperot que va organitzar el conseller d’Educació, enrotllat en la bandera de la llibertat, ha tingut un resultat que ningú esperava i, en definitiva, ha estat una galtada en tota regla a la cara dura de qui va parir la consulta, trufada de paranys i fent trampa sempre que han pogut. Al final, el que han aconseguit és que als centres dels pobles grans i ciutats, els grups en castellà es convertisquen en autèntics grups amb moltes, moltes problemàtiques, en guetos. Temps al temps. I tot, simplement, per intentar fer fora el valencià de l’ensenyament. No tenen perdó de Déu, per irresponsables.

 

Els músics i les festes

A casa nostra, no hi ha una festa que no tinga música; més encara, qualsevol festa no és festa si no hi ha música. És molt difícil imaginar una entrada mora o cristiana sense la música que entra per la pell. Els músics hi són sempre. Però, en massa ocasions, és com si no foren persones, com si foren invisibles. En aquestes Falles passades s’ha pogut veure com havien de tocar, ploguera o no ploguera, banyant-se ells i elles i els seus instruments. S’hauria de valorar molt més aquest col·lectiu, i ja posats, pagar-los unes quantitats dignes.

 

Revista número 511, pàg. 5. Març 2025.