Entrevista a Abel Guarinos, director de l’Institut Valencià de Cultura

11/01/2023

«El teatre és cultura i ens ajuda a ser més lliures»

«El teatre valencià està en un gran moment»

«De 249 funcions de teatre amb text, el 70 % és en valencià i el 30 % en castellà»

«L’ús del valencià es premia amb punts en el moment de les valoracions de les ajudes i subvencions»

Havia quedat amb ell al seu despatx, a la plaça de l’Ajuntament de València. Feia una temperatura molt elevada dintre d’eixa onada de calor, quasi permanent, en què ens hem instal·lat. Després haver dinat al restaurant del Rialto, vam iniciar la conversa. Ja fa uns anys el vam entrevistar Teresa Ciges i jo. Cert és que ha canviat, que hem canviat físicament, però Abel continua tenint la mateixa il·lusió i ganes de treball. Amb la seua mirada i eixe mig somriure permanent, intuïsc que està content i que s’ha evolucionat en el món de la cultura. I parla clar, molt clar.

–Són ja set anys al capdavant de l’Institut Valencià de Cultura. Com ho portes?

–[Somriu, buscant la complicitat de qui l’entrevista, que per això ens coneixem molts anys]. Et semblen set anys, per la quantitat de coses que s’han fet, però en realitat són sis anys i quasi tres mesos, sense descomptar ni un dia de pandèmia. De vegades, sembla que fou ahir, perquè l’energia i la il·lusió són les mateixes.

–Quins records tens d’aquells primers dies i mesos?

–Memorables, per com es van alegrar moltes persones i sectors de la cultura i de la societat valenciana; i durs en els moments d’algun que altre canvi dràstic que calia mamprendre, fins i tot des de dins del mateix ens públic, amb la redacció i publicació de la primera Relació de Llocs de Treball de l’IVC que fou la primera en la història dels seus ens precedents. [I fa un gest com d’intentar recordar] Per no parlar-te de les bombes mina que aparegueren i que haguérem d’anar desactivant…, i de les quals ja vam parlar en un exemplar de Saó a l’estiu de 2016, si no recorde malament.

–Han canviat molt les coses?

–I més que s’aniran modificant, transformant…, però això es veu més objectivament des de fora. Et torne a tu la paraula, per a quan vulgues fer-ne una anàlisi…

–De tot el que has aconseguit, què et sembla més important?

–No m’agradaria allargar-me massa en les fites importants aconseguides i que mai no s’havien assolit abans, com ben bé podria ser haver propiciat el primer Conveni col·lectiu de treball de les actrius i actors valencians, el naixement de l’actual Circuit Cultural Valencià, els primers Goya a un llargmetratge i a un curtmetratge valencians, els primers Max a produccions públiques de l’IVC, l’enfortiment de les estructures professionals i amateurs de la música i de la cultura popular, del teatre, de l’audiovisual…, i un llarg etcètera. ¿No et sembla estrany que des de la Generalitat Valenciana mai no s’hagueren fet convenis o accions de suport a la Federació Valenciana de Dolçaina i Tabal? A la Coordinadora-Federació de Muixerangues que –fins i tot– la seua creació es va empényer des de l’IVC? O per què els fons de l’IVAM, que són de tots els valencians, no havien configurat mai una exposició en el Museu de Belles Arts de Castelló? Doncs ara pots visitar-ne una! I ben bona: Art en terra erma, 1939-1959, fins a l’11 de setembre.

Creu-me, m’agradaria contestar àmpliament i amb detalls significatius de totes i cadascuna de les disciplines artístiques en les quals l’IVC està implicat, però et faré el resum genèric en com d’important és haver aconseguit un ens públic al servei del ciutadà –i també dels professionals de la cultura– de tot el País Valencià i no solament de la capital, i el fet de tindre en l’ADN de les nostres activitats tant l’ús del valencià com el compromís per la igualtat de gènere i d’oportunitats d’accés a la cultura.

–La pandèmia ha estat la prova de foc per a les arts escèniques?

–Ha sigut un daltabaix molt fort per a totes les arts en viu, fonamentalment les escèniques i les musicals; però també els rodatges estigueren perjudicats… i les assistències del públic a qualsevol activitat, que encara no hem recuperat íntegrament tot i que ja pots veure molts cartells de «No queden localitats» en actes puntuals.

–Es va fer tot el possible?

