¿Ensenyança del valencià o teràpia d’aversió? (L’ensenyança del valencià vista per un usuari no passiu) III

El fracàs de les assignatures “de llengua”
Perquè el fracàs és de totes les assignatures “de llengua”: en lloc d’ensenyar llengua “útil” s’entesten en fer aprendre “reglaments lingüístics” (regles, excepcions, anàlisi morfosintàctica, tipologies textuals, …), en una greu confusió de, per usar una comparança, identificar la mecànica amb la conducció d’un automòbil.

Però, aliens al diferent estatus que comporta el fet de ser llengua minoritzada i en alguns llocs invisible, la major part dels “de valencià” seguiran parlant de lingüística -i no “fent” llengua amb els alumnes- de manera pràcticament idèntica amb el que es fa, a hores diferents, en castellà. Tot i que, potser és que es tractava d’això i que jo no me n’havia adonat: que, com he apuntat abans, estiguen fent “en valencià” l’assignatura de “lengua castellana”:

I, clar, sempre queda el recurs de l’amenaça: 

– ¿Que no m’ateneu? Doncs, per demà, examen sobre Les varietats funcionals de la llengua.

Naturalment, això no passa mai, ¿a que no?, ni tots els exàmens són tan senzills com això de repetir un text. També es poden fer variants més “progressistes”. El problema és que, mancats de lèxic (que a penes es dóna en els programes de valencià), a un alumne –o professor a la cerca dels certificats lingüístics- l’examen li pot sonar així:

I en respondre amb èxit a les preguntes que se li fan pot donar la impressió que té “comprensió lectora” encara que es tracte d’un epistemicidi encobert. 

Mentre escric l’article em trobe, en el llibre“De la sabana a Mart” (pg 214; sí, hi ha llibres en català ¡que no són de literatura!), de l’economista català, professor a la Universitat de Columbia, als USA, Xavier Sala i Martín uns comentaris d’eixa índole: