En una estació de trens

La nova edició de Trens rigorosament vigilats de Bohumil Hrabal en l’editorial Navona, en acurada traducció de Maria García Barris, llegida en aquests dies del començament de la tardor, m’ha portat el record de l’adaptació cinematogràfica dirigida per Jurí Menzel en 1966. La pel·lícula que he revisitat en versió original en la recomanable plataforma Filmin –en una esplèndida restauració que manté molt vius els contrastats blancs i negres amb tota la impecable gamma de grisos del seu director de fotografia Jaromír Šofr– va produir un gran impacte en el cinema dels anys seixanta. No sols per guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa en 1967, sinó per representar la posada de llarg de la Nova Onada Txecoslovaca. Darrere de la cinta de Menzel van irrompre amb força la generació de joves com Miloš Forman, Věra Chytilová o Jan Němec, entre d’altres. No puc deixar de remembrar la captivadora visió, als meus divuit anys, en el Cinema Suís de «Arte y Ensayo» de València, pel juny de 1969, de l’experimental i sorprenent Les margarides (1966) de Vera Chytilová.

Aquest renovador i suggestiu cinema txec va tindre una curta durada. La nit del 20 d’agost de 1968 es produeix la invasió de Txecoslovàquia per part de l’exèrcit soviètic del Pacte de Varsòvia. Era la fi de «la Primavera de Praga», moviment encapçalat pel reformista Alexander Dubček, amb voluntat de democratitzar el país, tot construint un «socialisme amb rostre humà» mitjançant un programa de reformes i llibertat de premsa. Cineastes com Miloš Forman i Jan Němec es van exiliar, mentre que la resta dels membres de la Nova Onada Txeca hagué de patir la destral de la censura soviètica. Miloš Forman esdevindria als Estats Units un cotitzat autor guanyant dos Oscar al millor director amb Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i Amadeus (1984). Pel que fa a Menzel, el nou règim va prohibir-li l’exercici de director de cinema durant uns quants anys. Malgrat això, una nova col·laboració amb Bohumil Hrabal, la comèdia Postřižiny en l’any 1980, va conèixer un gran èxit popular.

Trens rigorosament vigilats segueix fil per randa la novel·la homònima de Hrabal, si n’exceptuem algun fragment com la primera vegada que es troben el protagonista Milos i la jove Máša. Aquesta parella, tots dos treballadors del ferrocarril, es coneixen en pintar durant cinc mesos amb pintura roja quatre quilòmetres d’una tanca de filferro que envolta el taller dels ferrocarrils de l’estat. Un instant divertit, en la novel·la, és quan es besen a través del filferro i es deixen marcat un petit rombe roig en els llavis. La pel·lícula de Menzel segueix els marcs espacials i temporals de la novel·la de Hrabal, situats en una estació de trens, a prop de la frontera alemanya, durant el darrer any de la II Guerra Mundial, quan el III Reich està perdent la guerra de forma inevitable. Hrabal, guionista també de la pel·lícula, coneixia molt bé l’escenari per haver treballat, als vint-i-quatre anys, de ferroviari en 1945. Molts gags divertits de la cinta estan basats en anècdotes i esdeveniments d’aquest període de la seua vida. Hi ha una identitat evident.

La cinta Trens rigorosament vigilats capta amb encert l’esperit del món narratiu de Hrabal. Traspua amb forta ironia l’humor negre de l’escriptor txec, que beu en la literatura de Kafka. Malgrat la tragèdia i la crueltat del moment que els txecs estan vivint durant l’ocupació nazi, humiliats i reprimits per un exèrcit ocupant que no respecta les llibertats ni els drets humans, segueixen els impulsos quotidians, vitals i les necessàries dosis de supervivència. Un humor negre, càustic, corrosiu que ens recorda el de Berlanga en El verdugo, en el temps d’una altra dictadura. I a l’ensems que Berlanga, projecta amb un intel·ligent somriure una mirada de comprensió cap a les persones corrents com ara el factor Hubička i el cap d’estació. Hrabal, en diu a propòsit: «M’interessava saber fins a quin punt es pot jugar amb dos motius totalment contraris, el motiu del ridícul i de l’obscé al costat d’un esdeveniment tràgic».

L’erotisme i el sexe estan presents en divertides escenes. Tal vegada una de les més reeixides i ocurrents és quan el factor Hubička, durant el servei nocturn, ompli el cul de la jove telegrafista amb els segells de l’estació, amb la complicitat riallera de la jove. A través de Milos, personatge central, assistim al despertar a la vida i al descobriment del sexe. Elles representen la sensibilitat, l’amor protector, l’abraçada comprensiva, enmig d’un ambient inhumà i hostil. Tanmateix, el tímid i insignificant Milos accepta, ple d’orgull, el sacrifici personal que el menarà a volar un transport militar nazi, un tren rigorosament vigilat.