Enric Sorribes: «Les comunicacions de les colles són en valencià, senzillament, per normalitat, perquè és la nostra llengua»

«Per alçar les estructures que alcem, en especial les més complexes, cal la solidaritat, la cooperació i el compromís de moltes persones diverses»

La muixeranga traspua emoció. Les exhibicions plàstiques que ens ofereixen les colles són cultura, tradició i patrimoni. Aquesta memòria viva és un tret identitari molt nostrat, recrea la història de les valencianes i els valencians: l’esforç i la convicció per recuperar la saviesa popular.  Contemplar la creació de torres humanes és un moment solemne que busca la complicitat de l’audiència. Silenci. Que les mans s’entrellacen a la geografia humana per entroncar i configurar un tot. Un únic ésser que creix i obri les seues branques.

La muixeranga es construeix des de la base, i la base n’és l’arrel. La unió ferma i estudiada forma una estructura estable capaç de suportar l’ascens de la torre. El treball conjunt, la germanor i la cooperació són clau per assolir la cohesió entre persones. Precisament, aquests són els valors essencials que descriuen la construcció del nostre país, en el qual tot el món és necessari. Els darrers anys, hem assistit a un esclat de colles en tot el territori, de Vinaròs a Alacant. Realment, és Temps de muixeranga. El naixement de la Federació Coordinadora de Muixerangues al gener de 2018 així ho posa de manifest. Les colles fan pinya i creen una Federació que ofereix, d’una banda, una bona mostra de valors cívics i d’èxit col·lectiu i, d’altra banda, és un exemple de cultura viva i en moviment, que pren el valencià com a llengua vehicular. Escola Valenciana ha fet valdre aquest compromís amb la llengua i ha reconegut la Federació Coordinadora de Muixerangues amb el premi a l’Ús Social del Valencià. Conversem amb el president de la Federació, Enric Sorribes.

–Com cristal·litza la Federació Coordinadora de Muixerangues?

–Les negociacions per tal d’arribar a un acord per part de 21 colles amb diferències molt grans entre elles pel que fa al nombre de membres, història, figures assolides, organització interna o, fins i tot, la mateixa concepció del fet muixeranguer o del paper que havia de desenvolupar-ne la Federació, no va ser un procés senzill i calgué de moltes negociacions, cessions i diàlegs per part de totes les parts implicades.

–Quines colles d’arreu del País Valencià en formen part?

–Actualment hi ha 21 colles, des de Vinaròs al nord a Alacant al sud, amb una majoria de colles ubicades a les comarques centrals.

–Com si d’una figura es tractara, em pots comentar quins són els espadats o pilars fonamentals de la Federació?

–La pinya, és a dir, les persones que en formen part, independentment de la posició que ocupen: membres de la Junta Permanent, de l’Àrea Tècnica, representants de les muixerangues en la Junta General, en la Comissió de Garanties o muixeranguers i muixerangueres que cada cap de setmana omplin les places i els locals d’assaig. Elles i ells són la força de la Federació.

–Cada muixeranga crea construccions humanes singulars que les distingeix de la resta? Hi ha trets comuns a totes les muixerangues?

–En general, totes bevem de les fonts de les colles tradicionals, en especial de les d’Algemesí, d’on la majoria hem adoptat el nom, però també dels Negrets de l’Alcúdia o dels Locos de l’Olleria.

–Quins són els elements que comparteixen?

–Els trets que compartim és allò que defineix el que és una muixeranga: es tracta d’estructures piramidals, que en la majoria de casos tenen un acabament 1+1, que moltes vegades tenen moviment (roden, caminen, es despleguen, s’alcen des de baix)  i que el xiquet o la xiqueta que la corona, sempre que es pot, alça la cameta.

