Enfrontar-se a l’extrema dreta: però com?

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català

Autor: Xavier Torrens

Editorial: Pòrtic

Any: 2024

Actualment, l’extrema dreta és la segona ideologia en nombre de diputats al Parlament Europeu. Si, ara com ara, un fantasma recorre Europa, aquest alça el braç per a demanar un taxi. Es tracta d’una ideologia en creixement, d’altra banda, al contrari que les seues competidores, que van perdent espai. La socialdemocràcia es bat en retirada, de la mateixa manera que ho fa l’esquerra comunista o postcomunista. Ni tan sols la gran esperança verda resisteix l’embat dels temps i també perd posicions. De fet, la gran coalició entre conservadors, progressistes i liberals, que fa un parell de dècades era hegemònica al Parlament Europeu, ara tot just suma una majoria absoluta fràgil. I, per a arredonir aquest escenari dantesc, l’extrema dreta ja no és només una ideologia d’oposició, sinó que governa en bona cosa d’estats europeus —alguns tan centrals com Itàlia— i amenaça de conquerir fins i tot França o Alemanya —amb unes ressonàncies històriques que fan feredat, certament.

Fins ara, l’Estat espanyol es veia com un oasi al marge d’aquest escenari general i alié als esclats de l’extrema dreta. Tanmateix, podríem dir que, quan s’ha trencat el mur de contenció, hem vist eixir per totes les escletxes un seguit de símptomes que han demostrat que es tractava d’una fal·làcia. És a dir, a l’Estat espanyol, fins ara, no hi havia una opció política d’extrema dreta explícita i articulada amb un suport electoral ressenyable perquè aquest espai l’ocupava la dreta diguem-ne tradicional. Evidentment, el PP, un partit fundat per ministres franquistes que eren vistos fins i tot com a massa franquistes per a quedar-se tranquil·lament a la UCD, i que, òbviament, no ha trencat mai aquest cordó umbilical —ni ganes—, no podia representar sense màcula el consens antifeixista de la postguerra europea, assumit —en principi— per la democràcia cristiana i pel liberalisme.

Ara bé, a casa nostra, aquest tabú ha caigut d’una manera més traumàtica amb el sorgiment d’Aliança Catalana, que ja representa —tot i que, fins ara, amb uns resultats ben minsos— un catalanisme que sí que és explícitament xenòfob. Aquest espai, tot i que, evidentment, sí que havia donat algun exemple històric, no havia passat mai d’una simple anècdota. L’acusació habitual que fa l’espanyolisme del catalanisme com a inherentment racista, supremacista, xenòfob i feixista només funciona des de la seua també habitual falta de rigor i honestedat política. La societat catalana no estava lliure de xenofòbia i racisme, i, de la mateixa manera, tot i que aquesta ideologia continua expressant-se de manera molt majoritària des de l’espanyolisme, ara, fet i fet, s’ha trencat un tabú que farà molt de mal recompondre. Per a entendre’ns: hi havia votants de Convergència i Unió que, sense cap mena de dubte, tenien valors xenòfobs, però, llevant d’algun exabrupte puntual —sobretot protagonitzat per Duran i Lleida, a propòsit— era una formació que s’havia expressat, en general, d’una manera ben digna en aquesta matèria. Amb el sorgiment d’Aliança Catalana, per contra, Junts farà —ja n’ha començat a fer— més gestos cap a aquest electorat. I això no és una bona notícia.

Segons el CIS, de fet, la immigració és la primera preocupació de la ciutadania espanyola. Aquest estiu hem vist —per si algú en tenia dubtes— com el PP demanava que l’exèrcit es fes càrrec de la gestió de la immigració des d’Àfrica per la mar, una proposta que és tan absurda i ridícula com, per dir-ho clarament, cafre. Amb l’esclat del problema a tot Europa, no sembla que siga només una febrada puntual a l’Estat espanyol. Com es pot combatre? La realitat és que no en tenim cap fórmula reeixida. Si pregunteu pel carrer a la primera persona que vos trobeu si els immigrants tenen prioritat per a cobrar les ajudes públiques abans que els locals o que, fins i tot, els immigrants cobren una paga pública simplement per ser immigrants, la resposta més habitual que vos trobareu serà afirmativa. I tindrà absolutament igual les dades que els proporcioneu: aquest prejudici no només no és nou, sinó que és indestructible. El rebuig del foraster sembla que és inherent a totes les comunitats animals, humanes o no.

Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, ha elaborat un reportatge interessant sobre el fenomen de Sílvia Orriols i d’Aliança Catalana amb Salvar Catalunya, publicat per l’editorial Pòrtic, que ens proporciona moltes dades i moltes claus per a interpretar el fenomen. I per a fer-hi front sobretot des d’una perspectiva catalanista, que és la que ens interessa, perquè el text també ens ajuda a diferenciar què significa Aliança Catalana i Vox, de fet. És la mateixa ideologia amb una bandera diferent? No ben bé. I això també és interessant. Tanmateix, trobe que Torrens magnifica el fenomen d’Orriols, perquè, si bé és de veres que Ripoll és la població de l’Estat espanyol amb més habitants que té una alcaldia d’unes sigles explícitament del que ell anomena nacionalpopulisme, enfocat des d’aquesta visió restrictiva no eixa de ser, a més d’erroni, esbiaixat. Sense anar més lluny, què fem de Garcia Albiol a Badalona? De veres podem diferenciar-lo d’Orriols? D’acord amb què?

L’extrema dreta és la segona ideologia en nombre de diputats al Parlament Europeu, però no hi és el segon grup parlamentari, ja que està dividida en tres espais, que, a més, moltes vegades estan durament enfrontats entre si. Això també ens diu, d’altra banda, que aquesta extrema dreta és molt diversa. Torrens, de fet, també fa algunes afirmacions que podrien qualificar-se de polèmiques o, si més no, discutibles. Per exemple, la negació rotunda del caràcter feixista d’Aliança Catalana. Però també de Vox, en la mateixa línia. Torrens estableix la violència com a caràcter fonamental del feixisme i, en conseqüència, com que, formalment, tant Aliança com Vox la rebutgen com a mètode de presa de poder, descarta que es tracten de manifestacions del feixisme. A parer meu, aquesta delimitació no està gens clara. És a dir, o es restringeix el feixisme a una manifestació ideològica pròpia de la primera meitat del segle XX i sense capacitat d’evolució o sí que es pot identificar la proposta autoritària i sublimadora de la violència estatal de Vox com a perfectament feixista. L’etiqueta alternativa que proposa Torrens, la de nacionalpopulista, té també deficiències metodològiques i d’anàlisi. Per què hauríem de descartar l’ús d’aquesta etiqueta respecte al PP o a Ciudadanos? Al remat, l’única variable que ens resulta operativa és el posicionament respecte de la immigració i, sobretot, la prioritat que hi atorga cada proposta política. Així i tot, i més encara tenint en compte la importància que ha assolit aquest eix de disputa política, ens pot valdre.

Ara bé, Torrens veu les polítiques socials com a antídot per a aquest creixement de la xenofòbia. Les dades, tanmateix, ens demostren el contrari. De fet, si Catalunya ha passat de sis a huit milions d’habitants en tot just un parell de dècades, Ripoll ha anat perdent població. El conegut com a bressol de Catalunya acull un percentatge menor de població immigrada que el conjunt del país. El problema és que l’electorat veu en l’extrema dreta un fre contra una evolució futura: a França, el vot al Front Nacional no té correlació amb la proporció més gran de població immigrada, sinó que el votant de la França rural vota aquesta formació perquè la seua zona «no acabe com la banlieue». És un vot que es veu com un escut, diguem-ne. I és un vot, a més, que és immune, com hem vist, a les xifres i les dades objectives —sempre hi haurà una gran part de la població que pensarà que els immigrants acaparen totes les ajudes socials—, sinó que es mou per percepcions i per sentiments —d’altra banda, com tot l’electorat. I això en un context, com el dels Països Catalans, en què els qui tenim els quatre avis nascuts al país no és que siguem minoria, és que som una anècdota.

Aliança Catalana és un problema ben gros per al catalanisme, perquè, vulga o no vulga i es veja com es veja, hi juga en contra. Però també perquè té un discurs molt més elaborat i molt més efectiu que el de Vox, per exemple, que, així i tot, més que els suports en la mateixa Catalunya —això sense comptar-hi el PP, que ocupa un espai i un discurs molt semblants: Aliança imita més l’extrema dreta holandesa, que és liberal en la moral i els costums, i usa les lluites LGTB o feminista per atiar la islamofòbia, i, en aquest terreny de joc, fa entrar en contradiccions una esquerra que trau els queixals contra l’Església catòlica autòctona, però els amaga quan es tracta de l’islam. És a dir, és molt més intel·ligent. Per ara, ha obert un espai que, malauradament, sembla que creixerà a Catalunya. En som immunes, al País Valencià i a les Illes Balears? Ho dubte.

 

Revista número 506, pàgs. 56-57. Octubre 2024.