La revista degana en valencià

Enric Tàrrega, l’amant del País Valencià somiat (In Memoriam)

01/08/2020

La notícia -dolenta- de bon matí ha estat la mort del meu amic i mestre en el valencianisme cultural i polític, Enric Tàrrega. Ben segur que allà on haja tingut viatjar seguirà amb la seua xerrameca incansable sobre el seu estimat País Valencià somiat, i el somni més inabastable encara dels Països Catalans.

Per a Josep Pla i Joan Fuster seria, sens dubte, com un homenot, una persona que no personatge, imprescindible en una societat i un país que anava fent-se a poc a poc. Massa a poc a poc probablement. Tot i que no té una obra literària, artística considerable o haver fet carrera   política de partit, el seu llegat cívic, cultural i polític és inqüestionable. El seu País Valencià somiat sense la seua presència en totes les iniciatives culturals, polítiques i sindicals en els anys 50 i 60 del segle passat, no s’hi podria entendre ni explicar.

Les necrològiques periodístiques ja s’encarregaran de desgranar el seu recorregut vital. Des de Lo Rat Penat, els Aplecs Nacionalistes, El Micalet, CC.OO. o el Partit Socialista Valencià o el PSAN o el més proper per a mi, Cercle Cultural Ramon Muntaner.

Però vull recordar-lo quan el vaig conèixer allà per l’any 1974 quan era un jove, quasi adolescent, ai!. A les acaballes del franquisme i en un poble, Xirivella, que ell va fer seu, encara que va nàixer a València, al barri del Carme. En aquest poble de l’Horta, un camp erm culturalment, socialment i políticament, va tindre la visió d’anar recaptant joves del poble amb inquietuds, bé, més o menys, i va fundar un grup anomenat Cercle Cultural Ramon Muntaner, probablement el fill més il·lustre que va viure al seu entorn. Aquest altre homenot va escriure una de les quatre grans cròniques a Xirivella entre el 1325 i el 1328 on narra els fets del regnat de Jaume I. Però hui toca parlar de l’Enric Tàrrega i acostar-me al seu tarannà humà i personal. Tot siga dit amb sinceritat, podia suscitar i provocar en algunes persones cert rebuig atès que el consideraven un «rojo catalanista radical peligroso», però jo el vull recordar per les vetllades iniciàtiques que fèiem a sa casa, on es convertia en l’amfitrió perfecte i ens contagiava el seu entusiasme, un alè de força i estima per la llengua i el país. El seu caràcter, ho reconec, era difícil perquè podia interpretar-se que volia influir més enllà del necessari en les nostres idees. Tenia una xerrameca constant i contumaç, una verborrea i loquacitat desbordants. Per moments era una barreja de Groucho Marx i Cantinflas, incomprensible en algunes ocasions. No obstant això, he de dir que n’eren més importants els seus valors humans, d’un Homenot Bo.

El meu record en aquesta crònica d’urgència és el seu ample somriure sota el seu sempitern barret de palla.

Un Dandi d’esquerres.

Què el viatge siga plaent i profitós, amic.

El Cifu, Miquel Gil / Vídeo clip Enric Tàrrega.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top