La revista degana en valencià

Encara que la nit es faça forta

“Gràcia Jiménez ens obri les portes i les finestres de casa seua, als amics i als enemics, i ens convida a passejar-nos pels seues poemes”

Malgrat que els índex de lectura en català són decebedors, i la normalització en general està estancada d’uns anys ençà, val a dir que increïblement, i pel que respecta a la qualitat i al nombre, al País Valencià estem assistint a una gran fornada d’escriptors que no paren de presentar-nos els seues treballs. Pel que respecta a la poesia, mai hem tingut tants poetes i poetesses com ara. I això és una bona notícia per a la nostra llengua, i en general per a la nostra cultura.

Ahir mateix, al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi (CCOM), vam poder assistir a la presentació del poemari “Encara que la nit es faça forta”, de la professora Gràcia Jiménez. El mestre Àlex Agulló enllestí un original text on, a més de glossar  la figura d’aquesta poetessa, ens hi feu un tastet d’aquest poemari, que ha estat guardonat amb el  XVII Premi de Poesia Paco Mollá 2106. Agulló, en la seua intervenció, anà donant pas a les veus de  Xeló Payà i Vicent Luna, que recitaren alguns dels poemes. Gràcia no necessita de massa presentacions, arreu és coneguda i el seu currículum l’avala. Aquesta docent, ara ja jubilada, que va fer de mestra, professora, inspectora, activista cultural… està recorrent el país per presentar-nos el seu darrer poemari, que en paraules de Lluís Ferri “és un treball d’afirmació de si mateixa, de reconeixement personal, de viatge interior, sense deixar, però, la seua característica visió introspectiva i d’ubicació en l’espai i la societat que l’envolta”.

Efectivament, Gràcia en aquests trenta vuit poemes ens fa una reflexió personal d’aquells temes que, a hores d’ara, li preocupen. I comença endinsant-se en les arrels, una geografia perfecta que “es troba allà al nord, on jo vaig nàixer,/on els estels es confonen de franc/i els gats malden pel seu ampit de pedra”. Però, ensems, a casa nostra, “en aquest nou país que anem bastint”,  també les ha enfonsades, exercint com a docent, defensant una escola pública, arrelada al medi, valenciana i transformadora. Una actitud que és tot un referent en el nostre país, en “aquesta casa nostra/que no ens deixava ser”. I a més de defensar l’escola valenciana, també ho fa de la nostra cultura, formant part d’associacions i moviments cívics que lluiten per dignificar-la: “res més no tinc, que compromís i deutes”. Però tot açò, aquest treball,  aquest compromís i lluita, estan íntimament relacionat amb les amistats. Els amics i les amigues formen part de la nostra identitat, per això estan diàriament en el nostre pensament: “Tant de bo l’hivern t’acoste per fi a casa/i furtarem dolces taronges pels horts daurats del sud,/vivint, com fèiem fa tants anys, a cor obert”. L’amistat, sí, però també l’amor i el sexe, per a uns inseparables, per a altres no: “Però si l’amor fa fondre’s els espais,/en quin lloc, estimat, habita el sexe?/No era el sexe qui desfeia els intersticis? I, al bell mig de tots dos, el desig, aquesta força que ens empeny, ens ajunta, ens revolta: “Sóc el desig i m’he fos amb la sorra enganxada/al cos humit d’un foraster que no tenia nom”.

Gràcia és una dona amb una gran vitalitat, sap que el temps és com una espasa de Dàmocles que no perdona. Tot i així, es nega a traçar “cercles monòtons cada dia,/esperant, esperant, esperant…”. Per això, per a “tastar l’agradable regust de l’esperança” i “l’alegria borda de la vida”, Gràcia té un secret que l’esperona a alçar-se cada dia i menjar-se el món: “Entraré a la cuina./Laminaré el temps,/el ficaré dins del forn,/ i esperaré”. I aquesta actitud esperançadora i positiva, la de voler aprofitar cada dia i cada instant, malgrat tots els entrebancs que la vida ens hi posa, ha conformat el caràcter lluitador d’aquesta poetessa que: “Encara que la nit es faça forta/no tancaré les portes ni tampoc les finestres,/ma casa estarà oberta per si voleu entrar,/estimats enemics/de tants anys de combat,/per fer-me companyia”.

Fet i fet, amb “Encara que la nit es faça forta” Gràcia Jiménez ens obri les portes i les finestres de casa seua, als amics i als enemics, i ens convida a passejar-nos pels seues poemes, que són com “regals semblants als vins d’un bon celler”.