Entrevista a Andreu Pujol i Silvio Falcón

L’historiador Andreu Pujol i el politòleg Silvio Falcón han guanyat el Premi d’Assaig Irla 2022 amb un treball sobre com ERC, Bildu i el BNG comparteixen l’estratègia d’eixamplar la base per arribar a nous electorats. Parlem amb ells sobre A la sobirania per l’esquerra, el llibre que acaben de publicar.

–Què entenem per «eixamplar la base»?

–Andreu Pujol: Aquesta és una expressió que, de manera literal, vam detectar que feien servir simultàniament els líders dels tres espais polítics que analitzem en aquest assaig. L’han expressat tant Arnaldo Otegi, com Ana Pontón, com Oriol Junqueras. Així que, a les entrevistes que els vam fer, també els vam preguntar què significa per ells aquest concepte. En resum, podem dir que es tracta de la voluntat de fer créixer l’electorat independentista anant a cercar suports més enllà de les pròpies fronteres electorals tradicionals. Per fer-ho, hi ha una intenció d’aquestes formacions polítiques de ser una opció transformadora, de govern, que interpel·li aquest possible nou electorat per la seva aposta per unes polítiques socials progressistes. Volen fer entendre a aquests potencials electors que els independentistes també vetllen pels seus interessos, més enllà dels sentiments en matèria nacional, i no limitar-se a ser una opció de protesta només per a convençuts.

–Les esquerres han d’abraçar el centre per ampliar el seu electorat? O es tracta de captar altres perfils d’esquerres?

–Silvio Falcón: En absolut. De fet, l’aposta que fan aquestes tres forces polítiques no posa la moderació ideològica al centre, sinó un canvi més aviat estratègic i de relació amb les institucions. Si bé abandonen el maximalisme ideològic, als seus programes seguim trobant elements disruptius: des de la renda bàsica universal, la creació de bancs públics d’inversió, etc., però també incorporen nous elements relacionats amb noves lluites com l’ecologisme o el moviment LGTBI+, entre d’altres. La seva voluntat és semblar més útils a diversos tipus de ciutadà, que s’activen políticament a través de diferents temes.

–Al vostre llibre argumenteu que és la base de l’estratègia actual d’ERC, Bildu i BNG. Per què? És una estratègia guanyadora?

–AP: Tant ERC, com EH Bildu com el BNG estan aplicant una estratègia compartida que no només es veu en la retòrica, sinó també en la manera d’actuar. Els tres espais aposten per visibilitzar-se com a opcions de govern i han treballat per esdevenir la primera força d’esquerres en els seus respectius països. L’estratègia és guanyadora en tant que els tres espais polítics estaven en una situació molt problemàtica fa uns quants anys enrere i ara, o bé han assolit la presidència del propi govern, com és el cas d’ERC, o bé estan en condicions de fer-ho. Evidentment, això no significa que la independència d’aquests territoris, com a victòria definitiva, sigui una realitat, però han arribat a la conclusió que en un context democràtic la condició necessària per assolir-la serà que l’independentisme tingui un suport democràtic ampli i sostingut.

–Van fer un referèndum d’independència, l’independentisme és primera força, ara veurem com desenvolupen el segon referèndum… Escòcia obre camí?

–AP: Sí. De fet, el cas escocès és el principal mirall per aquest independentisme progressista del segle XXI. L’Scottish National Party, amb aquesta mateixa estratègia que expliquem al llibre, va aconseguir una majoria parlamentària a Edimburg que després es va concretar en un primer referèndum d’autodeterminació. L’SNP no va arribar aquí només apel·lant al sentiment nacional ni des d’unes posicions molt marcadament nacionalistes, sinó presentant-se com una eina útil als seus conciutadans, acostant l’independentisme als amplis sectors d’esquerres del país i arribant a substituir el laborisme com a principal força d’esquerres. A Catalunya, el País Basc i Galícia s’està intentant aplicar això malgrat les diferències de context, que són importants.

–Si ens fixem en el cas català, en alguns sectors no s’entén el pragmatisme d’ERC; de fet, fins i tot han titllat els seus líders de «botiflers». A què es deu?

