Entrevista a Abril

Abril és una dona jove, molt jove, que està acabant els estudis universitaris. I canta. Com ella diu, canta des de sempre. I ho fa d’una manera molt seua, amb una veu pròpia. El seu disc ha rebut el premi al disc revelació en els passats Premis Ovidi. Actuava un matí a l’institut La Marxadella de Torrent per fer la cloenda de la Diada pel Valencià i presentar Instruccions per estimar una cirera. Va pujar a l’escenari davant de centenars d’alumnes i va aconseguir fer-los ballar, cantar, gaudir del moment. L’escenari es transforma, n’ompli cada centímetre. Balla i està disposada a menjar-se el món, cantant, que és el que més li agrada. Una gran artista, jove i de mirada dolça.

–Abril és el teu nom artístic. Per què?

–Perquè em diuen Abril. Perquè vam estar pensant en molts noms per al projecte, però jo, sincerament, ho sent, però per l’ego de tindre el nom més bonic que pot haver-hi, vam pensar que s’hauria d’aprofitar. Jo sabia que volia dir-me Abril, perquè m’agrada molt.

–Ets jove. Què et porta a cantar?

–Què em porta a cantar? Jo porte cantant, com diu ma mare, des d’abans de parlar. Estic tota la vida, tota, tota la vida cantant; des dels tres anyets tinc vídeos en escenaris. Supose que m’hi porta la passió per la música. El meu iaio diu que em ve d’ell.

–I per què?

–El meu iaio diu que tot això em ve d’ell, perquè ni ma mare ni mon pare són artistes, però el iaio toca la guitarra i sempre diu «això ho ha tret de mi».

–Ser de Benissa marca?

–A mi, sí. Jo dic, sempre ben orgullosa, que soc de Benissa i que soc de la Marina sobretot. I ho dic amb molt de gust perquè, preguntes a qui preguntes, et diuen que la Marina és la cistelleta de tots els grups musicals que ho han petat.

–Per què la Marina fa créixer tants grups de música? On està el secret?

–Jo trobe que en la gent. Jo, si isc de la Marina, la gent ja no… és igual. La gent de la Marina som molt de la Marina. I, no ho sé, sempre dic que hi ha un talent inexplicable. No sabria dir-te per què, però està ahí.

«La Marina és la cistelleta de tots els grups musicals»

–A més, ho fas en valencià. Ets molt atrevida.

–No, però és que el millor és que jo soc castellanoparlant. Jo, a casa, parle castellà amb ma mare i amb mon pare, però sort que ma mare em va apuntar a la línia en valencià des del primer moment. I, clar, quan la gent em pregunta per què cante en valencià, responc que perquè és la meua llengua. Si cantara en anglés entenc que em faces la pregunta, perquè l’anglés… Jo no tinc res a veure amb l’anglés. Si cante en la meua llengua és perquè és la meua llengua i perquè em comunique amb tot el món en valencià, llevat de ma mare i mon pare per circumstàncies. Mon pare és holandés, i ma mare de Cadis, però és que jo parle en valencià i, de fet, parle millor en valencià que en castellà.

–Podem dir, doncs, que l’escola té un paper important…

–Molt, molt important. Els meus professors m’han fet molt de bé, i des d’ací vull enviar una abraçada a Felip, perquè damunt vaig començar a estudiar Filologia Catalana, que això també supose que ha influït molt.

–Estudies Filologia Catalana?

–Sí, a la Universitat d’Alacant. Jo volia cantar només, però ma mare, com a bona mare que pateix molt, em va dir que, per favor, fera una altra cosa, a banda de la música i tal. Jo volia fer cant i en pau, però vaig començar la carrera, em va agradar i estic acabant-la. I molt, molt contenta, perquè estic segura que la carrera m’ha ajudat moltíssim.

–Tens formació musical?

–Jo vaig començar a tocar el saxo, vaig fer el grau elemental, vaig entrar a la banda de Benissa i vaig començar al conservatori, però vaig acabar segon i vaig dir «jo vull cantar, jo no vull tocar el saxo». A dia d’avui encara toque a la banda de Benissa i súper contenta de poder dir que toque a la banda del meu poble. A més, he fet algun any de cant, de jazz.

–Quin paper juga la formació musical a les bandes de música dels pobles del nostre país?

