La revista degana en valencià

Entrevista a Amèlia Ortiz

13/09/2019

«Tenim relacions amb institucions de tot el món»

«Estem perdent el cel de la nit per culpa de la contaminació lumínica»

«Hi ha moltíssimes aplicacions de materials que s’han creat per a l’espai i després s’utilitzen en la Terra»

«Hauríem de cuidar molt el nostre planeta, perquè si ens el carreguem no tenim planeta B»

Havíem quedat al Parc Científic de la Universitat de València, a l’ombra de la torre d’À Punt. Després de passar el control, iniciem un camí que ens porta per llargs corredors i diversos centres d’investigació. Al final vam arribar al lloc on era Amèlia Ortiz, que ens rep i ens porta a l’aula on fan divulgació. Així, envoltats d’imatges del cel, de planetes i màquines que travessen el cel, tenim una conversa amable en la qual demostra la seua calma i sapiència, i ens fa veure que és una dona feliç amb el seu treball.

–Vosté és astrònoma. Però, què és això exactament?

–Un astrònom és una persona que estudia els astres, tot allò que està fora de la Terra.

–Com arriba vosté a aquest camp?

–Va ser per vocació. Quan era menuda, quan tenia 4 o 5 anys, em regalaren un llibre sobre el sistema solar i em va agradar moltíssim, i des d’aquell dia vaig decidir que era el que volia ser de major. Però ma mare m’ha dit que no, que la meua vocació ve de quan tenia 6 mesos, perquè quan l’home va arribar a la Lluna ella estava veient-ho a la tele i jo al bressol, em va agafar i em va dir: «Mira, Amèlia, això serà històric». Hi ha dues versions de l’origen de la vocació.

–Per què, des dels primers temps, sempre han atret tant els estudis d’astronomia?

–Jo crec que l’ésser humà és bàsicament curiós, i el cel és una cosa molt misteriosa. El coneixem poc, no està al nostre abast, no és una cosa que puguem tocar o manipular i, per tant, ens costa molt de conéixer. Per això és molt misteriós, i jo crec que és açò allò que desperta l’interés en la gent. A tots els xiquets i xiquetes els encanta tot el que està relacionat amb el cel, l’astronomia… Ells tenen molta curiositat.

–Treballa a l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Què fan ací?

–Bàsicament, tres tasques fonamentals, que són la docència en la universitat, perquè som un observatori universitari; la recerca (fem recerques en molts camps, des d’asteroides fins als objectes més llunyans de l’univers, les primeres galàxies o fins i tot les explosions més violentes de l’univers), i la tercera és la divulgació, la part que fem ací, per exemple, a l’Aula del Cel, que és popularitzar l’astronomia entre el públic en general i també els escolars.

–Quantes persones treballen i en quins camps?

Som unes 20 persones.

–Com valora la tasca que du a terme des de l’Observatori Astronòmic de la UV?

–Pel que fa a les escoles, sí que som coneguts perquè l’Aula del Cel és un projecte molt popular que funciona des del 2003 i tots els anys tenim el calendari completament ple fins a finals d’octubre; és molt conegut entre el professorat. En l’àmbit universitari no ho sé, dins de la universitat no ens coneixen tant, però pel que fa a la divulgació en l’àmbit de l’astronomia sí que som prou coneguts, sobretot internacionalment.

–Quines línies de col·laboració tenen establides amb altres universitats i institucions?

–Tenim establides línies tant de recerca com de divulgació. Tenim relacions amb institucions de tot el món.

–Creu suficient el suport de les institucions acadèmiques a l’acció divulgadora?

–Sempre podrien donar-nos més suport i aniria molt més millor.

–Realment, les persones som conscients de la immensitat de l’univers?

–No, i cada vegada menys per culpa de la contaminació lumínica, perquè estem perdent el cel de la nit. La gent que viu a les ciutats no pot veure quasi cap estrela, no és conscient d’eixa immensitat que notes quan estàs en un lloc molt fosc: veus una quantitat immensa d’estreles, i així és realment com la perceps.

–Sincerament, a més del plaer de la investigació i el descobriment, els seus estudis tenen repercussió real sobre la societat?

–Sí, de fet en totes les agències espacials tenen una branca que és la del retorn tecnològic. Per exemple, hi ha moltes coses, molta tecnologia, que s’ha desenvolupat inicialment per a l’espai que després ha trobat una aplicació en la Terra. Em referisc tant a instruments espacials com instruments per a telescopis. Per exemple, els primers CCD es van desenvolupar per als telescopis, però ara els usem tots. Un CCD és el detector que utilitza la càmera fotogràfica digital.

Un altre exemple és el wifi, que va començar en els radiotelescopis a Austràlia. Hui en dia tenim wifi perquè uns radioastrònoms varen tindre una necessitat i la desenvoluparen, i després s’ha vist que podia ser útil també per a la resta de la societat. Hi ha moltíssimes aplicacions de materials que s’han creat per a l’espai i després s’utilitzen ací.

–Una de les coses que se solen publicar en premsa és el descobriment de nous planetes. Però, mentre tinguem els sistemes de transport actuals, trobar planetes que estan a no sé quants anys llum, és sols bo per a fer pel·lícules?