–AP: El que passa amb aquesta qüestió en el cas català es circumscriu a la competència electoral. Si ens mirem les enquestes catalanes, hi veiem que ERC té frontera electoral amb tots els partits excepte amb la dreta espanyolista. Això vol dir que està en posició de disputar electorat a tots els partits. En canvi, Junts, només competeix amb els altres partits independentistes ara mateix i no aporta cap vot nou a l’independentisme. Per això la seva estratègia només passa per intentar desgastar les formacions independentistes, accentuant aquesta mena de retrets. Els pot ser útil com a partit a curt termini, però és manifestament nociu pel conjunt de l’independentisme català. En els altres casos dels que hem estat parlant, tant SNP, com EH Bildu, com BNG, l’independentisme d’esquerres pot practicar aquesta estratègia per fer créixer el moviment sense que hi hagi ningú intentant fer-los la traveta.

–És curiós perquè són els mateixos que lloen el que fa Bildu al Congrés…

–SF: No del tot. En clau catalana, ja hem començat a llegir piulades de l’entorn de Junts que titllen Otegi de botifler o que critiquen l’estratègia de Bildu, símptoma que una part de l’independentisme català aposta per una tornada a la marginalitat i a les polítiques de màxims.

Tot i que aquests mateixos sectors de vegades contraposen els resultats negociadors de Bildu i PNB amb els d’ERC per donar a entendre que els bascos sí que saben negociar i ERC no, tot sense gaire fonament i només a partir d’eslògans. En el context basc, Bildu ha entès que ha de competir en utilitat parlamentària amb el PNB mentre, alhora, fa un discurs nacional més nítid que la força de centredreta. El factor estratègic ha adquirit un pes més rellevant en la definició de l’estratègia al Congrés d’ERC i EH Bildu que en d’altres èpoques.

–Ara que parlem del Congrés, per què no es fa un grup parlamentari propi amb tots els partits sobiranistes? Quin és el posicionament de cada partit?

–SF: En l’actualitat, ERC i EH Bildu tenen cadascú un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, mentre que comparteixen grup al Senat. Per la seva banda, l’únic diputat del BNG forma part del Grup Plural, on comparteix escó amb Más País, Compromís, Junts i el PDECat. A les entrevistes que hem realitzat per a escriure el llibre, Gabriel Rufián ens proposava precisament la formació d’aquest gran grup sobiranista i d’esquerres. Tot i això, l’esquerra abertzale anava més enllà i fins i tot estenia la mà a Junts o al PNB, mentre que el nacionalisme gallec no veu amb gaire bons ulls diluir la seva influència a un grup on tindrà un pes més petit. Al final, allò que fa semblants aquests tres partits és la seva independència de forces d’àmbit estatal, i, per tant, és normal que vulguin exercir aquesta autonomia també a les institucions. Malgrat això, les línies polítiques d’ERC, EH Bildu i BNG al Congrés durant aquesta legislatura han estat prou semblants.

–En aquesta qüestió evidencieu al llibre algunes diferències internes a ERC. Rufián està a favor del grup parlamentari, però la resta no. Com s’explica?

–AP: No és només amb els altres entrevistats d’ERC la diferència, sinó també amb els d’EH Bildu i BNG. La majoria aposten perquè cada un dels partits mantingui la seva autonomia a Madrid i continuïn col·laborant quan sigui necessari, tal com fan habitualment. En canvi, Rufián creu que potser seria una bona idea i una demostració de força unir aquests moviments sota un grup parlamentari conjunt. Una de les explicacions pot ser que ell és la cara més visible de l’independentisme a Madrid i potser li faria patxoca poder disposar d’un grup parlamentari encara més ampli. En tot cas, en línies generals tampoc crec que es pugui plantejar això com una discrepància molt forta, sinó més aviat com una idea expressada en veu alta.

–Hi ha altres diferències polítiques en el cor d’ERC? O quan tot va bé tots van a l’una?

–SF: A les entrevistes que hem realitzat hem copsat diferents sensibilitats, també pel que fa a les relacions amb d’altres forces polítiques. Ara bé, aquestes diferents respostes formen part d’un mateix univers i de línies estratègiques compatibles; mentre el president Aragonès es mostrava partidari de reforçar l’espai de la Declaració de la Llotja de Mar, Marta Rovira entenia que EH Bildu, BNG i ERC havien de cooperar més intensament en matèria de polítiques socials. Diferents propostes que no s’exclouen l’una a l’altra.