–Es va fer tot el possible i més; i no solament des de l’IVC i la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, que va injectar diners per tal de pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia i va legislar amb mesures de flexibilització inaudites. Tot el Consell, i tot el govern estatal, estigueren com una pinya defensant els drets col·lectius i socials per damunt d’interessos particulars. Crec que la societat en general, i els professionals de la cultura molt particularment, ens hauríem de preguntar què hauria passat si una crisi econòmica com la de la pandèmia –i com l’actual propiciada per la invasió bèl·lica de Rússia a Ucraïna– ens haguera arribat en un altre moment polític.

–Internet i les xarxes socials van ser uns bons aliats?

–Momentàniament sí, però no tant com pensem. Ens van ajudar uns mesos a seguir en contacte amb els ciutadans, fins i tot a posicionar pel·lícules valencianes com ara Assemblea, el llargmetratge d’Àlex Montoya a partir d’un text teatral de Juli Disla i Jaume Pérez que es va estrenar en plataformes digitals i fou molt vist des de molts indrets. Però les xarxes socials i les plataformes també poden contribuir a l’individualisme, a la separació de les persones de la convivència real, en societat i en grup, a l’addicció a la pantalla del portàtil i de la tauleta…

–Parlem de teatre: què és el teatre?

–És l’art que ens facilita parlar-nos entre nosaltres, de les nostres realitats i inquietuds i d’una manera directa, personal. Si, a més, ens emociona d’una o d’altra manera, és art en majúscules.

–Per a una societat com la nostra, quin paper fa aquest art?

–Les arts escèniques –i les musicals, les plàstiques…– ens acompanyen des de l’inici dels temps i ens distingeixen de la resta d’éssers. El teatre naix dels gestos entre els humans com a primera comunicació i, molts anys després, de l’oralitat davant una foguera. Però cada societat requereix el seu teatre, les seues arts, perquè també els valencians tenim les nostres singularitats i idiosincràsia, sense desdir-nos de la cabdal importància i indispensabilitat del repertori universal: «Tot teatre que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres» podríem dir, parafrasejant Joan Fuster.

–Com veus hui la nostra realitat teatral?

–El teatre valencià està en un gran moment pel que fa a companyies, autors, intèrprets, directors, escenògrafs, etcètera. Aquesta mateixa setmana he rebut uns quants missatges de diverses companyies valencianes en què m’ensenyen les brutals gires que estan fent dins i fora del nostre país, fins i tot en diversos continents. [I es trau el telèfon portàtil de la butxaca i m’ensenya whatsapps recents de les companyies Maduixa, La Fam, L’Om-Imprebís… amb eixes dates i ciutats d’arreu del món].

El teatre és cultura i ens ajuda a ser més lliures, però també és una font de creació de llocs de treball, de riquesa, d’exportació, de donar-nos a conéixer…

–El teatre ja no és un fet de les grans ciutats? Alacant i Castelló existeixen?

–És clar que Alacant i Castelló existeixen! Però no solament aquestes dues grans capitals provincials. La vertebració cultural i territorial de l’IVC amb què et responia una de les teues primeres preguntes, també val per al teatre.

Si em permets un detall, per allò de «com a mostra un botó», solament pel que fa a Alacant hem quadruplicat el personal del Teatre Arniches, el pressupost i les seues activitats; hem creat FRESCA!, un Festival de Representacions EScèniques Contemporànies a Alacant, a l’estiu; i, entre d’altres, estem invertint directament des del 2019 en el Teatre Principal d’Alacant amb l’Ajuntament i una entitat bancària.

Ara bé, per tal de no pecar de triomfalismes i aprofitant que en Saó permeteu la reflexió, també vull deixar clar d’on veníem: a l’Arniches, quan jo vaig arribar, solament hi havia una persona treballant: l’encarregada de la taquilla; tota la resta es feia o es teledirigia des de València. Ara, sis anys després, a més dels serveis puntuals contractats a professionals del mateix Alacant, tenim tres persones de la plantilla d’allà treballant in situ i un quart lloc de treball, ja aprovat en la RLT de 2021, que convocarem en breu, de gestió cultural.

I en el Teatre Principal d’Alacant (TPA) ens vam implicar des del moment en què la Generalitat –a finals del 2018– va comprar pràcticament una tercera part de l’immoble als seus anteriors propietaris, també amb la intenció que eixos euros milionaris de la compra serviren per a una rehabilitació patrimonial i per tal de liquidar el deute de 900.000 € que arrossegava la gestió del teatre abans d’entrar nosaltres a formar-ne part. Però hui és el dia en què encara ni s’ha liquidat el deute històric –en dic històric perquè començà en la dècada dels anys noranta del segle XX– ni s’han realitzat els compromisos a què, unànimement, ens vam comprometre totes tres institucions en Junta de Govern al setembre de 2019. Ho has sentit bé, Vicent: el 19 de setembre de 2019, la Junta de Govern del TPA va acordar –per unanimitat!– convocar la direcció del TPA sota el Codi de Bones Pràctiques en la Cultura Valenciana, obrint-la a tots els professionals. Però l’Ajuntament d’Alacant, que té la presidència de la Junta de Govern i, per tant, té la paella pel mànec, no ha fet sinó entrebancar i ajornar pagaments i aquesta necessària convocatòria. Venim d’on venim… i és llarg d’explicar. Però volem anar més lluny i més ràpid.

