¿Ensenyança del valencià o teràpia d’aversió? (L’ensenyança del valencià vista per un usuari no passiu) V

L’accés a la universitat

I, per acabar-ho d’aclarir, any rere any assistim a les exigències dels exàmens de Selectivitat-PAU-Proves d’accés, tant se val, de tal manera que hui com ahir tenen plena vigència les següents paraules del professor de castellà en l’institut d’Almassora, dinamitzador cultural i periodista Paco Mariscal:

[…] Enredar a nuestros preocupados, divertidos jóvenes, con textos –como el que les presentaron este año, similar al presentado en años anteriores—con textos tan amenos y polisistemáticos, con tanta koiné poliédrica, con tanto estándar y subsestándar lingüístico, con tanto eje diacrónico, diatópico, diastrático y diafásico homogeneizador y deshomogeneizador del valenciano, puede llevar al aburrimiento y a la indiferencia entre la sangre joven que, a lo mejor, realizan las pruebas para acceder a la escuela de forestales.

Los responsables de la elaboración  de las pruebas de valenciano en la Universidad […] tienen en sus manos el barómetro y los resultados: el número de alumnos que redactan su comentario de texto en valenciano es absolutamente ridículo frente a los que lo hacen en castellano.

No todo el viento contrario a la normalización en el uso del valenciano procede del secesionismo lingüístico.

Lengua poliédrica. Paco Mariscal. El País, dilluns 29 de juny del 1998

¿De veritat que no tenen cap criteri millor per a posar les proves de valencià? ¿O almenys alguna persona llegida, culta, d’ampli espectre pel que fa als coneixements i capaç d’adaptar-les als grans blocs de Ciències, Tecnologia, Socials i Humanitats, etc.? ¿O es tracta d’algun model mental el de posar proves de repetició que no de comprensió i expressió, i que es pren com a únic possible tot i que invariablement porta a un elevat grau de fracàs?

¿Potser no saben que l’examen de Selectivitat-PAU condiciona tota l’ensenyança del Batxillerat, i en el cas del valencià el programa sembla estar dirigit a formar filòlegs, i no usuaris competents en valencià de les diferents matèries?

¿No serà que els qui ocupen, bloquegen i defineixen els llocs de treball a la Universitat ignoren que hi ha un món fora d’allí, que també batalla per la dignificació del valencià? ¿No serà que ignoren olímpicament “el valencià”, encegats i atordits per “la filologia”?

El fet és que del valencià no ofereixen, en general, un organisme viu, sinó un cadàver disseccionat; o més aïna, un maniquí articulat, mancat de vida, on el que estudien són els engranatges, les articulacions, i fins i tot el material de què estan fets.

O, per fer servir un altre símil, el d’unes ulleres (“el valencià”) amb les quals “veure” millor el món, no les usen per a “mirar”, sinó per a desmuntar-les i preguntar als alumnes sobre «els dos marcs, ‘cella’ i ‘cèrcol’, que suporten dues ‘lents’ unides per un arc anomenat ‘pont’, que es recolza sobre el nas mitjançant ‘plaquetes’ i dues ‘branques’ que, articulades per frontisses, ajuden a subjectar i sostenir el conjunt tot recolzant-se sobre l’orella mitjançant els extrems torçats anatòmicament (ànimes). S’empren per a compensar defectes refractius o de visió binocular, o simplement per estètica» (definició estàndard d’”ulleres”) . Segur que estudiant això ¿ sabrien els alumnes com usar les ulleres, què  mirar amb elles, entendre allò que veuen o que llegeixen? Això sí, repetint la definició i sabent els significats de les paraules clau, potser aprovarien. I amb nota, qui sap.

L’assignatura, tal i com es presenta habitualment, dona la sensació que el valencià no existeix fóra de l’aula, que és com era el llatí per nosaltres quan ens l’ensenyaven de xicotets, que és un producte per a justificar la presència d’eixos professors i la seua escassa parcel·la de poder que garanteix una certa “pau social” en eixe camp. I no hauria de ser això.

I mentre gaudisc d’una excel·lent lectura d’economia en valencià, em ve al cap la sentència de Rabindranath Tagore “quan el dit assenyala les estrelles, l’idiota mira el dit”.

