La revista degana en valencià

Entrevista a Àngels Francés i Joan Borja

30/10/2020

«Ella escriu amb una postura tremendament combativa, reivindicativa, també amb una òptica molt centrada en la seua condició de dona»

«Va ser una dona ben combativa, desafiant, en un entorn on publicar en valencià i ser dona encara era més difícil»

«Es converteix en una dona triplement rebel contra el sotmetiment lingüístic, contra les injustícies socials i contra qualsevol tipus de discriminació de gènere»

«Altea és el seu espai literari, la seua petita pàtria que simbòlicament li serveix per a teoritzar sobre el conjunt del país»

Aprofitant el dia de la inauguració a Altea de l’exposició sobre Carmelina Sánchez-Cutillas, havíem quedat amb les dues persones que han comissariat l’exposició. Era juliol, feia calor i no sabíem com evolucionaria l’estiu, la pandèmia, el turisme, la cultura. Asseguts a la biblioteca, cap lloc millor, vam tindre una xarrada molt agradable i profitosa al voltant de l’autora. En acabar, vam anar a l’acte de la inauguració.

–Sou els responsables de l’exposició. Com està estructurada?

M. Àngels Francés: Hi ha dues exposicions, la itinerant i la fixa. Llavors, si comencem per l’itinerant, es tracta de diversos panells en què hem volgut reflectir les diverses dimensions creatives de l’escriptora, no solament la seua obra més coneguda, sinó també altres facetes que han passat un poc més desapercebudes o en el clarobscur de la lluminositat que té Matèria de Bretanya i que són, per exemple, la faceta com a historiadora i com a investigadora en diversos aspectes del costumisme valencià… L’hem estructurada d’aquesta manera per tal que done una visió global i polièdrica de l’escriptora.

–Ha estat difícil mostrar totes les facetes de Carmelina?

Joan Borja: Ha estat difícil, per a mi com a mínim, estar a l’altura de les circumstancies, perquè quan al final vols reduir l’obra d’una persona, que és la gran escriptora valenciana del segle XX, has de reduir-ho a huit panells que han de viatjar: no és fàcil i et deixa sempre un gust agredolç de dir ¡que bé, ara podem projectar la imatge de Carmelina i podem fer una miqueta de pedagogia social sobre l’autora!, però que agre que al final no podem explicar les coses fascinants que hem trobat al voltant del personatge.

Per exemple, en la poesia, que també hi ha dos panells que es diuen «Alquimista de versos», no solament l’obra poètica estava i està molt pendent de ser revisitada, per dir-ho en eufemisme, sinó que crec que això s’ha d’explicar també. Comencem a reivindicar ja en l’exposició que hi ha poemaris inèdits complets a més d’un corpus que editarem en l’obra poètica completa. Per tant, sí que és fàcil però és impossible al mateix temps.

–Aquesta exposició després viatjarà pels pobles del país?

Joan Borja: Tenim l’esperança que l’exposició viatge molt per a poder parlar a bastament de Carmelina, no solament fer les quatre pinzellades que en fem en l’exposició, sinó que de la mà de l’exposició la gent descobrisca una del repòquer de cors que crec que hi ha en la literatura valenciana contemporània al costat dels grans homenots com Fuster, Enric Valor, Estellés, Sanchis Guarner… Per a mi, Carmelina és el repòquer d’asos del cànon de les lletres valencianes contemporànies.

Fuster, Valor, Estellés, Sanchis Guarner, tots sabem qui són; millor o pitjor, estan en l’ambient, i Carmelina no. Això s’ha d’arreglar i els valencians ho arreglarem.

–Quantes Carmelines podem trobar? Poetessa, divulgadora, novel·lista?

M. Àngels Francés: A veure, primer, a ella li agradava que li digueren poeta més que no poetessa, i sí, clar, el que passa és que tot és com un continu de creativitat perquè ella beu del passat quan investiga en la història de la Corona d’Aragó, no solament en els fets històrics i figures emblemàtiques com ara Jaume I, que ella diu que és el seu gran amor, sinó també en la literatura catalana medieval, però concretament en l’escola satírica, els poetes satírics valencians, que connecten molt bé també amb la seua fina ironia, amb el seu humor, que podem llegir en entrevistes, en els escassíssims documents que tenim autobiogràfics sobre ella. Llavors està l’obra històrica, en diríem, d’investigació, de divulgació, però no és tant divulgació com investigació acadèmica rigorosa. Després està la poesia i eixa cosa deliciosa que és Matèria de Bretanya, que és prosa poètica i està a mig camí entre la lírica i la narració i tot és part del mateix. Estan els mateixos motius temàtics on, sobretot, crec que l’eix que defineix tot això és la recerca de la identitat pròpia, una identitat fonamentada en un passat històric cultural d’una llengua compartida i la literatura en eixa llengua i un present marcat pel silenci que ella malda per trencar. Per això l’exposició és diu Des de les fronteres del silenci, perquè és des d’on ella escriu amb una postura tremendament combativa, reivindicativa, també amb una òptica molt centrada en la seua condició de dona i després té altres obres com ara Els jeroglífics i La Pedra de Rosetta que són molt diferents de la resta, que són molt més crítics però al cap i a la fi, si ho llegeixes amb atenció, l’eix conductor és el mateix: la recerca de la identitat dels fonaments de la seua cultura i del poble que considera com a propi.

