Entre el fang i la solidaritat: el meu testimoni

El 29 d’octubre, a Beniparrell, era un dia com qualsevol altre. El cel estava seré, no havia caigut ni una gota de pluja i res feia preveure el que passaria unes hores més tard. L’experiència i la prudència em van portar a prendre una decisió molt ràpida: coordinar amb els centres educatius perquè els més menuts estigueren segurs, encara que no hi haguera cap alerta oficial. Aquella previsió, que de primeres podia semblar exagerada, aviat en demostraria l’encert.

Durant tot el dia no va ploure al nostre municipi. Els carrers estaven secs mentre la tempesta descarregava en pobles veïns. Però a última hora de la vesprada, el veritable perill es va presentar de colp: l’aigua que queia en altres localitats començava a baixar pel barranc i pels camps cap a Beniparrell, amb una violència que no podia ignorar. Vaig rebre la trucada de la tinent d’Alcalde, que viu al costat del barranc, a les 18.30 h. Em comentava que el barranc estava creixent de manera desmesurada. Jo era a casa amb la meua dona; només em van fer falta tres minuts per a vestir-me i anar cap al lloc, i en fer-ho, la imatge em va deixar sense paraules: el barranc ja estava ple en tres quarts. A les 18.45 h, el barranc va començar a desbordar-se. L’aigua arrossegava troncs enormes, contenidors i tot tipus d’objectes que colpejaven amb força el pont. L’estrèpit era ensordidor i els veïns que s’havien acostat a mirar no podien imaginar la magnitud del que venia. La Policia Local va començar ràpidament a evacuar la gent congregada al costat del barranc. Va ser un moment de màxima tensió: famílies senceres, joves gravant amb els telèfons i majors recordant crescudes passades. Els vaig demanar que es retiraren a zones segures. Aquella decisió va ser vital per evitar una tragèdia.

Passades les huit de la vesprada, l’aigua ja no es limitava al barranc. Corria descontrolada pels carrers de Beniparrell i, cap a les 20.20 h, el poble estava completament inundat. Garatges plens, cotxes arrossegats pel corrent i cases envoltades d’aigua que pujava sense aturar-se. Vaig decidir tornar a casa per comprovar que la meua dona estava bé. En arribar, ja hi havia uns 15 centímetres d’aigua dins de la vivenda, mentre que al carrer Marjal, on visc, l’aigua ja arribava als 80 centímetres i baixava amb molta força. El camí havia sigut angoixant: l’aigua em tocava per damunt dels genolls i cada pas era una lluita contra el corrent. Durant el trajecte vaig perdre el telèfon mòbil, amb tot el que això implicava: no poder comunicar-me directament i quedar-me aïllat en plena emergència. En pocs minuts, el volum de l’aigua dins de casa ja havia pujat als 30 centímetres i amenaçava de penetrar més a les habitacions i convertir la vivenda en un xicotet embassament dins d’un poble ja completament negat.

A les dues de la matinada, quan començava a baixar el nivell de l’aigua, vaig decidir eixir a fer una volta pel poble. La imatge que vaig trobar era dantesca: carrers convertits en rius de fang, cotxes apilats uns sobre els altres, arbres i contenidors arrossegats i clavats en llocs impossibles. El món em va caure a sobre. Pensar en el com i el què havia de fer davant d’aquesta catàstrofe em va omplir d’una sensació d’impotència gairebé física. Tot semblava tan enorme, tan fora de control… Milers de pensaments em travessaven alhora: veïns que calia rescatar, cases afectades, la coordinació de recursos i la certesa que cada decisió podia marcar la diferència entre un ensurt i un desastre major.

No vaig dormir en tota la nit; dedicava cada minut a intentar traure l’aigua de casa i assegurar que la meua dona estiguera bé. La primera llum del dia no va portar consol, només un panorama de desolació i angoixa. Vaig parlar amb la meua dona i li vaig explicar que havia d’estar al peu del canó; no podia quedar-me sense actuar.

Immediatament, vaig convocar el cap de Policia, el cap de Brigada i l’Equip de Govern per començar a prendre decisions urgents. Després d’una inspecció ocular pel poble, vam comprovar que la Casa de Cultura no havia estat afectada per la inundació. Va ser llavors quan vam decidir muntar-hi el centre de comandament i coordinació des d’on dirigir les operacions d’emergència, distribuir recursos i garantir la seguretat dels veïns i veïnes. Tots els altres edificis públics del poble estaven negats.

Vaig recordar immediatament la barrancada que vam patir el 2020, quan es van veure afectats dos polígons de la nostra localitat: Vereda Sud i Vereda Nord. Aquella experiència prèvia em va servir de referència per saber com actuar. El primer pas era assegurar-nos que ningú quedara atrapat a les naus industrials. Després, calia buscar maquinària, tractors, operaris… En definitiva, tota l’ajuda possible. La feina que teníem per davant era titànica. Milions de tones de residus a recollir, persones a socórrer, carrers a netejar, veïns a tranquil·litzar. Tot havia de fer-se amb rapidesa i organització.