–Buf! Molt, segur. Molt, molt, molt, molt… En el meu cas, des de ben xicoteta volia entrar a la banda. Jo ho sabia; jo volia cantar, però jo també volia entrar a la banda, perquè entrar a la banda era molt guai.

–Com definiries el que fas musicalment?

–No ho definisc. No vull definir-ho encara. Estic trobant què vull fer, l’estil en què estic més còmoda. No ho tinc clar i sempre ho dic: espere no tindre-ho clar fins a d’ací un temps, perquè així puc navegar per tots els estils que hi ha i per mil coses, i no vull encaixar-me en cap lloc perquè no m’abelleix. M’agraden moltes coses, i ara que estic començant i puc, vull tocar-ho tot.

«Em porta la passió per la música»

–Diuen també que tens una veu molt especial…

–Això diuen. No ho sé, la veritat, però m’ho diuen. No és que jo crega que cante malament, però m’ho diu molta gent i aleshores supose que és per alguna cosa. També supose que és perquè m’he criat amb Sílvia Pérez Cruz, amb Rita Pallès, amb Maria…, unes veus que t’apleguen, que són filets de veu, que t’apleguen al cor, i jo també vull això. Jo vull ballar i passar-ho súper bé a l’escenari.

–Explica’m el teu procés creatiu: lletra, música, producció…

–Jo treballe amb el meu cosí Pasqu Giner, responsable de les grans melodies d’Aspencat, i, clar, quan va començar el meu projecte, recorde que Pasqu em passava un tema i em demanava que en fera la lletra. Jo no en tenia ni idea, però ni idea ni idea, i no sabia per on agarrar-ho. Vaig buscar la persona que més sap d’aquest món, que és ma mare, i li vaig dir: «mama, perfa, necessite que em faces una lletra». Ma mare escriu i escriu molt bé, però escriu en castellà. I li vaig dir: «mama, perfa, fes-me una lletra, però ha de ser en valencià». I va eixir «Tinc un gat en una foto», una cançó que va escriure per a mi. També Xavi Lago ha fet alguna lletra de cançó, perquè jo al principi no en tenia ni idea, fins que ja vaig començar a veure que no ho feia tan malament i podia començar a fer les meues pròpies cançons. I res, Pasqu fa les melodies i les produccions, i jo intente posar la lletra en la cançó amb l’ajuda de ma mare, sempre.

View this post on Instagram

–En la teua música hi ha una mescla de moltes músiques, veritat?

–Sí, total, i era per això, perquè en el primer disc vam voler tocar molts estils per saber com estàvem més còmodes, com reaccionava el públic, i per no tancar-nos portes ja només començant. Vull dir, tot el que em diuen, cap avant: un bolero?, doncs un bolero; un reggaeton, doncs un reggaeton. Posa’m el que vulgues.

–Quins són els teus referents musicals?

–Jo sempre dic que Rosalía; per a mi Rosalía és… Que no ens pareixem, que no fem el mateix, no, però Rosalía m’ha marcat moltíssim, i Sílvia Pérez Cruz també, molt, molt, molt. Billie Eilish també; a Pasqu també li agrada molt, i tot el que estem fent ara s’acosta molt també a Maria Arnal, Rita Pallès… D’àmbit valencià m’agrada molt Sandra Montfort, la veu d’Esther també m’encanta, el que fa la Maria també, i Naina, Malifeta, La Xica… Amb tot el panorama que tenim, jo a tope.

–Les dones heu arribat amb força al panorama musical valencià…

–Perquè ja tocava. Jo pense que ja estava bé. Han desaparegut grups molt grans i havia d’arribar el moment en què nosaltres també poguérem ser caps de cartell, saps? Que està molt bé La Gossa, que està molt bé Aspencat, o Obrint Pas, però també estaria molt bé Sandra Montfort, Esther Naina, caps de cartell de festivals. Jo crec que hem aplegat perquè ja tocava, i hem tardat; ha sigut molt llarg, però ja tocava, i ja és inevitable. Jo ho vaig dir als Premis Ovidi: hem arribat per a quedar-nos i per a no demanar permís.

«Hem arribat per a quedar-nos i per a no demanar permís»

–Aspires a viure de la música? 