–Parlem una miqueta del Circuit Cultural Valencià.

–És un dels projectes culturals –de l’IVC però interinstitucional, compartit– del qual podem estar més orgullosos. Va nàixer com a tal el 2 de maig de 2016, al Gran Teatre d’Alzira, de la mà d’una quarantena de municipis i amb la intenció de propiciar programacions regulars i professionals d’arts escèniques, musicals –de tots els estils– i audiovisuals –en aquest cas, de moment, solament pel que fa a l’audiovisual valencià.

I ja va nàixer des de l’IVC –jo mateix el portava en el projecte amb què em vaig presentar a la direcció general de l’IVC, abans CulturArts–, però amb una clara vocació interinstitucional, participativa i democràtica.

Justament un dels acords que es van prendre en aquella sessió constitutiva, amb el vot favorable de tots els ajuntaments presents, inclosos els de ciutats castellanoparlants com ara Buñol i Villena, fou l’obligació de programar, dintre dels concerts professionals mínims a què cada municipi es compromet, un concert en valencià, en qualsevol dels estils musicals possibles, per tal que la nostra llengua –que en el teatre és molt present– també estiguera en la música, al marge dels concerts simfònics o sense llengua, i per tal de donar suport unànimement als grups de música que canten en valencià.

Ara, solament sis anys després, el Circuit Cultural Valencià ja el configurem l’IVC i 93 institucions més: 91 ajuntaments des de Morella i Vinaròs fins a Guardamar del Segura, des de l’interior de Sogorb i Requena a la costa de Borriana, Gandia i Altea; i dos universitats públiques, la d’Alacant i la de Castelló.

–Serà possible que acabe convertint-se en una realitat amb entitat jurídica pròpia dintre de l’IVC?

–Allò important és que ja és una realitat de la qual el 2021, per exemple, han gaudit 265.000 espectadores i espectadors i 589 companyies, grups i productores, 400 de les quals són valencianes. Que el Circuit tinga una entitat jurídica pròpia no és gens fàcil. No hem d’oblidar que encara som una comunitat infrafinançada i, en certa mesura, embargada, vigilada des del govern central pel deute històric que arrosseguem i que s’incrementa per voler atendre correctament la sanitat, l’educació, els serveis socials, la cultura, sense que ens passen des de Madrid els recursos econòmics que ens pertoquen com a població. No és gens fàcil crear estructures administratives noves. Ja m’agradaria! Has de tindre en compte, per exemple, que allò que a Catalunya són els ens públics diferenciats (Institut Català de les Empreses Culturals, Teatre Nacional de Catalunya, Auditori de Catalunya, Filmoteca…), ací tot ho tenim sota el paraigua de l’IVC, amb molta més descentralització que allà dalt, per cert.

De tota manera, i per tal de no defugir la pregunta, el Circuit sí que es mereix –i a mitjà termini l’haurà de tindre– si no una personalitat jurídica i CIF específics –que no crec que siga el cas–, sí una reglamentació concreta, fins i tot ratificada per les Corts Valencianes, que li done la representativitat i rellevància institucional que ja té culturalment i social.

–Quin és el paper dels ajuntaments del país?

–Imprescindible! Sense la participació activa dels ajuntaments, el Circuit seria una cosa dèbil, gairebé impossible, sense fonaments… i sense el pressupost complet que el fa funcionar. No oblidem que als 1.700.000 € d’aportació de l’IVC cal sumar-hi la inversió que fan el total dels ajuntaments i que, solament en caixets, s’apropa als cinc milions d’euros. I no vull deixar-me altres aportacions privades o l’altra pública més important i –ara i ací– molt significativa: la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ajuda amb un 10 % als caixets de teatre, de música i de cinema en valencià, i això arriba econòmicament als 125.000 € en el recent 2021.