–Aporta saber i també té influència, per exemple, en el pensament de la societat i la filosofia, que no està de moda, però jo crec que és important i és bàsica per a una societat sana. Descobreixes eixe nou planeta i això t’està dient que hi ha altres planetes, t’està indicant que podria haver-hi vida en altres llocs, però també t’està indicant que eixe planeta està allà molt lluny. Això vol dir que estem molt lluny de qualsevol altre planeta que puga ser semblant al nostre; això vol dir que hauríem de cuidar molt el nostre planeta, perquè si ens el carreguem no tenim planeta B.

–Creu vosté que existeix vida en altres llocs diferents del planeta Terra? Participen en algun programa que treballe en aquesta línia de recerca de vida, de vida intel·ligent?

–Sí que hi ha programes en les dues línies. Una és la de detecció de vida directa que poguera haver-hi en un altre planeta, en principi sobretot vida intel·ligent, que estaria emetent senyals artificials a l’univers, i l’altra línia és la de buscar ambients en la Terra, llocs on poguera desenvolupar-se vida però que siguen semblants a llocs que hi ha en altres planetes i veure les característiques que té eixa vida en la Terra i identificar coses, pistes, que puguen indicar-nos que una vida semblant està en llocs semblants, en altres planetes.

–Quina importància té la imatge del forat negre aconseguida fa unes setmanes?

–Igual que és important haver pujat a la muntanya més alta de la Terra, això és una cosa que tampoc s’havia aconseguit i per fi hem desenvolupat les tècniques necessàries i la instrumentació per arribar a eixe fet. A més, encara hi havia astrònoms que discutien l’existència real dels forats negres. Hi ha una branca en Astronomia que intenta explicar els fenòmens deguts als forats negres, però d’altres maneres. Açò demostra efectivament que sí que hi ha forats negres. Eixa imatge ens permet també mesurar i conéixer eixe entorn més proper d’un forat negre, que fins ara era quasi desconegut.

–Vosté ha col·laborat en aquest projecte? Hi havia valencians?

–Sí, en aquest projecte han participat dos valencians, Ivan i Rebeca.

–Després d’aquesta fotografia, quin és el següent pas?

–El següent pas seria fer la fotografia, aconseguir fer la foto del forat negre de la nostra galàxia: estan treballant en això, però sembla que és més complicat.

–Vosté ha estat reconeguda amb el premi Europlanet, que valora el desenvolupament de recursos educatius i de divulgació per a persones amb necessitats especials. Per què va entrar en aquest àmbit?

–Va ser un poc per casualitat, perquè quan vaig començar a treballar ací, a l’Observatori Astronòmic, tenia un contracte de recerca però va coincidir que era el moment que Vicent Martínez estava posant en marxa tot el projecte de l’Aula del Cel; ell n’era el director en 2003 i buscava gent que s’involucrara en aquest projecte, em va agradar la idea i vaig començar a fer divulgació.

–El fet de ser dona, i arribar on ja està, no deu haver sigut un camí fàcil…

–No ha sigut un camí fàcil, però tampoc he trobat massa problemes en general. He tingut sort, sempre he treballat amb persones que crec que m’han valorat pel que feia i el fet de ser dona no ha sigut un handicap, però sí que hi ha gent que es troba amb problemes per ser dona, inclús problemes de discriminació subliminar, on sense adonar-se’n, gent que pensa que s’està tractant a tot el món per igual rasques un poc i veus que de manera completament involuntària estan també discriminant. És un problema. Jo he tingut sort, però també és cert que he tingut dues nenes i quan eren xicotetes vaig haver de deixar de treballar, he deixat d’aconseguir beques… Això ha fet que, tal vegada pel que fa a la recerca, haja sigut un poc menys competitiva que altres que no s’han parat gens. Jo he hagut de fer dos anys de parada i això ha ressentit un poc la meua carrera personal.

–De tot el que ha vist fins ara, de tot el que ha treballat, quina cosa li ha impressionat més?

–Tirant un poc cap al meu terreny, el que més m’ha impressionat és com les persones amb discapacitat tenen un interés molt gran d’aprendre astronomia i com d’agraïdes que són quan els presentem aquests materials.

Veure l’univers impressiona?

–Impressiona moltíssim quan he estat, per exemple, a les Canàries o a Xile, que veus el cel tan summament net. Pareix que les estreles vagen a caure’t damunt, sembla que estàs més prop del cel; això és molt impressionant i una experiència que hauríem de fer tots i totes.

–Si et portes bé, aniràs al cel. A vosté això ja no li ho poden dir, no?

–És un cel diferent (hahahaha). Espere anar-hi també.

–L’astronomia i la fe religiosa són incompatibles?

–En absolut, perquè la fe religiosa el que pretén és explicar el perquè de les coses, i l’astronomia el que fa és explicar com funcionen les coses. La ciència en general n’explica el funcionament, però per què les lleis de la física són com són? Són així en el nostre univers; si foren un poquet diferents, el nostre univers tal com el coneixem, no podria existir: seria un univers diferent i possiblement no hi hauria vida com la coneixem nosaltres. No hi ha cap incompatibilitat: per exemple, tenim l’Observatori Astronòmic del Vaticà, on són els jesuïtes els qui fan recerca, publiquen en les mateixes revistes que ho fem tots, passen els mateixos filtres que els nostres articles. Ells, en la seua vida, combinen el que és la recerca amb la religió i, a més, la teoria del Big Bang va nàixer d’un sacerdot belga, Georges Lemaître; ell va ser el primer que va donar a conéixer aquesta teoria.

–Li agrada somiar estels?

–De vegades.

 

Entrevista publicada a la revista de juliol 450.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top