La revista degana en valencià

Entre el valencianisme pragmàtic i el catalanisme

15/02/2021

El professor de la Universitat d’Alacant Carlos Cárdenas, en una publicació d’investigació, acaba de presentar un treball sobre com la proposta dels Països Catalans ha evolucionat des de la transició, es tracta, doncs, d’una visió o interpretació de la trajectòria valencianista i dels debats sobre que som o podem ser els valencians i valencianes. Trobe d’interès aquesta aportació feta des del sud del nostre país, i no  com és habitual feta des del cap i casal, espai aquest darrer on el debat identitari ha estat més present.

L’autor, entre altres, se situa a la batalla de València, quan les principals controvèrsies es donaren al voltant dels símbols i la llengua, català o no, com ja sabíem allò acabaria amb la denominació de “comunitat”, amb el blau a la senyera, i renunciar a la denominació de català. És a partir del 1982 quan, segons l’esmentat professor, s’enceta allò que ell denomina la via pragmàtica, així el 1996 al VII Congrés de la Unitat del Poble Valencià es conclou que “el marc els Països Catalans quedà abandonat a favor de la nació valenciana, sorgint així el Bloc Nacionalista  Valencià…” Aleshores, el valencianisme es va orientant cap a un tipus de política de caràcter més actualitzada i transversal, fent l’accent sobre qüestions com són l’ecologia, els problemes socials, el feminisme,  el finançament, la conclusió en concreta així: “el renovat valencianisme representat per Compromís, sembla distanciar-se d’elements de caràcter identitari per apel·lar a una visió renovada del fet diferencial…” I en què ha quedat la proposta fusteriana dels PPCC?, segons Cárdenas “ha anat difuminant-se dins la política valencianista, no quedant, però, totalment fora del discurs polític, malgrat que sí ha estat  més utilitzada pels seus detractors…” així com per una part de l’independentisme al Principat.

Incidir sobre els nostres problemes, en tant que poble diferenciat, és força interessant, i més quan el valencianisme polític ha arribat a  rellevants quotes de poder municipal, i autonòmic, cosa que en altres moments semblava impossible. Tal vegada eixe pragmatisme, o haver assumit altres continguts emancipadors, o les dues coses, han anat situant al valencianisme en un espai de gestió com el que ara ostenta.  Es tracta d’un nivell de protagonisme que no té marxa enrere? Resulta suficient per  a generar una identitat de país o poble?

Són molts els interrogants a fer-se, aleshores, surt altra pregunta: com encetar un debat que per a mi és necessari? El text que serveix de base de reflexió aporta quelcom a la discussió i l’avaluació del camí fet. Un text que comente ha estat publicat a Cadis(1), cosa que ajudarà sens dubte al coneixement dels nostres problemes més enllà del nostre territori. He d’objectar, no obstant això, que el paper deixa de costat alguns elements del nostre procés històric més recent, i dona com a bona la versió basada a veure la transició com modèlica i resultat de pactes per les altures, puix a  parer meu resulta parcial al no explica el paper dels moviments socials.

(1) El text o article ha estat publicat en una revista digital de la Universitat de Cadis, acompanyat d’altres dos treballs igualment d’interès, un sobre Germania Socialista de Xavier Ferre, i altre d’Antoni Rico qui aborda com se situà l’esquerra revolucionaria davant dels plantejaments fusterians.