–Quin paper jugà en la formació de Carmelina el seu avi, l’historiador Francesc Martínez i Martínez?

Joan Borja: D’acord amb el que acaba d’explicar M. Àngels, hem d’entendre la literatura com una aventura de recerca de la identitat i de la memòria i la capacitat de viure en què tenim altres vides de propina. Francesc Martínez i Martínez és el personatge que li regala el seu primer llibre, és el seu avi, i això vol dir que li posa a les mans l’aventura del món de la lletra. En segon lloc, és un personatge que fa incursions medievals i que li estableix el pont a fer la recerca respecte de la història. És l’objecte d’estudi de la seua biografia; ella escriu una biografia sobre ell. A més, Francesc és el gran folklorista valencià del segle XX. Tant és així que ell és la peça central al voltant de la qual gravita tot Matèria de Bretanya, que significa la doble tradició de la qual es sent hereva en la recerca de la identitat. Tradició de la literatura oral, de la paraula viva del valencià en què jugaven els xiquets al carrer, que era quasi una cosa exòtica per a una xiqueta nascuda a Madrid i criada a la ciutat de València. Francesc Martínez i Martínez és la persona que ho encarna i, a més, encarna un model social i polític. Un home que, tot i el seu estatus, practica l’empatia, la solidaritat…

–El iaio de Carmelina pot ser el Tio Canya?

M. Àngels Francés: Als meus ulls, no. El Tio Canya significa l’espontaneïtat, un home que no en sap de lletres… No. L’únic que sí que representa és l’estima per l’idioma.

–La seua biblioteca –llegir– va ser fonamental per a ser escriptora?

–M. Àngels Francés: Jo crec que sí. A més, pense que tota l’obra poètica i narrativa de Carmelina naix justament d’eixa Matèria de Bretanya que simbolitza tota la tradició literària cultural i l’imaginari col·lectiu, que és allò que la biblioteca del seu avi i ell li faciliten, i després ella mateixa té una biblioteca (sobre la qual s’ha fet ara un llibre) i precisament és el seu sancta sanctorum, la seua cambra pròpia i el lloc on ella era feliç.

–Carmelina va ser una avançada al seu temps?

–M. Àngels Francés: No sé si dir avançada, però com a mínim va ser una dona ben combativa, desafiant, en un entorn en què publicar en valencià i ser dona encara era més difícil. Ella, i altres escriptores de postguerra, gosen trencar eixe silenci, reivindiquen la veu pròpia enmig d’un context tremendament difícil i, en eixe sentit, les obres de Carmelina comencen a eixir a la llum en els 60, quan encara el feminisme està en un moment molt embrionari. És a partir dels 70 quan hi ha un esclat de les reivindicacions de les dones, i ella en el 60 ja estava parlant d’això, parlant que era una dona rebel, i en els 70 també.

Aleshores, sí, era avançada en el sentit que era una dona que tenia les coses molt clares, sabia que era una bona escriptora, investigadora i es va dedicar a demostrar-ho i a treballar en això que li agradava.

–Va saber lluitar contra un món dominat pels hòmens?

–M. Àngels Francés: Efectivament, va saber lluitar i va saber véncer en el sentit que, per què estem avui parlant de Carmelina Sánchez Cutillas? Perquè amb la seua obra, la seua investigació, amb tot el que va dir, fer i deixar, tenim i coneixem aquella escriptora del segle XX.

–De quina manera s’inicià Carmelina en el món de la literatura?

