¿Ensenyança del valencià o teràpia d’aversió? (L’ensenyança del valencià vista per un usuari no passiu) I

Comencem pel principi.

Qui açò subscriu va nàixer (1952), ha viscut i viu a Alacant.

Professor Ciències Naturals des de 1974, vaig ser el primer que va donar classes en valencià a Alacant, a l’Institut Miguel Hernández, la qual cosa va comportar, entre altres coses i com era “normal” en aquella època, protestes i denúncies que no van prosperar. Vaig ser també el primer autor a qui li van publicar un llibre de divulgació científica en valencià a l’Institut Gil Albert, Les nostres plantes. Durant dos anys vaig exercir d’assessor i després, durant set anys, de director del Centre de Professors d’Alacant. Catedràtic de Ciències da la Natura a l’IES “Bahia de Babel” a Alacant, de 1993 a 2012, any en què em vaig jubilar; a partir d’aleshores vaig participar com a voluntari educatiu en diferents escoles, instituts, i també en la Universitat Permanent (per a adults) de la Universitat d’Alacant, on continue impartint cursos.  I participant en entrevistes, fent youtubes i escrivint llibres i articles sobre diferents temes (etnobotànica, història i divulgació de les ciències, didàctica, alimentació, toponímia, relacions entre natura, cultura i religió…) i majoritàriament en valencià.

En fi, porte a l’esquena unes quantes dècades de batallar a favor del valencià en l’ensenyança i en la vida cívica, de manera teòrica i, sobretot, pràctica. I com a voluntari amb gent interessada que volia aprendre’l. Tot això no és cap garantia de tindre raó, clar, però almenys facilitarà entendre algunes de les coses que puga dir a continuació.

La primera de totes, retre un homenatge als qui em van ensenyar a escriure en valencià; als divuit anys; ja sabeu, per lliure. I més quant a casa, com en tantes d’Alacant, ens parlaven en castellà per estalviar-nos les humiliacions que els pares –valencianoparlants– havien patit per eixa causa. He tingut, i continue tenint, bons mestres (no sempre llicenciats en filologia catalana!) que sovint em corregeixen els escrits, revisant-me i ensenyant-me a millorar la meua expressió tant en valencià [1] com en català estàndard.

I els ho agraeix perquè ho han sabut fer al voltant d’allò que necessitava per expressar-me, sense examinar-me de “pronoms febles triples”, “regles per usar la dièresi”, “oracions subordinades adverbials” ni “oracions adjectives de relatiu”. Jo, com la major part dels alumnes, no volia ser lingüista ni fer la carrera, sinó tan sols, saber usar bé el valencià. Gràcies als seus esforços, que em consta que també fan a classe o com a voluntaris pel valencià, vaig aprendre no tan sols a aprendre la llengua, sinó a veure-la també com un guany col·lectiu i un instrument útil per l’expressió, la comunicació i la conservació dels sabers i fins i tot la comprensió de la realitat.

Ara bé, entre les potencialitats d’una assignatura que estimulara l’aprenentatge de la llengua i el que marquen els programes “educatius”… quanta distància hi ha!

I, com que el que es pretén amb este article és provocar una reflexió (i no el disgust dels qui es puguen sentir còmplices actius o passius amb el que s’hi mostra), es recomana no continuar als qui estiguen convençuts que la seua formació, els programes i els mètodes que apliquen, són els únics possibles, els millors, o, simplement, ”els que cal donar” per a (disculpeu la duresa de l’expressió) “cobrar a final de mes”.

AGAFE UN LLIBRE “DE VALENCIÀ”

Des de fa anys, cada volta que agafe un llibre “de valencià”, o mire els quaderns “de valencià” d’alumnes pròxims (parents, fills d’amics, alumnes meus…,), m’ompli de desassossec; i trobe fins i tot comprensible que hi haja qui rebutge una assignatura de la qual han de copiar de la pissarra, o del llibre, i després bolcar en un examen, coses com les següents:

Davant d’això, jo mateix, “militant pel valencià”, m’he de plantejar si els qui fan aprendre coses com eixes als alumnes són autèntics mestres compromesos o més aïna especialistes en “teràpia d’aversió” cap a la llengua. ¿De veritat no han tingut temps, en tots estos anys, de millorar la didàctica d’eixe tema i transformar-la en un instrument útil per acurtar frases o evitar repeticions, i no un catàleg de tipologies funcionals per aprendre de cara a un examen i oblidar-ho després?

Amb procediments similars, els de castellà també han aconseguit índexs notables de fracàs docent, de degradació de la llengua, però com que tenen l’air-bag de ser dominants, de tindre contínuament “classes” no acadèmiques d’eixa llengua, no corren el perill de fomentar-ne el rebuig, tot i que sí a les variants cultes i a la mateixa ensenyança. En conjunt, sembla que bona part dels professors “de valencià” col·laboren decisivament amb l’empobriment morfològic, sintàctic, prosòdic i ortogràfic que experimenta també el castellà, i que fan que els articles corresponents de la llei semblen, si fa no fa, articles de broma (com tants altres d’aquella llei que tan negativament va marcar l’educació):

Doncs bé, davant del reiterat fracàs (agreujat en el cas del valencià), els professors de «lingüística» quasi sempre atribuiran la culpa als altres (televisió, pares, societat, administració, pantalles…); tot i que, malgrat les hores que li dediquen –sumades les de totes les llengües, més que qualsevol altra assignatura- sembla que no tinguen cap responsabilitat, quan semblen més especialistes en fracassar que no pas en ensenyar [2]. I, com a exemple, es pot veure el darrer informe PISA, i en particular i pel que fa a la llengua el de comprensió lectora al Principat, que ja ha arribat a ser els pitjors d’Espanya ¡i de la Unió Europea!; com en el conjunt del sistema educatiu. I empitjorant.

I els responsables, i les mentalitats associades a eixos fracassos (també en matemàtiques o en ciències), resulta que són premiats amb més i més fons per a “millorar” el que ells mateix han fet malament. Fem servir una analogia: és com si després d’haver posat gasolina a un dièsel i este anara malament els “responsables” foren premiats amb més recursos (hores, diners, professorat, departament) per a continuar fent-ho malament ¡i amb els mateixos dirigents!; uns dirigents que, òbviament, que tindrien incentius per a fer-hi pitjor cada vegada i recompensats amb més recursos. Això sí, faran servir paraules com ara “emergència”, “crisi” i coses així, que permetran acusar d’estar contra de la llengua a qui els assenyalen com a (ir)responsables ¿O m’equivoque?.

 

[1] Gràcies, Enric, Josep, Leandre, Mar, Ramon, Vicent, i tants i tants d’altres, per no ser com els que ací comente, i per haver-me ajudat tant a estimar el valencià.

[2] Com també passa, ¡ai! en moltes altres assignatures. La de Ciències de la Natura -la “meua”- inclosa, en bona part afectada per ideologies com l’ecologisme anti-progrés o el “bambisme” a lo Walt Disney.