Tens 0 productes a la teua cistella
Imatge de la revista Caramella.
La biblioteca familiar reuneix els llibres de tots els que vivim a casa, almenys fins que els fills comencen a endur-se els seus volums.
Al contemplar la meua vida lectora sempre apareixen de forma nítida, esplèndida, els llibres i lectures infantils que van complaure Jordi i Josep, els nostres fills. No són lectures fragmentades i disperses les que venen a la meua memòria; és el temps meravellós, aquelles hores de glòria, que amprarem per a llegir contes als nostres fills.
Ara mateix, encara em diverteix agafar la col·lecció de llibres que vam comprar quan els xiquets tenien sis o set anys i ens adonarem que els agradava que els llegírem contes. Els primers anys huitanta la literatura infantil en valencià no havia adquirit la importància que arribaria a tindre uns anys més tard, quan els mestres començaren a introduir a les escoles lectures en la nostra llengua. Per això, en aquells primers llibres, apreciàvem els retrats conscients de la nostra cultura popular; o la sensibilitat de compartir el destí cultural i familiar que estàvem inaugurant; o els valors emocionals que desprenien aquelles primeres edicions en valencià després de tants anys de prohibicions.
La lectura als xiquets abans de dormir és un art i, com a manifestació creativa, pot tindre diferents estils per expressar-se. La nostra manera pretenia ser una lectura sincera, interessant, imaginativa… Pensàvem en l’entonació que donàvem a les paraules; o en la dramatització que érem capaços de fer al contar aquelles històries que seduïen als nostres fills. Sí, pensàvem que estàvem forjant la clau lingüística, secular, dels anys que estaven per vindre.
Els nostres fills anaven a l’escola Gavina on tingueren com a professors a persones admirables com Amparito, Júlia, Vicent, Lourdes, Rosa, Fina, Albert, Teresa, Paco, Creu, Manuel, Hèctor… Va ser en una reunió de pares on vam sentir parlar de Les rondalles valencianes d’Enric Valor. De seguida, pensarem que els contes d’Enric Valor que llegiríem als nostres fills formarien part de la lluita contra la indiferència en què molta gent sumia la nostra llengua. El llenyater, el patge, les velletes, el gegant, el ferrer, el rei, el dimoni, la mestra, el manyà, les animetes… sobrepassarien les experiències quotidianes i ens situarien en un món de possibilitats imaginatives, emocionants, i mai inquietants.
Quan ara veig al prestatge els huit volums dels contes d’Enric Valor amb les il·lustracions de Francesc Santana, continue veient als meus fills de pocs anys escoltant aquella onada d’històries desconegudes que els abocava a demanar que els llegirem més i més. No sabem quantes vegades llegirem aquelles narracions. Durant alguns anys van ser els contes que calia llegir “a l’anar-se’n a dormir” amb intenció, en aquells moments, de despertar en ells aventures imprevisibles.
Avui, els huit volums de contes, després d’haver-hi protagonitzat un gran paper dintre de la nostra història familiar, descansen a un lloc segur a la biblioteca.
Al mirar el prestatge on estan, la seua visió ressuscita en nosaltres i en els nostres fills un batibull sorprenent: els sopars tots junts, els costums d’abans d’anar-se’n a dormir; les lectures al llit, el silenci quan els xiquets s’adormien. Quan eixíem de l’habitació i apagàvem la llum no pensàvem si l’endemà acabaríem o no el conte. El que sí que sabíem és que els xiquets reclamarien més lectures i elles estarien esperant-nos al prestatge de la biblioteca. Començaven a adonar-se que sempre els agradaria llegir contes.
Com a editor durant molts anys, a més de pare, vull agrair a Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià i a Edicions del Bullent la publicació d’aquell conjunt de contes meravellosos d’Enric Valor. Les lectures dels xiquets sempre exerceixen una subtil influència sobre tota la família.
