En veu alta

Hi ha algú que, no se sap molt bé per què, ha decidit fer un primer pas. Enfrontar-se al perill, a la bèstia, al poder absolut (que sovint pren forma i colors aparentment democràtics, però que no sol amagar les formes quan hi grates una mica… el que hi ha realment és ben a flor de pell!), o contra la injustícia. Coneix el risc (de vegades no, de vegades ho fa perquè està bé i punt) i decideix avançar, malgrat tot. Li han dit que no canviarà res. Que es preocupen per la seua seguretat (integritat, vida… hi ha moltes formes de dir-ho). De vegades, fins i tot no el recolzen, el fan fora, no volen tindre res a veure (una vegada més, per por, pels riscos, pel que puguen dir de nosaltres… perquè no està bé anar contra corrent). Sovint és un o una jove. Agafa una pancarta, un pamflet o el que li permeta que la seua veu se senta millor. I ix al carrer. Allà, el paisatge de sempre, encara no han encertat el perill potencial d’una veu discrepant, però això passarà, passarà segur, i no tardarà molt a fer-ho. El poder té ulls en tots els llocs, en les parets, als semàfors, en els rostres de vianants que aparentment són inofensius, però no, de cap manera… El poder amenaça de forma vaga i té temps, té el seu ritme propi, i quan hom no s’ho espera, és llavors que actua, i no l’has vist vindre. El poder té analistes, calculadors de moments propicis, que no veuen la dimensió del seu consell, només que ho han de fer, els paguen per això, no és res personal, et dirien si hom els duguera a judici. Tampoc els que treballaven a un camp de concentració odiaven necessàriament als executats en les cambres de gas, en els crematoris. Ho feien perquè els pagaven per fer-ho. I que me’n digueu del botxí que accionava el mecanisme de qualsevol dels artefactes pensats per provocar la mort? Ell el manté preparat, com una criatura, per exemple amb la guillotina, posa el cap amb una suavitat desesperant, deixa el coll nu, però ho fa delicadament. Com ho faria amb una criatura a qui li canviara els bolquers. Fa el seu treball pulcrament, perquè ell, personalment, o odia el condemnat, no, en efecte, no és res personal. Però tampoc no dubta, no s’oposa, no cerca un altre treball, una altra forma de vida més digna, més humana… això no ho diu ningú.

Plantar cara al poder, quan hom decideix d’actuar injustament (i els motius són molts, moltíssims) ha passat al llarg de la història. També les obres literàries mostren aquest comportament crític, que sovint desencadena un atac a la vida de la persona discrepant. Per anar una mica lluny, mirarem la mitologia grega, una col·lecció magnífica de retrats, de personalitats que podrien omplir un museu de cera de la humanitat. Déus, herois i persones que s’hi relacionen, i la relació sovint no acaba bé.

Un conflicte pot començar per un motiu major, la salvació de la pàtria, de la llengua, de la població en general, o de l’honor i ànima d’un germà, per exemple. En el nostre cas, una guerra civil entre dos germans, Etèocles i Polinices. L’objectiu és aconseguir el poder, i en aquest cas ocorre a Tebes, ciutat del famós oracle. Tots dos moriran en aquest combat. Però sempre la història passa comptes. I un d’ells serà considerat per Creont un traïdor i no es permetrà que puga rebre els honors funeraris. Ells tenen una germana que, sense entrar en les raons de cap dels dos bàndols, posa en joc els dos grans models que s’hi enfronten, en aquesta situació: per un costat, les lleis dels homes (la consideració d’un dels actors, dels germans, com un traïdor, i el càstig que es decideix, contra la seua ànima, el seu honor…); de l’altre, les lleis dels déus (i on posem ara déus, podríem posar la justícia, l’honor abans esmentat, els drets humans, o en nom del poble…). Antígona sap que actuar d’acord amb la seua consciència la posa en perill, però està en joc un bé major. I malgrat aquesta prohibició, cal que faça els gestos, el ritual. El risc és important. I les conseqüències no tardaran a arribar.