–La tasca que desenvolupeu és cabdal en molts sentits. D’una banda, lligueu la identitat valenciana amb una activitat lúdica i, d’altra banda, porteu a terme un treball de recerca important, atés que heu de recórrer a fonts documentals. Com recopileu informació sobre figures? Amb testimonis vius? Hi ha prou bibliografia amb la qual instruir-se?

–Ja comença a haver-hi una certa bibliografia muixeranguera, encara molt reduïda si la comparem amb altres manifestacions de la nostra cultura popular o, per exemple, amb el món dels castells. Les principals fonts on cal investigar són els documents als arxius i per l’altra les fonts orals. Malauradament, és molt difícil rastrejar evidències de l’existència de torres humanes als nostres pobles, però no és impossible.

–L’Acadèmia Valenciana de la Llengua treballa en l’elaboració d’un glossari sobre el món muixeranguer. Hi col·laboreu? 

–Quan vam visitar el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ens va anunciar este important treball. Des de la Federació ens vam posar a disposició de l’Acadèmia; fins i tot les colles tradicionals, les dues d’Algemesí, la de l’Alcúdia i la de l’Olleria, van crear un grup per si feia falta. La veritat és que tenim moltes ganes de veure’l enllestit.

–El caràcter festiu de la muixeranga és evident. A més, històricament, sempre ha anat de la mà d’altres manifestacions de cultura popular. A quina festivitat està estretament lligada originàriament la muixeranga?

–Històricament, a les festes de les marededéus trobades, en especial a les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, que són Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però també d’altres com la Mare de Déu de l’Oreto a l’Alcúdia, la de Sales a Sueca o la de l’Ermitana a Peníscola.

–En l’actualitat, quan fa festa la muixeranga?

–En l’actualitat, fem festa sempre que una colla és convidada. Però ara com ara, molt possiblement, el dia que més colles actuen en diferents localitats alhora és el 9 d’Octubre.

–Sou els hereus d’una tradició popular amb fort caire religiós. No debades, la Muixeranga d’Algemesí constitueix part essencial de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat en 2011. Quines altres aportacions feu a la recuperació de la nostra cultura?

–Les muixerangues participen en actes religiosos, fins i tot aquelles colles de nova creació i que tradicionalment no ho havien fet abans perquè no existien. Això no obstant, la principal aportació és la recuperació d’aquest ball en localitats on s’havia perdut feia molt de temps o donar a conéixer les muixerangues al conjunt de la ciutadania.

–Protegir de l’oblit la muixeranga implica protegir un altre patrimoni, el valencià? Quina és la llengua habitual de les comunicacions entre colles? Com contribueixen les colles a la normalització del valencià?

–Sí, les comunicacions habituals de les colles, tant internament com externa, són en valencià. No per una raó de militància ni de coherència, sinó senzillament de normalitat, perquè és la nostra llengua. A un grup folklòric de Dinamarca ningú els preguntaria per què empren el danés; doncs nosaltres utilitzem el valencià com en altres llocs usen la seua llengua. Tan senzill com això.

–Joan Borafull, en el llibre Les muixerangues valencianes, recull la tradició muixeranguera i analitza la complexitat de la societat valenciana a través d’aquestes manifestacions. Parla del Ball de negrets de l’Alcúdia, la Moixiganga de Titaigües, les tradicions de Forcall i Peníscola, del Ball dels Locos de l’Olleria, entre d’altres. Totes aquestes representacions són variants de les muixerangues, diguem-ne, clàssiques?

–La Federació, per a aquests casos, parla de colles tradicionals. Encara cal definir ben bé què significa això i en alguns casos com encabir-les, però el que està clar és que es tracta de manifestacions culturals en què la torre o figura humana ocupa un lloc important.

La muixeranga és un element festiu que s’ha conservat en diferents pobles valencians, que amb variants locals i diferents denominacions es ballava en gran part de la Corona d’Aragó i, per tant, en l’antic Regne de València.

–Quines millores tècniques heu assolit en els darrers anys?

