El Papa ‘Franciscus’ i les seues Encícliques I. Les Encícliques ‘Francescanes’

Jorge Mario Bergoglio, nascut el 1936 a Buenos Aires (l’Argentina), va ser triat papa l’any 2013 amb el nom escollit per ell mateix de Franciscus, un nom inusitat entre els pontífexs que el van precedir. Es tracta d’un papa ben peculiar en molts sentits: dels 265 antecessors, n’és el primer no europeu des de la mort el 741 del sirià Gregori III, el primer americà, el primer castellanoparlant i el primer a succeir un papa dimitit, no mort. A més a més, és el primer jesuïta a arribar al papat.

Un Papa també ‘Francescà’

Tot i pertànyer a la Companyia de Jesús, la decisió del nom papal adoptat per Jorge Mario Bergoglio va ser molt meditada, atesa la devoció personal a Francesco d’Assisi, el sant medieval (s. XIII), fundador de l’orde franciscà. Eixa predilecció queda reflectida en el fet que bona part de les seues primeres encícliques o cartes apostòliques han estat profundament marcades per l’estil del sant d’Assís (Úmbria, Itàlia).

Tot i això, la primera encíclica Lumen Fidei (‘Llum de la fe’) va semblar a tothom un homenatge al seu predecessor, l’intel·lectual i teòleg alemany Joseph Ratzinger, Benet XVI, com una mena de continuació de les seues últimes encícliques dedicades a les altres virtuts teologals: Spe Salvi (‘Sobre l’esperança’) i Caritas in Veritate (‘La caritat en la veritat’). De fet, s’especula que el papa Francesc va completar la que havia iniciat Benet XVI, o bé que la van escriure conjuntament per tal de marcar la postura de l’Església sobre el sentit i la inserció en el món actual de les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat.

Això sí, les següents encícliques del nou papa han sigut plenament francescanes, en el doble sentit de ser estrictament seues i alhora inspirades en sant Francesc d’Assís. Encícliques que, a més, van ser intitulades no en llatí sinó en el dialetto umbro (de l’Úmbria, a l’oest de la Toscana, a Itàlia), la llengua que parlava el sant d’Assís.

La primera va ser Laudato Si’ (‘Lloat sigues’), dedicada a la cura de la casa comuna i als problemes ambientals que afronta la humanitat. El títol el va prendre de les lloances i agraïments del sant a Déu agraint-li les criatures que ens havia regalat. Aquest Cantico delle creature o Cantico di Frate Sole va ser dictat pel sant, ja quasi cec i abans de morir el 1226, en parlar vulgar umbre, quaranta anys abans del naixement de Dante, el pare de l’actual llengua italiana, el toscà.

La segona encíclica, dedicada a la fraternitat global, la va intitular Fratelli Tutti (‘Germans tots’), que era com sant Francesc es dirigia a tota la gent.

Molt més franciscana que jesuítica va ser també la carta apostòlica Admirabile Signum (‘Senyal meravellós’), en la qual abordava el significat i valor del betlem o pessebre nadalenc. Segons la llegenda, quan sant Francesc tornava de Roma després d’haver aconseguit que el papa Honori III aprovara la seua Regla (29 de novembre de 1223), en passar pel Laci (Lazio) camí de l’Úmbria, va reconéixer en les grutes del camí una certa similitud amb el paisatge de Betlem on havia anat de viatge iniciàtic. Altrament, mentre era a Roma, havia quedat impressionat pels mosaics de la basílica de Santa Maria la Major que representaven el naixement de Jesús; un temple en el qual es veneraven com a relíquies cinc pals de fusta de sicòmor (Ficus sycomorus) que presumiblement haurien format part del pessebre on va ser col·locant el Nen Jesús en paraules de l’evangelista sant Lluc (2,7): «va nàixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el va posar en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se». De fet, el mot pessebre prové del llatí praesepes, ‘estable’ i també ‘menjador per al bestiar’.

Doncs bé, en passar per Greccio, un poble del Laci, quinze dies abans de Nadal, va tindre una mena de revelació: va convéncer un home del lloc i li va demanar ajuda per celebrar d’una manera especial el naixement de Jesús. Arribat el dia, s’hi van congregar en una de les grutes alguns eremites de la zona, gent de les granges de la comarca, tots portant torxes per a il·luminar l’escena. A més a més, Francesc havia demanat que estigueren presents un bou i un ase. La raó era que en el verset 14 del pseudoevangeli de Mateu (que en el Concili de Trento, en el s. XVI, es va declarar apòcrif, no canònic) s’associava el naixement de Jesús amb el compliment d’una profecia d’Isaïes (1,3-4), quan diu: «Escolteu el Senyor: […] Un bou coneix el seu propietari, i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora». I per superar eixa barrera de desconeixement, Francesc va decidir incloure eixos animals en l’escena d’allò que seria el primer pessebre vivent, en el qual no hi havia figures sinó persones i animals de carn i ossos.

En la mateixa línia a favor d’integrar en el nostre pensament la conservació de la natura podem considerar Laudate Deum (2023) una exhortació apostòlica a totes les persones de bona voluntat a estar alerta sobre la crisi climàtica. I, més encara, la també exhortació apostòlica Querida Amazonia (2010), amb títol oficial en portugués (i castellà), en contra de la destrucció de l’ecosistema amazònic, les poblacions humanes incloses. Un document significativament presentat durant la festivitat de la Candelera o de la Purificació en homenatge a Dorothy Stang, una monja de les Dames de Namur (molt vinculades als jesuïtes), defensora dels indis amazònics i assassinada sembla ser que per encàrrec de terratinents molests amb les seues activitats.

Com veiem, encícliques, cartes apostòliques i exhortacions apostòliques, totes molt en la línia del respecte dels humans envers la natura, de la qual formem part. Una marca molt francescana.

 

Revista número 511, pàgs. 14-15. Març 2025.