Tens 0 productes a la teua cistella
A la meua biblioteca ocupa un lloc especial Entre naranjos, la novel·la de Blasco Ibáñez que vaig llegir quan tenia tretze o catorze anys. Va ser una conversa familiar la que em va fer desitjar aquella primera lectura. Segons la meua mare, un familiar, el tio Bernado, havia conegut a l’escriptor quan aquest arribà a Alzira per reunir informació per a la novel·la que estava escrivint.
Blasco Ibáñez, alguns dies de l’any 1899, va voler recórrer els carrers i els camps dels voltants del poble; també mostrà un gran interés per contemplar el riu que travessava la ciutat. A la seua novel·la anava a tindre un paper rellevant tot allò que feia la gent d’Alzira quan s’anunciava una riuada.
La meua besàvia vivia al carrer Xúquer, prop del curs de l’aigua, tan a prop que a l’eixida de casa i després de travessar el carrer, la família tenia una barqueta que estava amarrada a les canyes que s’exhibien a la vora. Aleshores, l’escriptor, va mostrar molt d’interés per aquella xicoteta embarcació amb la qual podria passejar pel centre del riu per tal d’observar la vegetació que s’obria des de les riberes.
Bernardo, el familiar de ma mare, coneixia molt bé el braç del Xúquer que travessava la ciutat i li va oferir a l’escriptor la possibilitat d’acompanyar-lo en el passeig. D’aquesta forma, Blasco, va poder prendre nota de la vegetació riberenca, dels canyars i dels arbres descrits a la novel·la; també de la casa de l’hort dels Carbonell que batejaria com la Casa Blava, espai lluminós on residirà per un temps la protagonista de la història. Aquell primer passeig pel riu es va continuar després pels carrers del poble, pel casino de la Gallera i, fins i tot, per la muntanyeta de Sant Salvador.
Bernardo li presentà a l’escriptor a la seua mare, Antonia. A partir d’aquell encontre, ella sempre el coneixeria com «l’home que portava una llibreta i una llapissera pegada a la mà…, i que sempre escrivia». Aquesta descripció va passar a la meua àvia, a la meua mare i, a través d’aquella conversa a casa, a mi mateix. Vaig saber també que la iaia Antonia, estava molesta amb l’escriptor perquè segons deia, va ser el que va convéncer el seu fill perquè marxara a l’Argentina, viatge que es va produir uns pocs anys després, quan Blasco Ibáñez iniciava la seua aventura al país americà.
Quan vaig escoltar esta història vaig voler llegir Entre naranjos. El meu pare havia comprat la novel·la, editada per Planeta, l’any 1959. Incorporar a la novel·la la història d’un familiar va ser un valor afegit a la lectura. Així, vaig gaudir de la bellesa silenciosa de la vegetació de les vores del riu; de la llum dels horts de la partida de Tulell, de la “casa blava”; i de l’amor atrevit entre Rafael i Leonora; i malgrat el temps passat, mentre llegia, jo veia a aquell familiar que acompanyava a l’escriptor pels carrers d’Alzira mentre parlaven també de l’Argentina.
Bernardo, va marxar a Buenos Aires i es va establir a Salta, al nord del país. Allí es casà i va muntar un negoci que encara avui porten els seus néts i besnéts. Uns anys més tard, el seu germà, Salvador, també va emigrar des d’Alzira a aquell país volgut. Avui, els hereus de tots dos viuen a Entre Ríos, Salta, Jujuy, Buenos Aires i altres províncies argentines.
Fa uns pocs anys, Carlos, fill de Bernardo, em va parlar a Olivos, província de Buenos Aires, de l’amistat del seu pare amb Blasco Ibáñez; de la relació iniciada aquells dies que l’escriptor recollia informació per a escriure la seua novel·la. Evidentment, més d’un segle després, una part de la nostra conversa girà al voltant d’Entre naranjos. Ah!, quantes històries evoquen els llibres!