Després, vaig deixar en mans de l’Equip de Govern la coordinació i gestió del nucli urbà i vaig dedicar-me completament als polígons industrials. Però, abans, em vaig anticipar als problemes derivats de la falta de serveis bàsics: aigua i llum. Em vaig posar en contacte amb l’empresa hidroelèctrica i amb la subministradora d’aigua, insistint que prioritzaren restablir el servei el més prompte possible. En aquells moments, la gent del poble no tenia aigua potable. Vaig trucar a Toño Pons, gerent de l’empresa Importaco, que ens va oferir tota l’aigua que necessitàvem. La magnitud de la seua ajuda era impressionant i completament desinteressada: des del primer moment, Toño i el seu equip es van posar a la nostra disposició sense demanar res a canvi.

Al principi, per la urgència i la magnitud de la catàstrofe, vaig ser jo personalment qui, amb el camió de la brigada municipal, anava a carregar i repartir les garrafes d’aigua entre els veïns. Recorde perfectament el pes de cada càrrega, la mirada d’alleujament de qui rebia l’aigua i el cansament que desapareixia en veure que la gent tenia l’essencial per a resistir. La seua col·laboració desinteressada va permetre que poguérem atendre tots els veïns i mantindre els serveis essencials en funcionament, convertits en un suport fonamental en plena emergència i demostrant que, en els moments més difícils, la solidaritat de persones i empreses pot marcar la diferència.

Als dies següents, va començar a arribar ajuda humanitària des de tots els racons d’Espanya. A la Casa de Cultura, que ja havíem establert com a base d’operacions, rebíem i organitzàvem tot el que arribava. Amb l’ajuda incansable de voluntaris i voluntàries, començàrem a repartir productes bàsics per a cobrir les necessitats més urgents dels veïns: aigua, aliments, roba, productes d’higiene. Ningú quedava enrere, i cada caixa que es descarregava significava un respir per a una família.

Aquells dies es resumien en jornades interminables: començàvem a les sis del matí i no tornàvem a casa fins a la mitjanit. El cansament era enorme, però també la satisfacció de veure com, a poc a poc, l’esforç col·lectiu donava fruits. En només huit o deu dies, el nucli urbà era transitable i alguns comerços van poder començar a obrir. Va ser un senyal d’esperança enmig de tanta destrucció.

Però encara quedava molt per fer. Els carrers necessitaven una neteja diària, calia continuar repartint utensilis als veïns i, sobretot, teníem davant el gran repte: els polígons industrials. Allà el panorama era desolador. Amb el personal i la maquinària que teníem era impossible condicionar-los en tan poc de temps. A més, calia buscar espais on acumular la immensa quantitat de residus que es recollia cada dia. Milers i milers de tones de restes de la tragèdia.

Uns dies més tard hi va arribar l’UME, coordinada amb l’exèrcit, i gràcies a la seua inestimable ajuda vam poder avançar enormement a les zones empresarials. La seua presència no només va portar maquinària i mans expertes, sinó també un alé d’ànim i confiança per a tots nosaltres. Cada intervenció seua suposava recuperar un espai més, obrir un camí, desobstruir un accés i, en definitiva, acostar-nos un poc més a la normalitat.

El següent gran problema van ser els col·lectors de desguàs de tots els polígons, que havien quedat completament col·lapsats. La magnitud del bloqueig era tal que els sistemes de clavegueram estaven inservibles. Vaig haver de gestionar amb urgència l’arribada de camions cisterna per desobstruir els milers de metres de col·lectors i canonades que havien quedat inutilitzats. Va ser una feina titànica, d’una envergadura difícil d’explicar, i que fins avui encara provoca problemes: encara apareixen embussos com a conseqüència directa d’aquella dana que ho va desbordar tot.

Vull acabar aquestes línies amb el que em surt del cor: donar les gràcies. En primer lloc, a la localitat de Torrejón de Ardoz i, especialment, al seu alcalde, Alejandro Navarro. En els pitjors dies, quan més falta feia, van estendre la mà amb generositat i ens van fer sentir que no estàvem sols. De la mateixa manera, vull agrair profundament a la localitat de Pezilla-la-Rivière i al seu alcalde, Jean-Paul Billès, pel suport i la proximitat mostrada en uns moments que mai oblidarem. El seu gest de solidaritat va travessar fronteres i ens va recordar que l’agermanament entre pobles no entén de distàncies ni d’idiomes. També vull expressar la meua gratitud a l’empresa La Musa de Zaragoza i a tots els seus empleats, que no van dubtar a posar-se a la disposició del nostre poble per demostrar que la solidaritat no entén de fronteres ni de distàncies.

Un agraïment molt especial mereix tot el voluntariat: veïns, amics, persones anònimes que van deixar de costat la seua rutina per ajudar-nos en tot el que calguera. Sense ells, hauria estat impossible donar resposta a la magnitud de la catàstrofe. El seu esforç, la seua entrega i el seu somriure enmig del fang van ser un exemple d’humanitat que mai oblidaré.

No vull deixar de mencionar a qui, des de les forces armades, ens van acompanyar a peu de batalla: el tinent Limón, el brigada Silveira, el general en cap de l’UME Francisco Javier Marcos Izquierdo i el tinent coronel Ángel Martínez Puy. Però, sobretot, a cada un dels soldats, que amb el seu esforç anònim, la seua disciplina i la seua humanitat van fer possible que Beniparrell poguera tornar-se a alçar. A tots ells devem un reconeixement etern. I, finalment, un record especial per a Jerónimo Mora Pascual, secretari autonòmic d’Innovació, la implicació del qual ens va donar força i suport en els moments més delicats.