Entrevista a Adolf Beltran

 

«El País Valencià té una identitat històrica clara, molt consolidada»

«Nosaltres no hem sigut mai independents com a tal»

«Els mitjans de comunicació són una assignatura pendent»

«No hi ha sensació de pluralitat sense identitats»

 

Ens coneixem des de fa dècades. Adolf és un referent del periodisme valencià, a més d’escriptor i moltes altres més coses. Havíem quedat al carrer Dénia, a l’espai on ara treballa. I volia que parlàrem de moltes coses, però també sobre el concepte d’identitat per enraonar sobre si el País Valencià té una identitat pròpia o no. Sé que el concepte identitat alça molta polseguera, provocada per les persones que no comparteixen, necessàriament, les idees que puguen defendre els altres. Adolf hi va dir la seua.

 

–Com podríem definir què és la identitat?
–Jo crec que és un sentiment. És una identificació amb un territori, amb una cultura, amb una comunitat humana.

–I si parlem de territoris, tu creus que el País Valencià té una identitat pròpia?

–Crec que el País Valencià té una identitat històrica clara, molt consolidada. Una altra cosa són els problemes que vertebració que puguem tindre.

–Existeix eixa identitat actualment?

–Crec que sí, encara que en un moment determinat la identitat, el sentiment identitari, es va diluir bastant en l’època de provincialització i després al llarg del franquisme, període en el qual va resultar bastant atacat, dissolt. A partir de la Transició i de l’estat de les autonomies s’ha représ aquest sentiment. Crec que sí, és evident que la té.

–Quines podrien ser algunes de les característiques del nostre territori?
–Algunes de les característiques s’expliquen per la història. El País Valencià no ha sigut mai independent com a tal; vam nàixer dins d’un Estat que era la Corona d’Aragó, la Casa d’Aragó. Per tant, en eixe sentit, té un origen diferent del que pot tindre Catalunya o Aragó, que ja van ser independents fins al rei Ramon IV, i això ens dona singularitat. Jo crec que eixa condició un poc fronterera, de territori fronterer, de conquesta en el moment àlgid del territori dels regnes musulmans, li dona, també la seua singularitat.

–Creus que eixe passat històric ha jugat a favor o en contra de la identitat actual?
–Pense que la fa complicada, complexa, perquè nosaltres estem entre dos moviments: la, diguem-ne, actualització, la identificació moderna amb eixe territori i eixa societat, i el restabliment de lligams que la història havia anat deteriorant, com són els països de llengua catalana amb què compartim la cultura, la llengua; el que podríem dir característiques nacionals. Hi ha una indefinició, no s’ha acabat de definir. Les coses tampoc no cal forçar-les en això de la condició nacional. El nostre Estatut diu que som una nacionalitat històrica. Jo crec que cal agafar-se a aquesta definició perquè és la que ens va bé, i al mateix temps som una nació històrica bastant distinta d’altres amb les quals compartim molt, com seria Catalunya. Nosaltres, per exemple, estem a gust en un sistema federal o confederal. Vam vindre al món com a país. El que sí que va ser un drama va ser la pèrdua de la Guerra de Successió i dels Furs, de la Constitució, diguem-ne, dintre de la qual formaves part d’eixe estat federal. És per això que l’estat de les autonomies, com a projecte a desenvolupar, s’adapta bé a nosaltres.

–Com ens veuen des de fora del nostre territori?
–A poc a poc hem anat guanyant un poquet de visibilitat, però som dels països menys dibuixats de l’Estat espanyol: el Levante, les províncies, Tal vegada, en un moment determinat, per eixa condició fronterera de la qual parlàvem adés, se’ns ha desdibuixat. Ací hi va haver dues governacions, Oriola i València, dins del Regne de València. Hem estat un territori amb moltes peculiaritats i vam tindre un perill de dissolució molt gran fins als anys trenta del segle passat, moment en el qual ja va haver-hi un valencianisme que es va plantejar els problemes, però la Guerra Civil va aturar-lo fins als anys 60. En els 60, Fuster es va fer les preguntes que calia fer-se sobre la qüestió, i per això són tan importants aquells anys.