De vegades, es tracta d’un professor universitari. Que prové d’una societat de classe alta (que estaria entre els vencedors), però que s’acaba decantant per la seua creença personal. Ha d’anar amb els que defensen els pobres, les classes treballadores, injustament tractades per la societat capitalista. I això, massa sovint, no admet cap gest de comprensió ni de perdó. El professor el coneixem com a Peset Aleixandre (del nom, Joan, pocs en tenen coneixement). El doctor Peset Aleixandre. Hom en coneix una de les principals avingudes de la ciutat, i l’hospital Peset, i el col·legi major. Però ha passat desapercebut el més important: qui fou aquest doctor? Quins foren els seus mèrits, per estar allà on el tenim, quasi amagat davant dels nassos de totes i tots els que veuen el seu nom diàriament. No hi ha millor forma d’amagar alguna cosa que posar-la al nostre davant, al descobert. Serà la seua evidència el millor amagatall. I ens quedem, doncs, en la superfície. I no anirem més enllà d’un home just, i savi, que va desafiar el poder absolut del franquisme per les seues pròpies conviccions. Era ric, però els diners no aconseguiren salvar-lo (hauria estat fàcil, molt fàcil, però no… en ell s’havia de ser radical, el seu cas havia de ser exemplificador: no es perdona mai qui ha gosat trair els seus). Però el pitjor de tot, si ho pot ser, si ho pot arribar a ser, no és que un règim absolut acabe amb una persona intel·ligent que ha decidit pensar i actuar en consciència, sinó l’oblit generalitzat de la societat, que no veu en els seus gests un element digne i mereixedor de ser recordat. La democràcia podria haver partit d’ell per emprar-lo com a símbol. Però fins i tot en això fem tard…

Fem un salt fins a l’actualitat. Una obra pública, d’aquelles que costen un ull de la cara, però que no sabem ben bé què se n’ha fet dels diners de tots, què s’ha arribat a pagar amb aquestes quantitats ingents, perquè hom intueix que no tot es destina als sous de professionals, de matèries primeres de qualitat, d’empreses respectuoses i professionals… ja sabem que allà per on circulen els diners, va quedant una mica (i una mica de molt és molt, sempre és massa). La qüestió és que, si hem de pagar a aquells que no es dediquen a construir, si cal untar, tancar boques o fer possibles… aleshores, els diners no donen per bons materials, i emprem els de menys qualitat; i si no hi ha bons professionals, podrem emprar aquells que fan la seua funció, encara que no la dominen, total, no passarà res… però sí, passa, i moren setze persones. Per la corrupció. Pel mal funcionament de l’estat. I estem en Sèrbia, en la Sèrbia actual. Podríem pensar que la major part de la societat hauria mirat a un altre costat: coses que passen, mala sort, ens podria haver passat a tots… Però hi ha, per sort, qui decideix que això no són coses que passen, tampoc mala sort, i que si ens pot haver passat a tots, no ens hauria de passar a ningú, si les coses es fan bé. Com se suposa que un poder que actua seguint les lleis hauria d’assegurar-se. I no només ho creuen, sinó que actuen. Decideixen de fer un pas endavant. El seu paper no era, d’entrada, canviar la societat. Igual que en el Maig del 68, aquests protagonistes decideixen no entrar en les classes i començar una vaga. No ho fan els adults, que haurien de donar exemple. Ho fan ells, els que creiem que estan tot el dia mirant-se el melic. El poder pensarà: ja es cansaran, són joves, no duraran ni dos dies, és qüestió de temps… i el temps va passant. I ja van 300 dies. I 300 també eren els herois de Grècia, d’Esparta, que aconseguiren derrotar un exèrcit molt superior a ells. I el poder començar a dubtar. I emprar males formes. I aconsegueix el suport internacional (Rússia, la Xina, Alemanya), per què en el fons no es tracta d’una marquesina o setze morts només, sinó del liti que s’estan venent, dels camps, del medi ambient sacrificat, de moltes altres coses, de les coses de la història en majúscula, davant de la qual què poden fer uns joves? Gràcies que una part de la població ha obert els ulls i els ha començat a protegir, com llauradors o antics combatents… Que veuen en la seua lluita la nostra, la de tots. Ells no tenien cap necessitat. Però els seus ideals els superen. Canviar la societat hauria de ser l’objectiu de tota persona, quan la societat ha esdevingut injusta. I ací no hauria de ser vàlid el gest de qui actua, però que no té res personal. El món, ara mateix, té altres problemes, sí, i decideix mirar a un altre costat. Però la seua lluita (sense deixar de mirar Gaza, de mirar Ucraïna, de mirar les minories i els progressistes, i els immigrants dels EUA, dels immigrants en qualsevol de les nacions europees, i així un llarg etcètera) no hauria de passar desapercebuda. Perquè la seua lluita és, i sempre serà, la nostra.