–Joan Borja: Ella publica en premsa i té temptatives inicials escrivint en castellà, clar. Hem rebut obres que no va arribar a publicar. Gràcies a la mà del iaio i del voltant, fa el canvi i es converteix en una dona triplement rebel contra el sotmetiment lingüístic, contra les injustícies socials i contra qualsevol tipus de discriminació de gènere. A partir d’ací, ella ja alterna valencià i castellà, però l’obra creativa la fa en l’idioma que en el viatge de la identitat decideix que és l’idioma de la seua creativitat. Seguidament s’autoedita alguns poemaris i crec que hi ha un abans i un després de la mà de l’èxit en els Premis Octubre de l’any 75, quan guanya el gran i prestigiós premi, i enceta una gran trajectòria.

–Quins varen ser els/les seus/es mestres?

–Joan Borja: Comencem pel iaio, però el que és molt revelador és el seu epistolari. Estem parlant d’una senyora que manté correspondència amb Fuster, Joan Valls, Manel Sanchis Guarner, Enric Valor, Estellés… Estem parlant d’una senyora que s’està escrivint i relacionant-se amb el qui és qui de les lletres valencianes i catalanes del moment.

Matèria de Bretanya és fonamental per a la coneixença de l’autora?

–M. Àngels Francés: Sí. Com comentava Joan, el fet que guanyés el premi Andròmina la posa un poc en la palestra literària del moment. Matèria de Bretanya té l’estranya capacitat de combinar una altíssima qualitat literària i lírica amb una capacitat de seducció pel públic en general. És un llibre que ha abraçat generacions de valencians i, en molts casos, és el primer que la gent ha llegit. Ha sigut com el referent de la literatura en valencià per a molts de nosaltres.

–Joan Borja: I una cosa molt important és que, 45 anys més tard, continua sent un clàssic, una obra que no prescriu.

–Altea era el seu escenari, el seu paradís?

–Joan Borja: Altea és el seu espai literari, la seua petita pàtria que simbòlicament li serveix per a teoritzar sobre el conjunt del país.

–Ella va rescatar de l’oblit figures femenines amb els seus escrits…

–M. Àngels Francés: Sí. Ens hem trobat un al·legat en un mecanoscrit inèdit sobre Violant d’Hongria, i ens sembla molt interessant que en aquell moment, quan ella estudia Jaume I, no es queda en Jaume I, no es queda en els noms escrits amb or en la història, sinó que hi explora al voltant, fa una altra visió de les coses, fa la mirada femenina, i per això imagina una biografia de Violant d’Hongria amb les poques dades que pot aconseguir i que té; literaturitza la vida d’eixa reina desconeguda i es veu la seua capacitat de creació literària en un document que, en teoria, és historiogràfic, però és deliciós de llegir i està en el llegat que, si tot va bé, editarem.

–Quins actes hi ha prevists per a acostar-la al públic valencià?

–M. Àngels Francés: A més de la inauguració de l’exposició d’avui i d’altres actes posteriors ajornats per la COVID, tenim l’exposició itinerant, ja pre-reservada per a molts centres i municipis; una exposició fixa al Centre del Carme de València, segurament i si és possible cap al setembre del 2020, i a més a més hi ha programats dos congressos, dues trobades en què, d’una banda, un feminari de diverses escriptores i investigadores actuals revisaran la vigència de la figura de Carmelina, també al setembre, i una jornada que serà a Altea i que tancarà l’any en la qual s’examinarà l’escriptora des d’altres perspectives.

–Joan Borja: A més, hi ha editada una guia didàctica, editarem les obres el més completes que es puga i avui també és presentarà una APP de la ruta literària per ací, un documental en À Punt, i un còmic per a fer divulgació a les escoles. S’editarà un llibre que els investigadors portaran als seminaris, i una de les peces clau també és que açò tinga una continuïtat i amb tal finalitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la mà de l’Ajuntament d’Altea i de la Càtedra Enric Valor, va gestionar amb la Secretaria Autonòmica de Cultura la creació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas ací a Altea, plataforma per a prolongar la divulgació, reivindicació, celebració i festeig de Carmelina més enllà del 2020-2021.

–Parlem una miqueta del llegat de Carmelina, que es troba a la Biblioteca Valenciana.

–M. Àngels Francés:  Hem tingut la sort i el privilegi de poder accedir als seus papers i ens hi hem trobat coses delicioses, meravelloses, inèdites… però també cartes, apunts, anotacions, documentació que ella utilitzava per a fer les seues obres d’investigació, fet que explica i defineix fins a quin punt era una gran investigadora, una dona metòdica que aprofundia en tot allò que començava; hem tingut la sort de veure-ho i encara estem al·lucinats.

–Tres paraules que li podríeu dedicar a Carmelina:

–Independent, rebel i bohèmia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top