La revista degana en valencià

Entrevista a Ángela Nieto

Explica que des de ben menuda sabia que volia dedicar-se a la ciència, però potser mai no va pensar que arribaria a ser una de les investigadores espanyoles amb més renom. Ángela Nieto és directora de la Unitat de Neurobiologia del Desenvolupament de l’Institut de Neurociències d’Alacant (centre mixt del CSIC i de la Universitat Miguel Hernández). I encara que l’Institut està situat a Sant Joan d’Alacant, ella no para de viatjar d’una bada a una altra del globus terraqüi en el seu afany pel coneixement. En 2009 va rebre el Jaume I en Recerca Bàsica, i ara ha tornat a ocupar titulars en els mitjans de comunicació valencians en rebre la Distinció al Mèrit Científic de la Generalitat Valenciana. Però, el 9 d’Octubre va ser sa mare i el seu nebot els qui van arreplegar la medalla, ja que ella era a Hong Kong investigant.

 

–Quan i per què va decidir dedicar-se a la ciència?

És una pregunta difícil. U pot decidir dedicar-se a la ciència quan està acabant la carrera, però jo ho sabia des de molt xicoteta; des de sempre.

–No obstant això, va tindre una professora en COU que va ser clau per a determinar la seua opció per la biologia. Quin paper fa l’ensenyament, i especialment els mestres?

Sí. Jo volia estudiar medicina, però aquesta professora em va donar a entendre que potser era millor aprendre biologia per poder treballar en biomedicina, que és al que em dedique. El paper de l’ensenyament és fonamental, sobretot en primària. Ara sabem que la plasticitat del cervell i la capacitat d’aprenentatge disminueixen amb l’edat, però no parlem que disminuïsca als seixanta anys; comença a disminuir a partir dels vint. La major plasticitat s’esdevé durant els primers anys. Per això, la influència dels mestres i l’educació dels pares i la societat és fonamental.

–Quines creu que són les característiques que ha de tindre un bon investigador?

Dues, fonamentalment: una és estar realment interessat en la recerca científica, i l’altra és la capacitat de treball i la constància. Això és molt important, ja que és un treball ingrat a curt termini.


–Té una alta dosi de vocació?

En el meu cas, sí, i em consta que molts investigadors també la tenen. No crec que siga absolutament indispensable, però requereix d’una dosi de disciplina important i de constància. D’altra banda, té avantatges que altres treballs no tenen; la més important per a mi és la llibertat i la capacitat d’internacionalització i de coneixement d’altres cultures. Ahir vaig tornar d’Austràlia, i la setmana passada vaig ser a Hong Kong, i n’estic encantada.

 

–Va treballar a Alemanya i a Londres. Per què va acabar a Alacant?

Jo vaig estudiar a Madrid i després me’n vaig anar a Londres i a Alemanya, però la meua intenció sempre havia sigut tornar a Espanya. Es pot pensar que hauria sigut més fàcil continuar la meua carrera professional fora, però crec que cal revertir en la societat allò que la societat t’ha donat, i per això vaig tornar a Espanya. Vaig estar dotze anys en l’Institut Cajal però ens van oferir la possibilitat de traslladar-nos ací, a l’Institut de Neurociències, i la vàrem acceptar.

–Estem a l’Institut de Neurociències (CSIC-UMH), que té un gran nivell de recerca. Creu que està valorat per la societat valenciana?

M’agradaria pensar que sí, però ho està menys del que hi correspondria. Parle en termes generals de la recerca. Ací hi ha com una ironia: probablement, la major part de les persones que en viuen prop no saben què és aquest edifici, però a escala estatal som un dels centres de referència Severo Ochoa (i només n’hi ha 18 a Espanya). A més, en l’àmbit internacional ens coneixen molt. Què és el que passa? Que ens falta tradició científica. No obstant això, quan en el CIS es pregunta quina és la professió més valorada de la societat, els primers són els científics. És curiós que sempre isquen els científics com els més valorats i després es coneguen molt poc.

–Creu que els mitjans de comunicació haurien de jugar un altre paper pel que fa a la ciència?

Sens dubte. Quants periodistes esportius, polítics o de societat hi ha als mitjans? I periodistes científics? Fan falta més periodistes científics. També es troba a faltar en els instituts de recerca una figura que faça de pont entre els científics i els mitjans, i que puga tindre el temps necessari per a fer-ho bé.