–El pragmatisme i la via àmplia podria ser equiparable al que fa Compromís al País Valencià?

–AP: Hi ha una part que sí: Compromís apropa el valencianisme a grans capes de la població valenciana, interpel·lant-les no només a través dels signes d’identitat, sinó sobretot a través d’unes polítiques socials i una manera d’entendre la societat més justa i redistributiva. Això segurament ha fet que grans segments de la societat valenciana hagin perdut la por al valencianisme, fins al punt de poder conquerir l’alcaldia de València. Tot i així, les diferències amb els casos que exposem al llibre són grans.

–Per cert, com és que no l’heu inclòs a l’anàlisi? No és un partit que va a la sobirania per l’esquerra? (Si no voleu respondre la segona pregunta, cap problema)

–SF: Sens dubte, és una força política d’esquerres, que ha portat el valencianisme a les institucions. Una bona notícia si recordem els successius governs populars al País Valencià. Ara bé, la centralitat de la qüestió nacional als projectes polítics del BNG, EH Bildu i ERC és molt més rellevant. Cal recordar, per exemple, que el primer punt del programa electoral a les darreres eleccions gallegues de 2020 portava per títol «Sobirania per a decidir». És més, fins i tot als seus pitjors moments el BNG va rebutjar participar de coalicions amb Podemos, perquè un dels seus principis fundacionals és precisament la voluntat d’autoorganitzar l’esquerra nacional gallega. A diferència d’això, Compromís ha tingut una relació més estreta amb Podemos, Equo o en l’actualitat amb Más País, formacions d’àmbit estatal.

–No hem parlat de la dreta. Quin paper juga a cada territori on l’esquerra sobiranista està consolidada?

–AP: Doncs en cada un dels casos és diferent. Al País Basc hi ha una dreta nacional, el PNB, que ara mateix aposta per ser el partit de l’establishment i l’statu quo, que governa en coalició amb un PSOE conservador i que ara mateix no vol sentir a parlar d’una possible independència. A Galícia no existeix una dreta nacional pròpia, sinó que el PP juga amb una certa ambigüitat amb els trets d’identitat gallecs i intenta ocupar aquest espai. En el cas català, la dreta nacional ja fa uns anys que ha entrat en un procés de fragmentació que l’ha portat a perdre molta força a totes les institucions. Mentre ha pogut mantenir el lideratge de la Generalitat, la col·laboració ha estat possible entre dretes i esquerres nacionals per avançar en l’horitzó nacional. Quan l’ha perdut, de sobte aquesta col·laboració ha deixat de ser possible fins al punt de passar-se directament a l’oposició. Això no és casual.

–I com s’explica que al País Valencià no tinguem una dreta nacionalista, o com a mínim, valencianista?

–SF: Bé, al País Valencià tota la qüestió del blaverisme i la relació amb Catalunya ha permès primer a la UCD i després al PP d’apropiar-se d’elements reivindicatius d’una certa idea folklòrica d’allò que és el País Valencià. És una situació semblant a la idea de galleguisme que practica el PP gallec, un moviment estètic que no condiciona el projecte polític d’uniformització estatal que defensen els conservadors espanyols. La normalitat, sens dubte, implicaria tenir forces nacionals pròpies d’esquerra i de dreta.

–Ja per acabar: veiem que s’eixampla la base, però, s’arribarà a la sobirania?

–AP: Això és impossible de predir. El que és evident és que, tal com dèiem abans, com més suport tingui una causa en una societat democràtica, més a prop s’estarà d’aconseguir-ne els objectius. O, a la inversa: com menys suport electoral tingui una causa, més difícil és que esdevingui realitat. Eixamplar la base és condició sine qua non.

En poques paraules…

–Nicola Sturgeon: una líder solvent.

–Oriol Junqueras: un líder carismàtic.

–Pere Aragonès: un President capaç d’arribar a acords.

–Arnaldo Otegi: algú que ha apostat per la pau.

–Ana Pontón: la cara de l’alternativa a Galícia.

–Joan Baldoví: un parlamentari hàbil.