Ensomni d’Alcalá

Façana principal de la universitat d’Alcalá de Henares, l’octubre passat

Plovia. Feia fred. Unes hores abans, amb el cel no tapat del tot encara, els badalls dels núvols deixaven entreveure la bella llum d’octubre. Per un moment, pareixia que la tardor d’abans volia retornar. La gent s’arrecerava als porxos del carrer major d’Alcalá de Henares. Nosaltres, que assistíem a un congrés sobre literatura i franquisme, dirigit per Fernando Larraz i Diego Santos, ens refugiàvem a les sales on tenien lloc les conferències, o als claustres del solemne edifici del rectorat. Es tracta d’un entorn que impressiona per la seua antiguitat, pel seu protagonisme civil, per la seua fama merescuda. Però alhora, alguna cosa ens adverteix que tot és més recent –que no modern– del que sembla.

La Universidad de Alcalá –aquesta és la seua denominació actual– es va fundar en 1499, el mateix any que es va constituir la Universitat de València. Però en aquell cas la ciutat i la institució es van fusionar fins al punt que és impossible entendre l’una sense l’altra. A més a més, l’influx personal del famós Cardenal Cisneros condicionà el disseny del centre, des de la seua disposició arquitectònica fins als plans d’estudi i l’esperit intel·lectual. En el tombant dels segles xviii i xix, la universitat es va veure doblement amenaçada: primer, per l’absolutisme que ofegava qualsevol possibilitat de progrés científic; més tard, per un liberalisme que anhelava una gran universitat a la capital espanyola i que, de fet, finalment la hi va traslladar. Heus ací la llavor de la Universidad Complutense de Madrid, que deu el seu nom a la població romana que hi havia prop d’Alcalá, Complutum.

A pesar d’aquesta decisió, un grup de prohoms va establir una entitat per a comprar l’edifici històric de la universitat –llavors desamortitzat– amb l’objectiu de preservar-lo i, a la llarga, recuperar el seu ús acadèmic. Els fills, els nets i els besnets d’aquella «Sociedad de Condueños» no van veure realitzada la quimera dels pares refundadors. Va caldre esperar als anys setanta del segle passat perquè es creara la nova Universidad de Alcalá. L’espenta democràtica i la necessitat pràctica de descongestionar les universitats madrilenyes hi van contribuir, sens dubte. Però també hi devia jugar un paper clau aquella societat civil que havia sostingut, durant vora centúria i mitja, el somni del retorn.

Tot això ho pensava fa un parell de mesos, en aquell congrés. M’imagine que aquesta història té ombres que desconec, inevitables matisos de misèria. Però al capdavall l’esperança dels condueños ha reeixit. M’agradaria pensar que és un exemple del fet que l’esperança i la insistència donen fruit. Si fora així, potser els nets dels nostres nets es retrobaran amb un mes d’octubre fresc, humit i lluminós, com nosaltres l’intuírem quan érem criatures. Perquè som moltes les persones que no ens resignem davant del canvi climàtic i de les forces obscures que s’obstinen a negar-lo, forces reaccionàries, hostils a la ciència i la democràcia, valors últims de qualsevol esperit universitari. Ho dic amb la boca menuda i amb el cor obert de bat a bat, com un desig inconfessable d’Any Nou.

Revista número 497. Desembre 2023.