La revista degana en valencià

Ens quedem sense hiverns

22/02/2022

Estem esgotant l’aigua dolça, les confederacions hidrogràfiques repartixen més de la que hi ha i a la conca del Xúquer tenim ja un dèficit de 250 hm3/any; hem acabat amb el 60% dels vertebrats durant els darrers 50 anys i estem extingint unes 50.000 espècies/any; necessitem 1,7 planetes Terra per a mantindre l’actual nivell de consum i residus, 3 als països rics… Hem sobrepassat els límits fonamentals de la biosfera i ens endinsem ara en una etapa desconeguda, insostenible i, si no canviem prompte, irreversible.

En el cas del clima, potser el problema més greu i urgent, estem calfant-lo acceleradament amb els gasos d’efecte hivernacle que emetem a l’atmosfera i amb la destrucció dels grans ecosistemes. Alguns encara recordem que fa quaranta anys començava a fer-ne fred en octubre o novembre i fins al mes de març eren mesos en què havies d’anar ben abrigat pel carrer, en canvi ara estem en febrer i quasi anem en camisa; el fred és prou menor i es limita a unes poques setmanes, de fet l’hivern passat va ser el segon més càlid de la sèrie històrica, el primer fou el de 1989 i el tercer el de 2015, molt coherent amb el calfament climàtic global.

Els hiverns més curts i suaus ens venen bé als fredolins, però generen problemes importants perquè alteren els equilibris naturals. Als camps de cultiu, per exemple, les plantes florixen quan encara no els toca i perden força per a la brotació de primavera, reduint així la qualitat i la quantitat de producció. I les plagues no arriben a desaparéixer en hivern perquè no fa prou fred, i després ataquen més els brots i fruits, obligant a utilitzar més verins, amb més contaminació i despeses. A banda, les temperatures càlides i les excessives importacions faciliten la invasió de noves plagues com el minador, la mosca negra, el mosquit tigre, la vespa asiàtica, etc.

Amb tot, el problema més greu és que després venen els estius més llargs i calorosos, amb més nits tropicals i problemes de tota mena. L’Agència Estatal de Meteorologia, en un informe de 2019, explica que l’estiu s’està allargant uns 9 dies per dècada i ara dura cinc setmanes més que fa quaranta anys… Els estius es mengen els hiverns i açò resulta molt perillós perquè, si seguim igual, l’augment de les temperatures globals pot arribar als 3º C en poques dècades, la qual cosa implicaria que durant els estius tindríem ací dies amb 60º C, com al Sàhara, de manera que sols seria habitable la cornisa cantàbrica i poc més1

Fa 42 anys que es parla d’això, però no s’han aplicat les solucions i l’IPCC i el PNUMA calculen que sols ens queda esta dècada2 per a reduir almenys a la meitat els combustibles fòssils i detindre la destrossa mediambiental, inclús la fallida COP26 ho ha reconegut així. Si no ho aconseguim no s’acabarà el món, però empitjorarà accelerament i després de 2030 ja no hi haurà marxa enrere perquè es dispararan fenòmens de retroalimentació, com la fusió de l’Àrtic, les glaceres i la tundra, que faran irreversible la situació.

El problema és que els combustibles fòssils i la destrossa ambiental són la base dels grans negocis del transport, comerç, turisme, electricitat, agroquímics, armes, etc., que mouen bilions de $ cada any, i les grans corporacions que els controlen no volen reduir els seus beneficis; tot el contrari, volen més i més, en una espiral de creixement boig, com si foren un càncer, encara que açò ens porte al desastre i l’extinció als humans i a milions d’altres espècies. I les grans corporacions tenen als governs comprats o acovardits, i junts fan creure als pobles que aquest capitalisme en fase terminal és l’únic model possible.

Vivim un moment crucial i probablement som l’última generació que encara pot revertir la situació i resoldre els problemes globals. Si volem sobreviure no podem ampliar més ports, ni aeroports, ni fer més carreteres, bypass, AVE, megacentrals, etc., hem de decréixer i tornar a allò local, reduir al mínim el transport motoritzat, desplaçar-nos a peu, en bici i tren, consumir el necessari, productes de proximitat i ecològics, estalviar energia i matèries primeres, instal·lar-nos plaques solars a teulades i terrasses, aplicar les 4R, protegir els ecosistemes, repoblar amb espècies autòctones els espais que ja no es recuperen sols, etc, etc.

Ja no es tracta de recuperar aquells hiverns tradicionals de la nostra infància, sinó d’evitar el col·lapse de la biosfera i de la humanitat sencera. I als països rics, que són els majors emissors de gasos hivernacle, resulta perfectament possible viure millor consumint molt menys, de fet hi ha gent que consumix molt menys que la mitjana dels seus conciutadans i manté un bon nivell de vida3, potser inclús és més feliç perquè cuidar el medi ambient dóna molta satisfacció personal i permet gaudir-ne més4

1 https://www.rtve.es/noticias/20210821/antonio-turiel-csic-aumento-tres-grados-espana-habitable-norte/2162483.shtml

2 https://unfccc.int/es/news/el-mundo-debe-reducir-las-emisiones-76-anual-en-la-proxima-decada-para-lograr-objetivo-de-15oc

3 En el meu cas concret utilitze només uns 5·109 J/any d’energia convencional, perquè dispose de 6 m2 de plaques solars en la teulada, tinc una casa quasi bioclimàtica, em desplace a peu o en bici per la ciutat, alguna vegada prenc el tren per a anar a València, cada any faig un parell de viatges en grup per a visitar llocs de la Península, etc. Aquesta energia és 19 vegades menor que la que consumix un espanyol mitjà i 52 vegades menor que la que consumix un estatunidenc…

4 https://www.climaterra.org/post/nos-hace-felices-el-consumo

Inscriu-te al nostre butlletí

Top