–Ja que parlem de divulgació, com explicaria a una persona del carrer en què està treballant?

Portem més de vint anys treballant en un mateix problema, i és com les cèl·lules dels embrions es comporten per a formar les diferents estructures dels òrgans. I, en particular, estudiem les migracions cel·lulars. Per què és important? Perquè moltes de les cèl·lules de l’organisme naixen molt lluny de la seua destinació final i s’engega un programa de migració per a traslladar eixes cèl·lules al lloc on han de funcionar. Això ho fan per mitjà de l’activació d’uns gens determinats. L’interessant és que quan la cèl·lula arriba a la seua destinació aquests gens es desactiven. Lamentablement, es produeix la seua reactivació en l’adult en condicions patològiques, i això produeix el desenvolupament de malalties, com la metàstasi del càncer o la degeneració d’òrgans.

–Per tant, si s’impedira aqueixa reactivació, podríem evitar certes malalties…

Efectivament. L’única manera que tenim de poder parar-ho és coneixent com funcionen de forma fisiològica. Solament des del coneixement íntim d’aquestes condicions és quan podem veure com bloquejar aqueix procés. En el cas de la fibrosi renal, acabem de publicar que és possible revertir-la en models animals. En el cas del càncer, la cosa és més complicada, i sembla que arribarem quasi sempre tard perquè el moment en el qual es diagnostica, bàsicament ja tots els pacients tenen els gens reactivats. No obstant això, podem treballar en com prevenir l’aparició de la metàstasi, o tumors secundaris, que és l’altra causa del 90 % de les morts associades al càncer.

–La seua trajectòria professional li ha valgut, entre altres reconeixements, el Jaume I en 2009 i ara la Distinció al Mèrit Científic de la Generalitat. Què significa això per a vosté?

És un reconeixement al treball del meu grup, ja que hi ha vint persones que treballen directament amb mi en aquest projecte. El reconeixement sempre és molt agradable, sobretot en termes de recerca, quan no hi ha una gran tradició científica. Ens animen a continuar treballant.


–El fet de ser dona ha influït en la seua carrera professional?

-No, no ha influït de cap manera.

–Afirma que no ha sentit cap discriminació, però que la societat no està preparada perquè les dones es dediquen a un treball com aquest…

Clar! Tal com està la societat, encara les dones han de portar un percentatge de càrrega molt major que l’home en termes familiars. Quan el xiquet es posa malalt, per regla general és la dona qui l’arreplega de la guarderia. Si tinguérem guarderies en els grans centres de recerca, una part d’aquestos problemes estarien resolts. El mateix passa amb els viatges; jo viatge quasi totes les setmanes, i conciliar això amb la vida familiar tal com està estructurada la societat és molt complicat. No he tingut cap discriminació per ser dona, però també és veritat que no tinc fills. Estic en contra de la discriminació positiva, ja que s’ha d’estar convençuda que està en el lloc de treball que ocupa pels seus mèrits, no per cobrir una quota.

–Què han implicat les retallades en R+D?

Han afectat tota la ciència espanyola, i falta poc perquè siga irreversible.

–La fuga de cervells és preocupant…

A mi no m’agrada parlar de fuga, perquè veig molt bé que els investigadors isquen fóra i continuen la seua formació; però ha de ser una eixida transitòria per a després tornar-hi. El que passa és que ara no està clar si podran tornar perquè no hi ha disponibilitat de llocs de treball estables per a les noves generacions. I estem perdent una generació sencera.

–Tornarem a tindre un Ministeri de Ciència?

Això espere. Ara tenim una Secretaria d’Estat dins del Ministeri d’Economia, i això no pot ser; quan tota la recerca científica depén d’una Secretaria d’Estat i no d’un Ministeri, la ciència no pot estar molt present en el Consell de Ministres. Ha d’haver-hi un Ministeri de Ciència, perquè d’ella depén el progrés.

–Quina és la seua radiografia de la ciència espanyola?

La ciència espanyola està molt bé; de fet, estava creixent d’una forma molt cridanera. A escala internacional, tots se sorprenien de la qualitat de la ciència espanyola, però s’ha reduït més d’un 30 % el pressupost en els últims anys, i això afecta la recerca, ja que molts grups no poden desenvolupar els seus projectes per falta de finançament. Fa falta una nova política científica.

 

Entrevista publicada al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top