–Les colles han guanyat tècnicament molt, cosa que fa que es puguen fer muixerangues amb certa complexitat, però també ha augmentat la seguretat, en especial donant importància a la pinya i a elements com el casc en xiquets i xiquetes.

–Quina presència té la dona en les construccions humanes?

–La presència de la dona és total i en tots els àmbits, tant a les places com a les seus. Hi ha dones que ocupen qualsevol posició de la pinya i el tronc, però també tenim dones en llocs de responsabilitat en les colles, com ara presidentes o mestres. A més, algunes colles com la Jove de València o la Conlloga de Castelló compten amb comissions feministes o d’igualtat, òrgan amb el qual, personalment, crec que també hauria de comptar la Federació.

–En altres territoris de l’Estat espanyol es troba arrelada la cultura dels nans i gegants. Hi ha representacions populars semblants a les muixerangues i als castellers més enllà del País Valencià i Catalunya?    

–Sí, sabem que es fan figures humanes a l’Aragó, com ara el Dance de Tauste, i existeixen colles castelleres a Mallorca o, fins i tot, a Madrid. A més, recentment, s’ha creat una muixeranga a Barcelona.

–Les colles de muixerangues han viatjat per diferents països per donar a conéixer les seues composicions. Quina projecció internacional teniu?

–Les muixerangues més tradicionals han viatjat molt per tot Europa com a mostra de la cultura popular valenciana, i les de creació més recent també estan eixint fora del territori valencià. No obstant això, el nostre principal front de batalla està a casa nostra, on encara hi ha molta gent que desconeix què són les muixerangues.

–En quins països hi ha presència de tradicions semblants a les muixerangues?

–Es fan torres humanes al Marroc, Alemanya, Itàlia, però també a l’Amèrica del Sud, l’Índia, el Japó i Corea. Recomane la lectura del llibre Un món de muixerangues.

–Sovint, la literatura i els mitjans de comunicació han relacionat els valors del món muixeranguer, com poden ser el tarannà cooperatiu, la germanor, la solidaritat i el treball en equip, per definir els sòlids fonaments que construeixen el País Valencià. Què et sembla? És una metàfora encertada? Hi esteu d’acord?

–Sí, eixe és un dels nostres punts forts. Per alçar les estructures que alcem, en especial les més complexes, cal la solidaritat, la cooperació i el compromís de moltes persones, independentment del seu sexe, origen, edat o condició física. Com diu Maria Mercè Marçal i canta Mireia Vives, «hi haurà rems per a tots els braços».

–Algemesí és el bressol de la muixeranga. Tanmateix, els darrers anys, aquesta manifestació cultural ha experimentat un creixement considerable. Una bona mostra d’aquest impuls és la creació de la Federació Coordinadora de Muixerangues i l’increment dels membres en les colles. Amb quins ulls mira el futur la vostra Federació?

–Cada vegada hi ha més colles i més gent que totes les setmanes es reuneix per fer muixerangues, ja siga a les places i als carres o als locals d’assaig. D’una banda, moltes més colles fan estructures més altes. El que cal ara és consolidar eixe creixement i que no siga flor d’un dia.

D’altra banda, cal més promoció i difusió perquè la societat valenciana senta les muixerangues com quelcom propi de la seua cultura.

–Què significa per a la Federació Coordinadora de Muixerangues haver rebut el reconeixement a l’Ús Social del Valencià en la Nit d’Escola Valenciana?

–La Federació Valenciana de Muixerangues som una entitat molt jove que encara lluita en una mar burocràtica. El que no és nou és el fet muixeranguer, que en alguns casos és centenari, ni la tradició d’arribar a acords com el que es va materialitzar el 20 de gener a Algemesí i un parell de mesos abans a l’Alcúdia. Per a nosaltres, és un reconeixement al treball que han fet i fan cadascuna de les colles en la normalització del valencià en la pràctica totalitat de les comarques valencianoparlants.