Encontre amb Maria Beneyto

Maria Beneyto, escriptora de l’any de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Foto. Ajuntament de València.

L’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, portava endavant tota una sèrie d’iniciatives, tendents a millorar la imatge exterior del franquisme; cal dir, que estem a la primera meitat dels anys seixanta del passat segle, en un moment en el qual es produí el relleu de la majoria falangista del govern en favor dels tecnòcrates de l’Opus Dei. En teoria, o jurídicament, se suprimia la censura prèvia entre altres coses, no obstant això, continuava existint la repressió i mancava llibertat d’expressió.

El cas és, que unes de les formes de lluita contra la dictadura, se situava al camp de la cultura, amb l’exigència de llibertats, aleshores, escriptors, artistes, i tota mena de gent dedicada a la creació i la informació, inventaren accions, formes de pressió, de resistència i denúncia, enfrontant-se amb el “reformista” Fraga Iribarne, qui anys més tard s’apuntaria a la democràcia. En una d’eixes mogudes, es produí el meu encontre amb una quasi desconeguda poeta valenciana, fins i tot, desconeguda entre les colles d’activistes del moment, es tractava de la hui ja reconeguda com a escriptora Maria Beneyto.

Llavors, la nostra colla, valencianista i esquerrana, hi ha participà en una arreplegada de signatures per un manifest, dirigit al ministre, exigint-li la plena llibertat d’expressió; així, entre nosaltres, els repartirem les signatures, a mi, entre altres, em tocà visitar a l’esmentada poeta i al pedagog José Bueno, per demanar la seua adhesió. Doncs, jo era molt jovenet, i em vaig plantar al domicili de Maria, a l’Eixample del cap i casal, era un pis normal, en va rebre ella, una dona elegant, atractiva, i en feu passar a la saleta d’estar, vàrem seure a una taula camil·la junt una finestra. Després les salutacions, li doní el paper, el llegeix i sense dir no res el signà, sense cap dubte, ni vacil·lació.

Quedarem una estona parlant, òbviament de la situació política, em va sorprendre: era clarament d’esquerra, molt conscient de la seua condició de dona compromesa amb la cultura i la justícia, parlarem en valencià i es va interessar per l’allò que féiem. Anys més tard, quan vaig tindre la possibilitat de proposar distincions a l’Ajuntament de València, vaig fer una que va reeixir, sota l’Alcaldia d’una seguidora d’aquell ministre Fraga, Rita Barberà, en la forma de Plaça de Maria Beneyto, junt el Carrer Guillem de Castro a València.

Al moment present, en el qual s’està homenatjant la figura Maria Beneyto, l’he recordada com a part d’aquell exili interior, sobrevivint a la marginació imposada per la censura i repressió, i al seu cas, a més, de dona independent, escriptora tant en valencià com en castellà, en un món en el qual, fins i tot, entre els escriptors la presència femenina era exigua, per raons de gènere. Reivindicar, doncs, a aquesta escriptora resulta una bona iniciativa, sense oblidar, en aquest present d’incerteses, que va estar una antifranquista des del seu aïllament.