–I sobre les característiques de la identitat cultural valenciana?
–Jo crec que hi ha una característica, i és que la llengua és una marca molt important, i nosaltres no som, originàriament, un país monolingüe; ja som un país amb eixa complexitat lingüística i territorial. Als catalans de Catalunya els costa molt dʼentendre perquè són un territori molt homogeni en aquest aspecte, però nosaltres tenim eixa diversitat per la repoblació catalana, aragonesa i altres qüestions que han tingut a veure.

Per tant, jo crec que una de les coses que hem aprés, partint d’eixa excitació de què parlava Fuster, és anar reconciliar-nos, fins a cert punt, amb la nostra complexitat. No hi ha respostes simples als nostres problemes identitaris.

 

–Quines entitats són les que més emocionen, als valencians o valencianes?
–Jo crec que per als valencians i valencianes hi ha una certa escissió d’adhesions sentimentals depenent dʼon vingues o de quina situació tingues. Crec que en els últims anys s’estan tancant un poc les bretxes eixes de la senyera, l’himne, totes eixes coses que van formar part de la batalla cultural de València. I això s’ha anat d’alguna manera tancant, però perquè quan un determinat sector, en aquest cas el valencianisme, es converteix en opció de govern, assumeix que cal buscar la majoria social i consensos, i no perviure en la política de trinxeres. Una altra cosa és com han evolucionat altres sectors, que crec que no: la dreta del País Valencià està encara en postulats de fa trenta o quaranta anys, la qual cosa és dramàtica perquè no permet que la societat avance tan ràpidament com hauria d’avançar.

–I el paper dels mitjans de comunicació, creus que és fonamental?
–Un dels problemes que té aquest país és la desarticulació de la comunicació. A més de tota la problemàtica identitària de què parlem, tenim un problema de trossejament territorial, com era la provincialització mental i administrativa. En els mitjans de comunicació, en general, no s’ha aconseguit superar. De mitjans de comunicació d’àmbit autonòmic, estava el diari El País i ara la radiotelevisió autonòmica. Nosaltres, en el Diario.es, tenim una edició de comunitat autònoma, però sembla que allò digital es dilueix una miqueta. Els mitjans de comunicació són una assignatura pendent molt important que no hem aconseguit superar en aquests anys de democràcia.

–La radiotelevisió pública valenciana està aconseguint o està aportant alguna cosa a eixa vertebració i a eixa entitat?
–Jo crec que hi ha una cosa que hem de saber, i és que quan jo vaig començar en aquest ofici, ser periodista i utilitzar el valencià era un exotisme. Hui en dia, tot periodista que vulga treballar en aquest país ha de ser capaç de treballar en valencià, i això és un salt molt important. La televisió autonòmica, À Punt, ha donat una cobertura lingüística i cultural imprescindible. Una altra cosa són els continguts, però és imprescindible. Jo soc un gran defensor dels mitjans autonòmics de comunicació, perquè a països com el nostre són clau.

–Amb Internet, és tot més fàcil o més difícil?
–Jo crec que és més fàcil. És més fàcil interconnectar-se, divulgar la informació, i és més difícil establir els marcs en què et mous i deixar-los clars. Els mitjans de comunicació, hui, d’alguna manera, comparteixen tots la mateixa audiència. Les persones no lligen un mitjà com abans, en paper; ara accedeixen a diferents mitjans. És una situació més plàstica, i més confusa també.

–Podríem dir que les entitats, totes, passen per les xarxes socials?
–No, jo crec que les xarxes socials són un element de molt d’impacte sobre les qüestions que ja existeixen i que són subjacents a les altres. Per tant, no es poden menysprear, però no les podem considerar la font de creació d’identitats perquè, si no, estem entrant en un altre món.

