¿Ensenyança del valencià o teràpia d’aversió? (L’ensenyança del valencià vista per un usuari no passiu) II

De tal manera que, quan ens preguntem perquè els alumnes inicialment no-valencianoparlants no saben parlar ni escriure o ni tan sols dir ¡bon dia! després d’anys i anys de classe, responen de manera similar al d’aquell insolvent que és abordat en el carrer pel seu creditor, que li diu:

– Escolta, que el xec que em vas fer el mes passat, ja és la cinquena volta que el presente al
banc i me’l rebutgen; que diuen que no hi ha saldo.
– No, si ja m’havien dit que eixe banc fa una temporada que va malament.

I any rere any, els professors de valencià continuaran debatent si aproven un alumne amb un 4,9 o, ja posats, estenent “xecs” (aprovats en “lingüística”) “sense fons” (ús de la llengua). Mentre, els usuaris fidels i els que en el seu temps vam lluitar perquè el valencià s’incorporara al sistema educatiu, i ho fera dignament ens trobem progressivament estafats, amb alumnes, fins i tot de batxillerat, que no saben anomenar ni el parament d’una taula, per no dir les fruites i verdures del mercat, les parts del cos o el mobiliari d’una casa.

Sí, ja sé que diran que totes eixes coses les haurien d’haver estudiat a Primària; i els de Primària adduiran que allò li ho deurien d’haver ensenyat els pares, com si tots els estudiants de valencià de Secundària hagueren estudiat valencià en Primària; o coms si tingueren pares valencianoparlants; o bé que tot el vocabulari que els cal per entendre i interpretar el món els ho haurien d’haver donat en classe de Ciències Naturals, Geografia o Química; o com si eixes assignatures es donaren majoritàriament en valencià; o si els mateixos professors en saberen el noms de les coses (sovint tampoc saben, ni en castellà, el nom de pardals, plantes, peixos, parts del cos, fites geogràfiques, terminologia bàsica física, matemàtica, històrica… ¡ni a nivell de batxillerat de ciències, que no han cursat!).

En eixes circumstàncies, si, per exemple, calguera formar metges nouvinguts perquè pugueren atendre en valencià als pacients, ¿a qui enviaríem per a formar-los?; ¿com es faria si els encarregats d’això no saberen distingir la melsa del lleu, o la garreta de l’engonal?; ¿potser preguntant-los en un examen de capacitació sobre diferències entre pleonasmes estructural, emfàtic i abusiu? ¿A un metge que hauria d’atendre i entendre pacients i explicar i resoldre els seus problemes de salut?

Això sí, tot justificat davall objectius nobles i estimulants com ara «Llegir, interpretar i valorar, amb progressiva autonomia, textos escrits i multimodals de gèneres, tipologies i registres diferents propis de l’àmbit personal, social i educatiu, per mitjà de l’anàlisi dels elements formals i de contingut propis del nivell educatiu, i avaluant-ne la qualitat i fiabilitat, així com la idoneïtat del canal utilitzat l’eficàcia dels procediments comunicatius emprats.» [cita textual d’una de les programacions per a l’ESO].

Això sembla que amb l’excusa del “valencià” del que es tracta és de donar faena a uns egressats encara que no tinguen cap formació específica. Com lo dels màsters en didàctica impartits per professors d’universitat que mai han donat classe en Primària ni en Secundària. Una broma de mal gust per a captar fons públics amb l’excusa de preparar “en valencià” futurs professors (o metges, o funcionaris de justícia, o el que siga). Tot ben trist.

I pitjor encara si, en nom d’ideologies gestionades per arribistes obliguen a introduir “visions de gènere” i a perseguir a qui no ho fa, com tan bé es denunciava en el llibre “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”.

I del qual mostrem les següents pàgines ben representatives: