Ens hem de rebregar el cervell quan parlem de cultura i COVID 19

25/01/2021

Fa menys d’un any, l’atac d’una malaltia emergent  que confinara a més de 3.000 milions de persones en tot el món, sense precedents en la història de la humanitat, hagués sigut la sinopsi d’un guió cinematogràfic del gènere distòpic.  En cap taula de família es podia intuir la que se’ns venia al damunt. La ficció convertida en realitat. Com predir si havia de ploure gel d’aleshores ençà?,  o com imaginar la de volantins en el trapezi que ens deparava el futur immediat? Ha fracassat el happy birthday de l’any 20 al segle 21.

Entre Parménides i Heráclito, el riu. Aquest virus terrorista antisistema social és pólvora de pas, tot i que dinamitarà statu quo essencials: no tornarem a banyar-se en la mateixa platja, i sí en la mateixa aigua, pura i contaminada.

I que farem?

Any 21 del segle 21. És moment d’encetar les preguntes. Ens hem de rebregar el cervell quan parlem de cultura i COVID-19.

Les primeres preguntes me les llance a mi mateixa i per extensió, a les companyes i companys del Circuit Cultural Valencià, professionals de la gestió cultural pública municipal,  amb qui comparteix preocupacions, reflexions, debats i experiències, i als que m’uneixen valors com són la defensa del servei públic en la promoció de la cultura i  l’elevat compromís amb tot el cabal creatiu i artístic que es conrea al nostre país. Tot i que, el nostre fer professional està subjecte a les directrius que rebem dels òrgans de govern dels ajuntaments en els quals treballem, res ens impedeix fer propostes, ni ens eximeix de buscar camins que cultiven l’expressió de la cultura, siga sempre per escapar de qualsevol aborregament. En això hem estat, estem i estarem.

El riu i la cultura…  Quan parlem de cultura… parlem de saviesa i llibertats?  Parlem de producte cultural? Parlem d’arts escèniques, plàstiques, música, audiovisuals, literatura…? Parlem de llenguatges, d’història, d’innovació? Parlem de política i economia? Parlem d’indústria? Parlem de públic?

Encetar la ventada de les preguntes busca trobar en la caixa de Pandora alguna bondat. Però avui en dia, a l’obrir la caixa, els primers dels mals que s’alliberen són la vulnerabilitat i la precarietat de la cultura, abocada a l’estat de coma per aquest infern de pandèmia.

I el que ens ha de preocupar, és com reanimar  el sector cultural, acostumat sine die a habitar les UCIS, i del que depèn la subsistència dels artistes, creadors i totes i tots els artífexs de l’espectacle i la cultura, empreses de so i il·luminació, escenografia, serveis i subministraments, llibreries, editorials, etc., etc.

Cal observar que venim d’un moment de gran efervescència creativa, en el que l’oferta supera la demanda, aquest és un traç sobre el qual fer anàlisi continu, un risc que comporta perills i feblesa afegida.

Ens hem de rebregar el cervell des de tots els àmbits de la professió i de la política. Hem de trobar la manera, gens fàcil, de salvar i enfortir l’economia del sector cultural. Des de la responsabilitat de la gestió dels diners públics s’ha d’actuar col·lectivament.  Les solucions no poden ser un placebo, ni merament pal·liatives, s’han d’emprendre accions de  profunditat, nuclears, que traspassen maquillatge i revestiments. No és tampoc tolerable subvencionar la cultura com qui compra, calla o aqueta la veu de la dissidència. S’ha d’honrar la cultura amb tota la dignitat que li pertoca. És cuinar el pa d’avui i sembrar el pa de demà, el pa del pensament i de la vida.

Amb reflexió i des de la posició que cadascú ocupa, s’ha de bastir l’edifici cultural orgànic que no ha d’aspirar a la llarga vida de la cultura des de la malaltia crònica, sinó des de la salut plena.  I és per tant necessari articular un Pla d’emergència per a la superació econòmica del dèficit de la indústria cultural afectada per la covid-19, un pla de superació, recuperació i reactivació, específic i transversal, des de les prioritats polítiques, totes,  que involucre a tots els estaments, amb vocació de vertebració, des de la descentralització i la participació. En el que s’implique l’àmbit local, amb les competències, recursos que li són propis, voluntats, directrius i responsabilitat, ídem les diputacions, el govern autonòmic des de les Conselleries, d’Hisenda, Economia, Treball, Innovació, Cultura… i en especial des de l’àmbit de l’Institut Valencià de Cultura en quan que és coneixedor de la idiosincràsia de tots els agents culturals.

Gener 21 del segle 21. Iniciem l’any amb els teatres dels pobles tancats. És extremadament complicat prendre decisions en coherència amb la dramàtica situació sanitària, amb els contagis propagant-se amb efecte bola de neu, amb els hospitals al límit del col·lapse i l’esgotament, amb l’economia ciutadana de proximitat ferida greument. No és igual l’experiència vital a un poble que l’experiència vital a una ciutat.

I sí, s’ha demostrat que la cultura és segura quan es treballa en garantir totes les mesures de prevenció de contagis, i tampoc s’entén que altres temples continuen congregant feligresos. Són els centres comercials d’altre planeta? Si els centres culturals són segurs, però se solidaritzen en no convocar al públic amb tota la renúncia que això significa, per què la resta de temples s’eximeixen?

Ara bé, i pel que fa a la cultura, no és suficient gest, ajornar un bolo i no suspendre’l. També té poc sentit fer espectacles sense públic presencial. Hem de garantir quan es contracta el producte cultural, que s’articulen clàusules econòmiques i acords en els quals, si un espectacle no es pot fer en la data prevista per motiu de la crisi sanitària, es pacta una nova data, i successives, i es fa efectiu el pagament de bestreta del 30% dels honoraris, tècniques i col·laterals, i s’estudien bonificacions. Aquest hauria de  ser el full de ruta a debatre amb caràcter d’urgència per a les programacions culturals des de 2021, sense descuidar que remuntar el desastre, no succeirà si escatimem esforços, preservar la cultura, el pa de l’ànima, passa per posar damunt la taula totes les voluntats i bastiments necessaris i exigeix que sumem sinergies a l’hora d’abordar un pla integral en projecció de futur. Un país sense el protagonisme de la cultura s’empobreix profundament. No precipitem el sector de la cultura al cementiri.

No sabem quan ens traurem del damunt la pandèmia, confiem en l’eficàcia de la vacuna, i en què res ha vingut per a quedar-se, tot passa. Demà serà altre el mateix riu.

Estimar la cultura és cuidar-la. Tindre cura de la cultura és estimar a les persones, els pobles i la llibertat.