–Les persones que es dediquen a la política en general estan preocupades per la identitat valenciana o realment per la identitat espanyola?
–No estic molt d’acord en la manera com s’ha abordat eixe tema de la identitat espanyola, la identitat valenciana… El nostre és un país que es troba bé amb una estructura plural i federal. En un estat plurinacional encaixa bé, per tant no hi ha una exclusivitat. La identitat espanyola i la identitat valenciana no crec que puguen considerar-se igual com es consideren a Catalunya, on sí que hi ha un sector independentista i un enfrontament clar entre la identitat espanyola i la catalana. Pense que, a la immensa majoria dels valencians, no els produeix eixa confrontació.

Ací hi ha una diferenciació que jo faig en tres termes: un és la valenciania, que és el terme de la dreta, el producte folklòric i, en el fons, absolutament prescindible d’exhibició de ser valencià. Després, hi ha una altra que crec és la que cal reivindicar amb molta força i no tinc clar si els partits polítics hi fan prou incidència: la valencianitat, que és un terme més inclusiu: és la condició, la identificació amb el fet que compartim un país, un territori i una societat. I després està el valencianisme, que és lʼactitud reivindicativa per a defensar el país en qüestions diverses, siga finançament autonòmic, siga el dret civil valencià, siga l’aigua, etc.
Crec que hi ha tres gradacions molt diferents de com s’enfoquen aquestes qüestions. Per a mi, crec que una valencianitat construïda en l’evolució de l’estat autonòmic, fins ara i d’ara endavant, ha de contribuir a consolidar eixa idea de valencianitat, és a dir, persones d’idees diferents, de posicions polítiques diferents, que siguem capaces de compartir eixa valencianitat.
Per una altra banda, pel que fa al valencianisme, la meua posició sempre ha sigut que va un poc més enllà de les sigles concretes dels partits perquè és un tema transversal a la societat. Potser el nostre President actual no pertany a un partit d’obediència valenciana estricta i, en canvi, no se li pot negar que és un polític valencianista. Entenent el valencianisme com un moviment civil, de llengua, de motivació, de progrés i de modernització. Una de les coses més importants del valencianisme i de l’autonomisme ha estat la seua identificació amb la modernització de la societat.

–En aquests moments estem assistint a una recentralització?
–Hi ha un moment d’involució de la dreta espanyola i jo crec que ha contribuït a eixe fet el Procés català. Eixa idea de la ruptura unilateral em pareix una catàstrofe des d’un principi, perquè tu no pots jugar amb aquestes coses. Has de ser més coherent, i això ha contribuït a eixa reacció, no sols de l’Estat i els seus aparells, sinó de la societat espanyola. Després de la Via Catalana hi ha una involució de la dreta i, per tant, vivim en un moment que o anem cap a endavant o anem cap a endarrere, però sembla que no ens podem posar d’acord per arribar a pactes per a donar-nos un nou marc vàlid per a uns quants anys.

–I hui, en un punt tan globalitzat, encara podem parlar d’identitats o hem de parlar sobre una identitat?
–No, les entitats estan ahí, el que passa és que cal no fer-les irreductibles. Les identitats han de ser motivadores, no un element defensiu. Jo crec que una de les característiques que també s’ha vist d’alguna manera és que en tot el Procés hi ha un tancament ultradefensiu d’un sector del catalanisme que fa un poquet de por, perquè acabes entrant en unes dinàmiques que s’assemblen molt a les de l’extrema dreta de qualsevol altre signe. En un món global, cal intentar que la identitat es convertisca en un element positiu; per tant, ha de ser una identitat porosa, molt oberta.

 

–Per tant, en el futur tindrà identitat?
–Sí, jo crec que sempre. I quan no en tinga, serà mal senyal. No hi ha sensació de pluralitat sense identitats. El que no pot passar és que les identitats siguen armes contra els enemics. Han de ser laiques, seculars, que no es convertisquen en una religió i porten al fanatisme, que és el gran enemic de la vida.