En què et converteix, si llegeixes?

1

Quin mal pot fer agafar un llibre. Hom, particularment si ets un dels alumnes que estudia secundària, podria corroborar, confirmar, argumentar (si això els fora possible, tot salvant algunes molt lloables excepcions) que sí, que llegir és una arma de destrucció massiva. Bé que ho diuen els manuals de guerra, a l’abast dels soldats de darrera generació. Fins i tot podríem dir que, entre els estris i eines d’un soldat del front de batalla, a Ucraïna, segur que hi trobareu un llibre. Poseu un Dostoievski, per exemple. El colp fatal del Crim i càstig és segur i contundent. Ja poden llançar drons kamikazes, que amb una o dues pàgines ja els has deixats tots fora de combat.

Allà, lluny, sempre lluny, hi haurà qui veurà la pantalla en negre, o amb ratlles, com quan miràvem els primers televisors, sense arribar a comprendre. Què està passant? Quina nova tecnologia ha inventat l’enemic, que deixa malbé aquestes obres avançades, acabades d’arribar per causar espant i mort, i que a penes han pogut dir ni la a d’un abecedari per principiants.

No, no són coses que passen. Ell no ho dirà, als superiors. Menys al líder suprem. Les coses que passen sempre causen problemes per la salut. Molts companys, que ja no treballen ací, en serien testimoni. Passar pàgina. Millor això. I observar atent, sense entendre, la pantalla de fons, amb un fons de ratlles i d’incomprensió.

 

2.

—Una fotografia pot ser fatal.

Sí, bé que ho sabien els indígenes nord-americans. Et pot furtar l’ànima. Et pot mostrar nu, davant les xarxes socials, davant de tot, o pitjor, fent el ridícul. Et pot mostrar els prestatges amb gots de vidre de decoració, objectes provinents de les distintes escapades turístiques arreu del món, souvenirs en dirien, o mostres de conquesta. Però pot ser molt pitjor que no pas això. Una fotografia pot demostrar, sense cap mena de dubte, que no llegeixes. Els prestatges plens d’objectes, i ni una sola lletra impresa. Cap rastre de l’objecte que començà a fer famós el bo de Gutenberg. La impremta que venia de terres d’orient. La impremta amb tipus mòbils que abaratiria el llibre i el faria, a poc a poc, a l’abast de tots. Bé, encara hi havia un alt grau d’analfabetisme. Són coses que passen, de bressol, d’haver nascut en un lloc equivocat. Però, com una taca d’oli, l’alfabetització s’aniria estenent al llarg dels segles.

I una fotografia ho anava a capgirar del tot.

 

3

Que dur que és haver de dir una bestiesa a cada dia. Haver de destacar. I aquesta possiblement no l’havia ni pensada. Per aquella imatge, hom va començar a carregar. Deien que no hi havia, en casa seua, llibres. Una imatge val més que mil paraules. I el judici estava sentenciat. Potser no el judici final, amb els genets i tota la resta, però es tractava d’un judici amb totes les de la llei. Un judici contra una influencer, amb milers de persones (o robots) que la segueixes. El prestigi en joc. No podia quedar cap cap sense tallar. I d’ací vingué la idea.

“Creo que hay que empezar a superar que hay gente a la que no le gusta leer. Y encima no sois mejores porque os guste leer.

María Pombo”

Maria havia deixat anar una bomba atòmica, i encara no n’era conscient. O potser, com qui veu cremar la ciutat, podria haver-se posat a tocar la lira, bé, la guitarra elèctrica, la mandolina o qualsevol instrument musical que tinguera a mà (no, que a la imatge tampoc no s’hi veien, d’instruments). Potser només es limitaria a mossegar-se les ungles, mentre la humanitat començava a prendre, com una gegant falla acabada d’encendre, el dia de la cremà. Visquen les falles!

 

4

I és mala sort, fins i tot el cognom li aniria en contra. Pombo. Que qui era, es demanava a cada moment… aquell que, amb molts menys seguidors, li continuava fent ombra. És que les qüestions de la transcendència mai cauen en sap trencat. Llavors va mirar a xat gpt, o a gemini, o a qualsevol intel·ligència artificial que emprara, que això segur que ho feia, llegir no, almenys llibres, però el text de l’oracle de Delfos, transformat en bites, continuava sent sagrat.

