Entre l’esperança i la desolació

Fou un sis d’agost de l’any mil nou-cents quaranta-cinc. Un artefacte de destrucció massiva, de nom “Little Boy”, caigué sobre la ciutat d’Hiroshima i desencadenà la catàstrofe. Tres dies després, un altre, que es deia “Fat Man”, feu el mateix en Nagasaki. Era la primera vegada que l’ésser humà dedicava l’energia atòmica amb una finalitat bèl·lica. És cert que acabà amb la Segona Guerra Mundial, però el preu de vides humanes a pagar, vides innocents, marcaria la humanitat en les dècades següents. Així, a cada any se celebra, en aquestes ciutats, unes cerimònies simbòliques, per recordar la devastació causada per l’espècie humana, per demanar que no torne a passar. Tindrem sort?

Imaginem el so de la Campana de la pau, el minut de silenci a les 8.15 hores, en un escenari dedicat al record: el Parc de la pau. Imaginem la sensació de pau que ens arriba, envoltada pel silenci que deu recórrer aquest indret. Després arribaran les paraules, les flors, els coloms, els infants… tot per enviar un missatge a la humanitat que aquesta sovint s’entesta a ignorar. No recordarem, perquè no és aquesta la intenció de l’article, els conflictes que continuen vigents, que acaben amb la vida de tants innocents, conflictes sense sentit, pel domini d’una terra, d’un poder, que esdevenen caducs així que passen els anys o les dècades. De vegades, fa la impressió que som una espècie concentrada a la mateixa extinció.

Els incidents relacionats amb l’energia atòmica no sempre han arribat de la mà d’un conflicte humà, d’una guerra. Recordem com, a conseqüència d’un terratrémol i del tsunami consegüent, la central nuclear de Fukushima patí un dels accidents nuclears més grans de la història recent. Aquesta situació quasi la vam poder seguir en directe. La història col·lectiva s’anà estenent per les nacions. De sobte, hom despertava a la realitat: l’energia atòmica per fissió no era tan neta com ens havien venut. No parle de les deixalles atòmiques que duraran centenars d’anys, o milers, sinó de l’escapament de les radiacions que afectaren la població civil. I també a altres animals, tant a terra ferma, com a la mar, on arribà una part important de la contaminació. Aquest accident fou un més dels descosits en la nostra història. Però abans n’hi hagué un altre, a Ucraïna. El recordem?

Txernòbil era una ciutat de tantes que existien a l’antic territori de l’URSS. Tot estava preparat per a ser un dia més, si no fos que una sèrie de circumstàncies el convertiren en un abans i un després dels problemes que l’energia atòmica provoca. Ja no parlem de les persones que moriren afectades per les radiacions. Les malalties a què es varen condemnar, per no advertir-los, per no protegir-los adequadament. Els herois com a víctimes propiciatòries. I un territori que hagué d’abandonar-se. Un nou desert. Els anys passaren i els científics han anat fent descobriments que, hui dia, ens deixarien amb la boca oberta.

Una primera cosa sorprenent és que la natura s’hi va adaptar. La devastació no els evità el cop. Però després, molt ràpidament, les espècies anaren recuperant terreny. Una cosa com vam veure a les ciutats després del coronavirus. Una vegada l’home decideix retirar-se, tant els animals com les espècies vegetals van anar conquerint, gradualment, el terreny perdut. Per sort per la naturalesa, allò havia esdevingut un lloc del qual defugir. Més tard, es posaria de moda. S’hi organitzarien viatges turístics (hi ha gent per a tot). Però la natura sempre havia estat allà. S’havia vist alliberada. A nosaltres, ens afecta veure les habitacions abandonades, els menjadors amb els plats parats per un convidat que no arribà a acudir, els rellotges que mostraven un temps detingut… detingut? Només una visió antropocèntrica ens limitaria així el camp de visió. Així som, de limitats. Però la natura va a altres velocitats que no les nostres.

Descobriments recents han constatat que les espècies, allà mateix, s’han adaptat, ho han hagut de fer per maximitzar les seues capacitats de supervivència. Un exemple em va cridar l’atenció: sempre s’ha dit que les granotes eren una espècie molt fràgil davant la contaminació. Doncs ara, de sobte, es descobria que una nova raça de granotes, d’un color negre, havien prosperat. La melanina, que a nosaltres ens protegeix de les radiacions solars, a elles els protegien també de les radiacions atòmiques. A més, també era cert que les radiacions més tòxiques només durarien unes poques setmanes. Que les molècules que tardarien segles a desaparéixer no travessarien la protecció de la pell. Això ho van aprofitar aquestes granotes. Ho aprofitarem nosaltres?

Si jo fora una mica més ingenu del que soc, podria arribar a pensar que les persones podríem beneficiar-nos d’aquests descobriments, per ajudar-nos, per mirar de millorar la nostra condició, el nostre dia a dia, però ja dic que soc poc, d’ingenu, que hi ha un perill que tendeix a pensar en una situació molt diferent. Si teniu uns moments, us la diré…

Passem ara a l’actualitat. Dia sí dia també, des d’altes instàncies russes fan esment del poder nuclear de què disposen, de la possibilitat d’un atac nuclear, ja siga a territori d’Ucraïna, ja a qualsevol dels països que li són amics. També sabem que la humanitat va estar a punt d’entrar en una guerra atòmica, pel conflicte dels míssils a Cuba. Què ho va impedir, adés i ara? La seguretat que una guerra així no tindria cap guanyador. Tots en perdríem. L’espècie humana quedaria probablement devastada, arrasada. Qui vol començar una guerra que no veurà el final, encara que guanye? Ara, i ací rau el problema del descobriment científic: si el mal nuclear dura, el més mortífer, tan poc de temps, aleshores, per una ment malalta, seria possible engegar el conegut botó nuclear. Ja veiem com les potències nuclears es retiren dels pactes de no proliferació. Fins on avançarem?

Potser si els polítics llegiren una mica. Potser si veieren que un futur així ens faria més mal que bé… Per Asimov, la revolució tecnològica partia inevitablement d’un conflicte nuclear previ. On la major part de la humanitat havia desaparegut. Els supervivents accedien a acordar un ús cívic d’aquesta energia. La realitat futura no era necessàriament millor. Però els orígens havien estat mortífers. Aspirem a un món diatòpic? Una societat així miraria cap al passat i segurament amb ulls d’enveja. Aliments frescos. Aire net. Pluja no corrosiva… I nosaltres que ho tenim, per què no hi donem valor? Quan voldrem aprendre una mica. Com els déiem als nostres xiquets, que no es pot jugar amb foc… Quan?