I, sí, ja sé que, en general, totes les assignatures tendeixen a la “idiotització” (en el sentit etimològic:  del grec idiós, propi), a mirar-se a elles mateixes[1], no a usar-les com a instrument de comprensió o de comunicació. Però si això és greu en qualsevol assignatura, en el cas del valencià és suïcida (o, caldria dir, millor, ‘homicida’; per moltes bones intencions que se li suposen als qui ens duen “de derrota en derrota cap a la derrota final”); això sí, fent realitat la dita aquella d’”el camí de l’infern està empedrat de bones intencions”; plore per dins només de pensar-ho.

Però, ¡ai!, al dia següent, en obrir a l’atzar un llibre “de valencià” torne a trobar-me el malson:

·       Classifica les paraules d’aquestes oracions segons la categoria gramatical a què pertanyen: 1.      Els cosins de Pere arribaven hui de França 2.      Ara fa molta calor, però aquest matí feia fred. 3.      La piscina és massa fonda per als xiquets menuts.

I mentre els professors “de valencià” es veuen obligats a dedicar temps i esforços per a repetir els mateixos errors que els de castellà, no hi ha qui ensenye als nostres alumnes el nom dels animals o dels arbres i muntanyes dels voltants, dels ingredients d’una pizza, entendre un tutorial d’un joc o traduir-lo al valencià; o qualsevol cosa que realment els puga interessar, o que convé que sàpiguen per anomenar el seu món i integrar-ho en el conjunt de sabers que constitueixen els pilars bàsics de la nostra cultura occidental.

Però rarament veurem que els estimulen perquè facen o representen una obra de teatre, un reportatge en vídeo, o la crònica d’una visita a una exposició; a que comenten i traduisquen un youtube o la crònica d’una sèrie que els agrade, un partit de futbol, o un descobriment científic. I fent servir la intel·ligència artificial però comentant el text amb les seues paraules.

I arribar a acords per a ambientar els passadissos d’escoles i instituts amb cartells amb continguts, en valencià, sobre els temes més atractius que puguen ser consultats individualment o per encàrrec dels professors. Un programa iconogràfic que incloga cartografia nostra, d’Europa i del món; fites rellevants de la nostra cultura, l’occidental i del món: personatges, invents, monuments…; vocabularis referits als mercats o al món natural. !Hi ha tant per a posar! I a poc a poc contribuir a crear ambients educatius més enllà de les classes en aula.

Realment, ¿resulta tan complicat, o difícil, que els professors oferisquen un ventall de llibres i revistes en biblioteca? ¿o enllaços a continguts “en valencià” capaços de fomentar l’interés per l’art, la història, qualsevol ciència o tecnologia, la política, els esports, etc.? ¿o les emocions dels enamoraments, les victòries esportives, els èxits en tractar malalties o resoldre reptes tècnics, etc. que faciliten arribar “a” i “en” valencià a la docència de manera grata? ¿O es què potser no hi ha cap material d’eixos en les biblioteques (el lloc compensatori per excel·lència en un centre) ni en les parets dels corredors, que expressen una síntesi productiva entre el valencià i les altres matèries?, i propiciada per un diàleg previ i enriquidor amb els diferents especialistes de cada matèria? ¿Coneix vosté moltes biblioteques i contextos visuals de centre amb eixe enfocament?

Però, ¡ai!, mentre acabava l’article m’arriben dos notícies com per a desanimar al més entusiasta. Em comenta un ex-director d’un centre de Primària d’un poble de la comarca de l’Alacantí que només entrar el nou equip directiu han decidit desmantellar la biblioteca, desballestant el fons bibliogràfic repartint els llibre per aules (¿també les enciclopèdies, per lletres d’encapçalament?) mentre substitueixen les prestatgeries i les taules on crear un ambient d’estudi per una ¡pissarra digital! I qualificant l’aula (no la metodologia) com “transformadora”; com podrien haver-la anomenat “inclusiva” o qualsevol altra adjectivació apropiada per a crèduls i qui sap si per a la col·locació en llocs de responsabilitat de tecnopapanates que confonen la bona didàctica amb la col·locació en aula d’enginys tecnològics que mantinguen entretinguts els alumnes; ¡com si una pantalla digital en aula solucionara algun dels enormes problemes de la docència!

