Entelèquies de déus i dimonis

Totes les cultures tenen els seus ‘protectors espirituals’: déus, sants, àngels, relíquies, tòtems, mòmies… També hi ha d’antagonistes com satanàs, dimonis, bruixes voladores… La major part d’aquests éssers no són reals, sinó imaginaris, entelèquies i especulacions dels qui governen el món i tenen la potestat de manipular el veïnat, o siga els polítics i els capellans de tota classe i rang.

És molt significatiu que els governants  (monarques i caudillos) gaudisquen de la predilecció dels déus ja que són el que són per la seua gràcia (per exemple, Franco, caudillo de España por la gràcia de Dios, posaven en les monedes). Pel que fa al clero, precisament aquests ja són els representants dels déus, i per tant tot queda en casa. A canvi, tant uns com els altres, tenen l’obligació,  l’encomanda divina de subjectar la gent amb lleis i manaments. En aquestes condicions, el món es divideix en bons i dolents; els bons poden arribar al cel; els dolents, no.

També hi ha una altra manera de dividir la població: a una banda, les grans majories de gent treballadora o súbdits i, a l’altra, les minories que viuen sense treballar, uns perquè ho tenen tot fet des que nasqueren i altres perquè no tenen escrúpols i la mà molt llarga. L’ocupació dels polítics, governar, consisteix a fer lleis, passar amb raons el veïnat, cobrar-los impostos i penalitzar els infractors i desafectes. Per part del clero, aquests han de fer altres coses, com controlar les ànimes dels parroquians, predicar-los, confessar-los i fer-los anar a missa… Lamentablement, tot açò és tan complex com sembla i tot plegat molt poc comprensible per als súbdits en general.

Tot el galimaties que estem tractant de dibuixar és matèria d’estudi d’etnòlegs, psicòlegs, teòlegs, i filòsofs metafísics. Molts d’ells, són uns mestretites, que elaboren o imaginen teories i que, com són uns espavilats,  viuen d’això, o de xiringuitos, o de fer santes invocacions, i així passen casa i fan fortuna, a compte dels temors del veïnat. Deixem-ho ací…

Com els gallecs són gent avesada a conviure amb bruixes i ho fan instal·lats en el dubte permanent, entendre el seu tarannà dubitatiu pot ser-nos interessant. Per exemple, sobre les bruixes ells no diuen de forma taxativa que  n’hi ha, però diuen as meigas, habelas haylas i posen una cara i uns ulls de circumstàncies. Però comencem pels gallecs per fixar-nos que n’hem tingut quatre individus molt pròxims en els nostres temps, que han tingut el comandament de l’Estat i ens han amargat la vida i per si ha estat cosa de as meigas, ho dic: Franco, Fraga, Raxoi i Feixóo. El primer ens situa en la Segona República que ell va trair, la Guerra Civil, que ell fou qui la declarà, i la seua dictadura, o siga que amb ell hem patit  mig segle d’obscurantisme, de retrocés social i cultural, de repressió i de depuracions sumaríssimes. Per tot plegat, doncs, mereix la nostra repulsa i condemna. Ho sentim pels gallecs i gallegues, que no tenen cap culpa.

Entre els continuadors de l’obra d’aquest tràgic dictador, hi ha els altres tres gallecs: Fraga Iribarne, que, després de la mort del dictador, creà el partit franquista Alianza Popular, i aconseguí l’amnistia general de tots els generals rebels a la república, responsables de la repressió i assassinats que  practicaven les forces d’ordre i els jutges feixistes contra els partits democràtics i contra la resistència dels maquis, de l’exili interior i de l’exterior. Després governà Aznar, que també era franquista i del mateix partit que Fraga, ara convertit en el Partit Popular. Entre altres coses malignes, ens feu entrar en una guerra contra l’Iraq. El canvi de nom del partit franquista no modificà la ideologia i els passà com a la mona que encara que es vista de seda, mona s’hi queda.

Després del govern socialista de Zapatero, el PP tornà a guanyar. Amb el govern de Raxoi tot fou un fracàs i en tots els sentits, amb retallades de pensions i de sous de funcionaris i de prestacions de serveis i d’ajudes socials, al mateix temps que es destaparen les més   escandaloses males actuacions de corrupció pràcticament a tot l’Estat, però especialment a Madrid, a València i a les Balears. I sobretot destacaren salvant-se de la bancarrota els banquers que havien arruïnat els bancs, als quals Raxoi salvà amb milions de cabals públics, amnistiant-los la seua multimilionària estafa. Les coses que s’hi feren aquells anys eren tan grosses que fins i tot el PP fou condemnat per corrupció. Raxoi, crec que fou el més gallec de tota la saga, especialment per la retranca que es permetia, malgrat que no tenia massa capacitat intel·lectual i pel discurs inintel·ligible i còmic que emprava i el menyspreu a les víctimes de la repressió franquista, presumint de no haver concedit ni un euro per a les exhumacions dels assassinats dels franquistes. Finalment, l’etapa d’aquest gallec impresentable acabà amb una moció de censura, que guanyà Pedro Sanchez, amb el concurs dels partits a la seua esquerra i els independentistes que continuen donant-li suport ara.

Finalment, l’actual president del PP és Feixóo, del qual n’hem dit moltes coses i en direm, fins que l’aparten del càrrec, cosa que li faran els seus correligionaris, que ja defenestraren Casado, per a posar-lo a ell en el càrrec, feina que ha fet tan barroerament que ha fracassat en el seu intent de guanyar les darreres eleccions. Haver optat per pactar amb Vox ha estat, sense cap dubte, el seu gran error. Doncs, he volgut fer breument un repàs d’aquests quatre poc il·lustres gallecs per allò de as meigas, perquè serien una prova que poden haver-hi coses rares amb tot això de les religions i de les supersticions i que cal anar alerta, perquè els dolents són dolents i l’Ayuso, crec que no dubtaria a invocar el dimoni. Ho sabrem aviat, quan es berenen Feixóo, al qual, de la mateixa manera que a Juli Cèsar l’advertiren que no es refiara dels idus de març, jo li diria el mateix a Feixóo de as meigas voadoras.