Tens 0 productes a la teua cistella
«El papa Francesc gaudeix d’un reconeixement i d’una popularitat social que mai no va tenir Benet XVI»
«Benet XVI va obrir més portes de les que sembla i que han facilitat que Francesc pugui iniciar les seves reformes»
El papa Francesc gaudeix d’un reconeixement i d’una popularitat social que mai no va tenir Benet XVI. De fet, molts es van quedar encallats en la imatge de papa Ratzinger com un trist ca cèrber del llegat de Joan Pau II. Amb aquest paràmetres, Francesc apareix com una papa revolucionari que trenca qualsevol continuïtat amb els seus antecessors. El gran canvi. Certament, Francesc ha obert grans canvis en la vida de l’Església, però hi ha més traces de continuïtat amb Benet XVI de les que es vol veure. I més traces de discontinuïtat entre Benet XVI i Joan Pau II de les que poden semblar. Anem per parts.
Molta gent es va adornar que Benet XVI era una papa modern l’11 de febrer de 2013 quan va anunciar la seva renúncia. És la gran reforma que ha deixat Ratzinger en el seu pontificat. D’altra banda, totalment lògica per un expert en el Vaticà II, que va introduir la jubilació episcopal. En pocs dies vam veure molt gestos de Francesc que mostraven un papat més terrenal: anar a pagar una factura, guardar les sabates vermelles a l’armari, relaxar el protocol i la parafernàlia, abandonar el Palau Apostòlic… Està molt bé i és una manera de visualitzar que l’Església avança d’acord amb els Signes dels Temps. Però, això hi ha un gest més fort per dessacralitzar la figura del papa que dimitir? No.
Aquesta gran reforma de Benet XVI, també dóna una mica més de llum al seu pontificat. Va ser un mandat renovador en diversos aspectes. Renovador del que es pot esperar d’un conservador bavarés. Conservador, però no integrista ni il·luminat. De fet, l’únic gran error que desequilibra la balança va ser la restauració del missal preconciliar. Un gest que volia aconseguir la reconciliació amb l’ala integrista de l’Església i que no va tenir l’efecte esperat.
Però durant els vuit anys de pontificat Benet XVI va obrir més portes de les que sembla i que han facilitat que Francesc pugui iniciar les seves reformes amb una base una mica més àmplia per recolzar-se que si hagués estat elegit després de Joan Pau II. El 2005 Francesc hagués trobat una oposició molt més ferotge de la que s’ha trobat. Que no és poca.
L’exemple més conegut, tot i que en el seu moment no prou reconegut, és la neteja que va iniciar Benet XVI sobre els casos d’abusos de menors. El paradigma és la caiguda de Marcial Maciel, intocable durant el pontificat anterior, i la fulminació de diversos bisbes encobridors. Però més enllà del rebombori mediàtic i de les conseqüències morals i legals d’aquesta lacra, l’inici de la política de tolerància zero té una altra derivada important eclesialment. Ja no hi ha intocables. I quan hi ha actituds intolerables dins de l’Església i fets que ho demostren, no hi ha protecció que valgui. Benet XVI va trencar aquesta barrera, amb una política que Francesc ha continuïtat amb el tema dels abusos a menors, però ha ampliat a altres àmbits d’escàndol eclesial, sobretot en assumptes econòmics, i també (tot i que amb menys fortuna), en el carrerisme eclesiàstic.
Però hi ha altres corrents de fons del pontificat de Benet XVI que també han facilitat l’aterratge de Francesc. Un és els nomenaments. Ja sabem que no tenim un episcopat per tirar coets, i el llarg pontificat de Joan Pau II va deixar una llarga successió episcopal que demana més d’una generació per a poder-la capgirar. Més de la meitat de bisbes que avui formen la Conferència Episcopal Espanyola continuen sent fills de Joan Pau II i del perfil episcopal més gris que va promoure. Però en general (i ja sé que hi ha moltes excepcions), Benet XVI va optar per perfils de més nivell. Un papa més intel·lectual que volia bisbes menys polítics i amb més alçada.
