¿Ensenyança del valencià o teràpia d’aversió? (L’ensenyança del valencià vista per un usuari no passiu) IV

I, també, la poesia.

I en la programació “de valencià” no podria faltar algun capítol que mostre que la llengua ¡també està oberta a la poesia!; no a la ciència, la medicina, la tecnologia, la cultura general, a la vida quotidiana, a la comprensió de les notícies diàries… però sí, i exclusivament, a “les lletres”; tot i que no a totes, clar: ni teatre, ni assaig, ni cançons. Però, si cal parlar de poesia, es fa. I, ¡com no! teoritzant-la; i a fons, si pot ser.

¡Sort que Ausiàs March no va haver d’aprendre poesia d’eixa manera!

¿N’estem segurs que eixa mena de plantejament ajuda a viure, a sentir, a fer poesia? ¿No pot interpretar-se, enfocat així el tema, com una forma de tanatologia o anàlisi d’un cos mort, no disfrutable, ni perceptible, ni viu?

O, pitjor encara, ¿serà que necessiten “matar” l’objecte de plaer per disseccionar-lo i, només així, poder-lo examinar o usar-lo per a examinar els alumnes?

Perquè, després de sessions i sessions amb eixos plantejaments, no és d’estranyar que, com Alex (Malcom McDowell) en La taronja mecànica, fins i tot els impulsos primaris amatoris, en relacionar-los amb els visionats forçosos de determinats programes docents, en teràpia d’aversió, quedarien bloquejats ipso facto; i potser mutats en altres d’agressius o, si hi ha sort, en, només, menfotistes.

I això si tenen sort i no introdueixen com a obligatori en el currículum de Batxillerat temes com ara “La poesia postsimbolista: Rilke, Sylvia Plath, Valéry. W. Szymborska…”, o bé “novel·listes  maleïts nord-americans del segle XIX: (Bierce, Lovecraft , Poe)” [que, tot siga dit, m’agraden molt i en una etapa de ma vida vaig llegir amb gust, però voluntàriament]; temes que podran aprovar si responen lo que el professor els ha dit que han de respondre encara que no entenguen  ni un borrall.