I la segona m’arriba des d’un institut de l’Alcoià. Com podem veure en la imatge que adjunte, els professors “responsables”, potser “valencianistes”, no han tingut millor ocurrència que usar les parets d’una escala per a posar-hi cartells que pogueren ser incentivadors del coneixement científic, cultural, etc. sinó per a promocionar la seua ideologia (i ignorància, tot s’ha de dir, com a censors d’una paraula correcta), propiciant la identificació del valencianisme no amb l’excel·lència cultural i educativa, sinó amb eixa mena de crispació contínua, abús de poder i adoctrinament i no amb cap proposta de millora educativa, ¡i més encara en una assignatura a la qual encara li falta molt per a eixir de la baixa posició del rànquing en que l’han situada, entre altres, els qui es dediquen a penjar esta mena de cartells. Molts dels quals, això sí, s’autoconvenceran de que són “defensors del valencià” perquè porten pancartes, bengales tòxiques, criden consignes sense propostes, van a manifestacions, increpen als discrepants o als tebis, porten mocadors o pengen banderes inapropiades en centres públics,  adoctrinen en aula, inciten a vagues (si pot ser, que els alumnes, i així poder cobrar encara que no facen classe), o aspiren a manar per a imposar els seus punts de vista a tothom.

Però, més enllà de tot lo anterior, i ací vindria una pregunta més punyent, pel que fa a la didàctica general del valencià, ¿sabrien implementar la necessària millora en la qualitat educativa la major part dels professors d’eixa assignatura (o de qualsevol altra) que vosté coneix? Tots ens alegraríem si la resposta fóra sí. Però, ¿n’hi ha que saben fer-ho? ¡Clar que sí! No hi ha cap impossibilitat epistemològica ni metodològica que ho impedisca. Excepte si estem parlant dels incentius negatius (¡ai, qui s’atrevisca a innovar o a mirar el món més enllà de l’assignatura!), a fer preguntes inconvenients, o que qüestionen l’acceptació acrítica dels bloquejos curriculars.

Però, clar, ¿és que algú, en alguna ocasió, els va ensenyar que “el valencià” no és, no hauria de ser només una llengua “lingüística”, un recull de normes gramaticals per a repetir en exàmens estereotipats, sinó una manera d’apropar-se al món i interactuar amb les seues múltiples facetes? ¿I, millor encara, si això ho feren també els professors de totes les assignatures?

Perquè, sinó, ¿quina mena d’imaginari col·lectiu s’estaria formant respecte del valencià? ¿una finestra oberta al món o una habitació plena d’espills per a mirar-se a sí mateix i amb alguns armaris on només hi ha llibres “de valencià” destinats a aprovar exàmens?

Fa por pensar en la resposta més habitual.

 

[1] Que jo recorde, el cas més greu de fracàs el van protagonitzar les matemàtiques, amb aquella moda de les “matemàtiques modernes” o “àlgebra de Boole”: després d’estar alguns anys colpint els alumnes sobre les propietats de la suma o de la divisió, o sobre si formaven un grup abelià o un cos algebraic, se’n van adonar que els alumnes no sabien sumar ni dividir (trasllade-ho vosté al cas del valencià/castellà i notarà el paral·lelisme). Afortunadament es van tirar endarrere i ara continuen competint en la carrera pel màxim fracàs (que disputen aferrissadament amb les llengües, però almenys no fan el ridícul) gràcies a ocurrències com ara les de l’anomenada Ley Celáa on es propugna implementar unes “matemáticas socioemocionales con perspectiva de género” i així encobrir millor, ideològicament almenys, el perquè no milloren la didàctica de les matemàtiques. ¡I mira que hi ha d’excel·lents docents en eixa matèria!; bandejats, això sí, potser perquè no compleixen els estàndards ideològics del comissariat “de gènere” i “d’adoctrinament ambientalista” en escoles i instituts. [https://educagob.educacionfpydeportes.gob.es/curriculo/curriculo-lomloe/menu-curriculos-basicos/ed-primaria/areas/matematicas/criterios-evaluacion-tercer-ciclo.html]