De fet, la màquina de fabricar bisbes té vida pròpia i unes rutines que la fan funcionar independentment del papat. Els pontífexs només poden anar-la ajustant. Sobretot en l’entorn més proper. És a dir, no és el mateix Navarro Valls que Lombardi. I malgrat tot el que hem anat sabent, tampoc és el mateix Sodano que Bertone. Francament, em quedo amb Bertone, que almenys era salesià i no tenia com amic a Pinochet.
És cert que en aquest àmbit caldria fer molts més matisos perquè el mateix Benet XVI ha reconegut recentment en una entrevista que ell no era un home de govern. Segurament, els qui van el van escollir esperàvem precisament que no governés gaire i volien un simple guardià de la vinya. Però va aconseguir imprimir un corrent més de fons en el to general, amb el que va orientar el seu pontificat, del que ara se n’ha beneficiat Francesc.
Joan Pau II va ser un papa de masses, de reafirmació eclesial, i de reconquesta. De reconquesta dels territori i de la plaça pública excitant un fort orgull de ser catòlic. No calia pensar massa, només calia anar endavant. Benet XVI, va recuperar la reflexió i va tornar a centrar el discurs en l’essencial de la fe. Francesc, ha seguit més aquest corrent, però amb un to més populista que Ratziger no hi podia donar.
Els sínodes sobre l’Eucaristia, la Paraula de Déu, o l’Any de la Fe de Benet XVI, anaven en la línia d’una vivència cristina enfocada des de les arrels que comparteix el Papa Francesc. Bergoglio hi aporta la religiositat popular i la calidesa de Llatinoamèrica que no entenem tant a la vella Europa.
Encara crec que és més rellevant l’elevació intel·lectual que va oferir el teòleg. Va suposar que hi hagués temes que es poguessin tornar a parlar a l’Església. L’espai per córrer que va donar el famós Atri del Gentils. O el concepte de minories creatives que va articular Benet XVI, prou oposat al catolicisme de masses i en la línia de generar processos i no anar a ocupar espais que proclama Francesc a l’Evangelii gaudium.
Així, Ratzinger va aportar una revalorització del pensament intel·lectual dins de l’Església, en un àmbit limitat i sense tocar els temes de disciplina eclesiàstica. Però quan un comença a pensar, i no a repetir les consignes que emet un únic altaveu, costa molt que no s’acabin obrint esquerdes. Esquerdes per on ha tingut més fàcil infiltrar-se el franciscanisme.
Així, si sumen un viatge a l’essència del cristianisme i una major fluïdesa de reflexiva, amb una la promoció de persones més properes a aquest perfil en els àmbits de govern, tenim una terreny encara amb moltes pedres però on és més fàcil que la llavor de Francesc pugui germinar. Ell hi suma, la centralitat dels pobres i una mirada al món des de la permanent misericòrdia. Però precisament en aquests dos elements clau del pontificat de Francesc tenen el seu arrelament en un retorn a les fonts del cristianisme.
El que ha facilitat Francesc és que les plantes que fins ara creixen als marges puguin anar entrant al camp de joc central. Però això és més difícil quan el camp està ple de rocs, esbarzers i males herbes.
Diuen que quan es va obrir el meló del Sínode sobre la família, un grup representatiu de la vella guàrdia va voler donar un cop de puny sobre la taula i va tenir la brillant idea d’anar a buscar la complicitat del papa emèrit Benet, retirat en el monestir Mater Ecclesiae del Vaticà. I diuen que els va engegar escales avall. Això és el que diuen.
El que sí és segur que va dir Benet XVI a Francesc són les paraules que va pronunciar en un breu discurs durant l’acte de celebració dels seus 65 anys de sacerdoci: «Segueixi endavant». A Benet XVI, ja li sembla bé el que està fent el papa Francesc.
Jordi Llisterri. Director de la Fundació CatalunyaReligió.cat.
Revista número 419, pàgs. 32-35. Octubre 2016.
El papa Francesc: l’envit de l’alegria. Nº 419- Octubre 2016