–Jo, ara mateix, ni de broma. Espere poder compaginar la docència amb la música. Jo espere ser La Fúmiga i tindre la meua feina de dilluns a divendres, i de divendres a diumenge agafar el cotxe i anar-me’n a recórrer el País Valencià.

–Com vas de concerts?

–Vaig a tope de concerts. De veritat, no soc conscient de la sort que he tingut, que hem tingut, i anem a tope de concerts. Tenim una segona gira molt molt extensa, que no esperàvem.

–Alguns territoris més que altres?

–Home, a la Marina sobretot, perquè a la Marina ens volen molt. Jo trobe que, si fora per ells, enguany hauríem tocat a tots els pobles, però estem intentant reservar-nos. El que sí que voldríem és pujar un poquet més a Catalunya.

–Catalunya i les Illes és una assignatura pendent?

–No, perquè hi vam anar l’any passat i enguany també farem alguns concerts, però ni punt de comparació. Ens agradaria anar-hi més.

–I tu, te’n puges a aquesta aventura en un moment en què no bufen bons vents per a la cultura a casa nostra…

–No, però jo no ho he triat tampoc. Açò ha vingut com ha vingut. He tingut la mala sort o la bona sort d’arribar quan he arribat. Jo trobe que he arribat en un moment molt bo, perquè fa molta falta. De fet, ahí fora hi ha no sé quants xiquets que no parlen en valencià però els encanta. Afortunadament, la meua música els arriba: alguna cosa estem fent bé i cal fer-ho. Jo faré tot el que puga.

–Què ha significat que el teu primer disc haja rebut un Premi Ovidi?

–Uau! Jo sé que la gent diu això de «jo no me l’esperava, jo de veritat que…». Jo no. No és que no me l’esperava; és que jo hi estava nominada juntament a Naina i considerava que tant Naina com jo mereixíem eixe premi, eixe reconeixement. Estic contentíssima de poder dir que soc l’artista revelació del País Valencià, i això no passa tots els dies.

–Instruccions per estimar les cireres, el teu primer disc, és una declaració d’amor?

–Totalment. Però és que ja no és un amor cap a la meua parella, sinó un amor cap a tot el que m’estava passant, un agraïment al fet que l’Abril de fa un any no s’hauria imaginat mai de la vida tot el que li ha passat i li està passant. És una declaració d’amor al meu cosí i a tot el món per fer-ho possible.

–Personalment, què t’agradaria aconseguir amb la música?

–Cantar. Jo el que més vull, l’únic que vull, és cantar. És igual on siga. La gent em diu que en festivals, i estaria molt guai, però jo vull cantar i passar-m’ho bé sobretot. Gaudir, vull gaudir, i no fer altres coses que no siguen cantar. Vull cantar.

–Les cançons et permeten fer filosofia; cantes del que et preocupa, del que anheles?

–Sí, ho intente, ho intente.

«Són filets de veu que t’apleguen al cor»

–Les xarxes socials ajuden o no? Com?

–Sí, clar que ajuden, donant visibilitat a qualsevol cosa que faces. La gent em coneix per les xarxes socials: Instagram, TikTok… Si no existira això, ara mateix no sé com es faria; no ho sé, la veritat. Com que no ho he viscut, no sé com es faria. Sí, supose que posant cartells i tot això, però ara ho és tot: una història, una publicació, un vídeo meu dient «hola, veniu al festival…».

–Els discs encara es venen? On?

–Sí, sí, en els concerts. Una cosa que no m’esperava és que van fer una tanda de discs per als promotors, hem hagut de tornar-ne a fer més i els hem venuts en menys d’un any. La gent el compra per col·laborar i també perquè és molt xulo; ha estat dissenyat per  Helga Ambak i és preciós.

–Amb dues paraules:

La Gossa Sorda: Camí, necessitat i lluita.

Aspencat: El millor que m’ha passat en la vida.

Bandes de música dels pobles: Molt necessàries: cultura i tradició.

El saxòfon: Un martiri, a voltes. Moltes amistats i experiència.

Catalunya: Fotut, sí, fotut, molt fotut.

Sandra Monfort: La reina del País Valencià.

La Maria: La reina del folk valencià.

El País Valencià: El millor lloc on ma mare ha pogut parir-me.

 

Revista Saó, pàgs.16-19. Abril 2026.