Tot fou mirar la pantalla, o mirar l’espill, sí, ho sent, n’hi ha una altra, molt més bella que tu, ja li pots donar pomes amb verí, o demanar la intervenció dels SWAT, el seu cos d’intervenció ràpida, que la cosa no pintaria molt millor. Que si escrigué poesia, el tal Álvaro, sí, Pombo, un imitador de Petrarca?, però això no ho devia pensar, que ni coneixia cap més comèdia que la que donaven a qualsevol dels canals de pagament… que si després escrigué novel·la, massa pàgines, massa arbres sacrificats inútilment, segur que pensaria, fins a arribar al moment dels reconeixements, i el més important, el premi Cervantes, i formar part de l’Acadèmia de la Llengua.

En una de les nits més fosques, a punt de travessar el llindar de la porta, de casa, de la terrassa o de l’inframon, amb ràbia, va pensar que hom li havia esguerrat la vida, i llavors, només llavors, va plorar unes llàgrimes d’impotència.

 

5

Què hi ha qui llegeix, que viu en una època caduca, com el plistocé? Hi ha d’haver gent per a tot. Però el que siga més gran que un mòbil no paga la pena. Potser desconeix que hi ha llibres escrits a un gra d’arena, per posar un exemple, un poc subtil, que ella no entendria… Després, llançà a les xarxes el seu manifest. Que ja ho havien fet els surrealistes, els cubistes… i tants altres molt abans que ella, això a qui li importava.

No, llegir no us fa millors. En això hem de concedir-li tota la raó. Des de quan llegir ens fa millors? Potser ens permet avançar en la vida. Potser ens obri alguna porta. Almenys a mi m’ha anat així. Hi ha qui preferirà treballar de sol a sol asfaltant carreteres, però jo, si els he de ser sincer, no m’hi veia. I de ben jove ja em vaig sentir atret per la lletra impresa. I no, senyora Pombo, no m’hi crec millor, no almenys pel sol fet de llegir.

Llegir és una cosa distinta. I encara que moltes vegades no hem sabut fer arribar el plaer de la lectura d’una forma més atractiva als nostres alumnes, això no ens negarà que, sí, indiscutiblement, llegir ens proporciona plaer. Però no és l’únic factor a tindre en compte, clar que no.

Potser seria interessant dir-li que, sense la lectura, la humanitat encara estaria a segles llum de distància. No tindríem la tecnologia que ella empra per a desacreditar la lectura que li ha permet de gaudir-la. Bé, no estaríem tampoc en les cavernes, però una mica més avançats, potser sí. I l’únic seguidor que tindria, la senyora Pombo, seria l’ombra d’un ésser disposat a saltar-li al damunt.

 

6

Hem avançat molt, això és innegable. I que els sistemes educatius actuals intenten de fer-nos retrocedir segles també és evident. Hom ens voldria analfabets, submisos. Fent més hores que un sereno a un preu ridícul. Però, ves per on, hem aprés a llegir, hem aprés a pujar en l’escala social, i no som tan fàcils de manipular… o potser sí? Perquè, tot pensant en les persones que afirmaven el seu dret a no llegir, com qui manifesta la seua adhesió absoluta a favor dels drets humans, bé, alguna cosa ens hauria de caure als peus, potser l’ànima, o la vergonya. Que algú que viu bé gràcies a la credulitat de molts es permeta de dubtar de la lectura, i llançar-ho als quatre vents és com si, demà mateix, decidírem tancar els comptes corrents bancaris i donar tots els estalvis als més rics del planeta. I tot seguit, abaixar el cap i exclamar, a veu en crit, sí wuana, som els nous esclaus i n’estem ben contents. I és que sempre es pot caure més baix. Però dir barbaritats amb veu més alta i mostrar-se orgullós, això sí que és a cada colp més i més difícil. I bé que s’hi esforcen, aquests romans, com diria el bo d’Astèrix…