En l’aposta decidida pel valencià de l’IVC, dels ajuntaments i de les seues programadores i programadors culturals, i fruit d’aquest suport puntual de l’AVL, és on rau l’èxit de les xifres del Circuit pel que fa a l’ús de la nostra llengua: de les 1.664 activitats escèniques, musicals i audiovisuals programades el 2021, el 47 % foren en valencià, el 39 % en castellà i el 14 % sense llengua vehicular per tractar-se de dansa, teatre de gest o música sense text. Ara bé, si ens centrem en la relació teatre i llengua, encara ho veiem més clar: de les 848 funcions de teatre amb llengua vehicular, 454 foren en valencià i 394 en castellà; el 54 % en valencià i el 46 % en castellà.

–Hem avançat o hem retrocedit en l’ús teatral de la llengua?

–Hem avançat, sense cap tipus de dubte, i no solament pel que fa al teatre sinó també pel que fa a la música, a l’audiovisual i a altres aspectes del món de la cultura.

Lamentablement, no disposem de dades concretes anteriors al 2016 per a fer comparatives respecte de les actuals ciutats del Circuit, per exemple; però sí que podem fer paleses les xifres de la producció i exhibició teatral en els teatres que gestiona directament l’IVC a Alacant, Castelló i València: del total de 249 funcions de teatre amb text, 173 van ser en valencià i 76 en castellà; el 70 % en valencià i el 30 % en castellà.

–Hi ha alguna línia d’ajut concret per a les produccions en valencià?

–Sí, l’ús del valencià es premia amb punts en el moment de les valoracions de les ajudes i subvencions. Fins i tot en els espectacles sense text o de dansa es puntua positivament sempre que ens demostren l’ús del valencià en els altres àmbits empresarials: promoció de l’espectacle, difusió, web…

I una cosa semblant, i encara d’una manera més contundent enguany, en plena connivència amb l’IVACE de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, i amb À Punt, ho fem en els llargmetratges de ficció en valencià, per tal que entre la inversió de l’IVC i la compra de drets per l’emissió televisiva que À Punt, gràcies al conveni amb IVACE, es puguen rodar pel·lícules amb pressupostos considerables que enforteixen un sector que darrerament ja ens ha portat grans encerts cinematogràfics en valencià com ara La mort de Guillem, La innocència, Coses a fer abans de morir, La Banda, Nosaltres no ens matarem amb pistoles, etc.

Per tant –i per tantes altres coses–, no crec que el món de la cultura estiga vivint un retrocés en l’ús del valencià, tot i que sempre hem d’estar atents, alerta, com a llengua minoritzada que tenim, per tal d’incentivar el seu coneixement i preservar el seu espai preeminent en el teatre, en la música i en l’audiovisual valencians del segle XXI.

La societat valenciana, més que pel color dels nostres ulls o cabells, ens hem d’identificar, també artísticament, per la llengua que afortunadament també tenim i que compartim amb tants milions de persones properes.

La visibilització del i la comunicació en valencià des del teatre, la música i l’audiovisual són fonamentals per tal d’enfortir el present i el futur de la nostra llengua. El mític final «O ara o mai» de Joan Fuster a la plaça de bous de Castelló, ara fa 40 anys, és plenament vigent, ara i ací, en la matèria dels somnis que ens ocupa.

–Sempre ens quedaran preguntes al tinter, que l’espai és limitat i són moltes les ganes de compartir xarrada. Però, què té l’aigua de Sueca? Tal vegada és el poble amb més persones en altes responsabilitats en el govern de la Generalitat. És bona la relació amb la nova consellera de Cultura, suecana també?

–[I respon de seguida, com qui està esperant la pregunta] Més que la qualitat de l’aigua, que ja et dic que no, és el temps, els continguts i les proporcions amb què s’han regat les persones; millor dit, amb què s’ha preparat el veïnat: s’ha fet bona saó. Pel que fa a la consellera Raquel Tamarit, tu i jo i tantíssims més sabem que els sectors de l’agricultura o del comerç o de la política territorial –per dir-ne alguns a l’atzar– haurien desitjat tindre-la al capdavant, pel temps, energia, valentia i resolució que té davant els problemes. Afortunadament, es mou com un peix en l’aigua entre la cultura, l’esport i l’educació, que és d’on prové.

Amb el conseller Vicent Marzà, a qui no coneixia de res fins al dia en què em van triar, vaig acabar duent-me molt bé: és tot un homenot! Amb la consellera Tamarit, a qui sí conec des de fa molts anys per la vàlua de les seues gestions com a regidora d’Educació i Joventut, com a alcaldessa i com a recent secretària autonòmica de Cultura i Esport, és clar que també em duc mooolt bé, encara que li robem moltes hores a la nit per fer tot el que és necessari i convenient: és tota una donassa!