La revista degana en valencià

Entrevista a Àngels Moreno

25/10/2019

«En la poesia, soc totalment lliure»

Àngels Moreno és metgessa i poeta. Als seus 25 anys, ja ha sigut reconeguda en molts premis literaris. Quedem al centre històric de Girona, la ciutat on viu des de fa més d’un any.

 

–Com et definiries: com a metgessa o com a poeta?

–És una pregunta difícil, perquè la medicina és la meua vocació i la literatura és la meua passió. Les dues coses sempre m’han aportat, sempre he tingut una mentalitat que es definiria com humanista: conjugar totes les facetes de coneixement. En algun moment em vaig plantejar estudiar Lletres, però finalment van pesar les Ciències de la Salut i em vaig decantar per medicina. Amb el temps i amb el tracte del pacient, veus que és molt enriquidor a nivell humà i tens tot tipus de vivències que fan créixer molt, i que la part literària la madures, la conjugues d’una altra manera.

Erròniament, es considera que les ciències i les lletres no poden anar lligades…

–Entenc que totes aquestes separacions, per qüestions d’economia d’espai mental i organitzatiu, són necessàries. Però el cos i la ment no van separats, i així com hom alimenta el cos, també alimenta la ment. Per a mi, tot el que siga enriquiment, tant la part més material, més física de l’existència, com la part més espiritual que pot arribar a explicar la filosofia, la literatura, la sociologia…, tot forma part del mateix calaix.

Què és per a tu escriure?

–Escriure és la manera d’entendre el món i entendre’m a mi mateixa. En el meu moment d’intimitat, la millor manera d’explicar-me millor el món, de combatre la incertesa, és l’escriptura. Hi ha moments que tinc més la sensació de realitat estant immersa en un text que vivint la pròpia realitat.

Què triaries: llegir o escriure?

–Depén del moment: ara estic molt per l’escriptura i hi ha moments que necessite parar i enriquir-me de lectures. La lectura també és una manera de recarregar les piles, reflexionar i aprendre. Sense un text i un autor que t’ajude a confrontar els teus propis pensaments i percepcions del món, és molt difícil poder generar noves coses.

En quin gènere et trobes més còmoda?

–Tinc una concepció una mica especial dels gèneres literaris, i és que per a mi el discurs és únic: una persona és un text i genera un discurs. I aquest discurs pot prendre la forma que siga en el moment adequat i per al que en aquell moment necessita dir. És cert que hi ha gent amb una mentalitat més narrativa, com de deixar-ho tot ben explicat (objecte, subjecte i tot ben filat). La poesia sí que balla més sobre si mateixa, és un ensinistrament amb el llenguatge, amb la imatge; és més passional. El meu caràcter és més poètic, però és cert que amb els anys, l’assaig i la reflexió em calmen, em donen pau interior. Però en la poesia sóc totalment lliure i puc abocar qualsevol cosa.

Ara publicaràs un nou llibre…

–Sí! Es tracta d’un poema únic que és una mena de memorial a les dones de la meua família, fonamentalment la mare i l’àvia materna, a través d’unes quantes imatges de records al voltant de la demència de la meua àvia. Aprofite per parlar de la memòria, del pas del temps, del silenci de les dones, de l’amor i de la mort.

Qui és el teu referent?

–En poesia, a nivell global un dels meus grans referents és la poeta peruana Blanca Varela. I en llengua catalana, Jaume Pérez Montaner i Pere Bessó m’agraden moltíssim.

Quin és el secret per ser tan jove i haver guanyat tants premis?

–Supose que treballar molt i arriscar. Sembla que quan guanyes un premi ja està fet, i contes els que has guanyat, però no les vegades que t’has presentat i que no t’has emportat res. Jo estic molt contenta de com han anat les coses fins ara, tant a València com ací al Principat. És fer una obra de la qual estàs satisfeta, treballar-la i ser coherent amb ella.

Tens 26 anys. En algun moment se t’ha qüestionat per ser jove?

–La veritat és que no. En el món de la literatura he tingut suport, no sé si per la tendència d’ara de destacar dones joves. De vegades, això em fa una mica de por perquè pense: quan tinga 50 anys continuarà sent igual? S’ha valorat la teua obra, com per recolzar-te i per reconéixer-te? O realment és el fet afegit que ets dona jove? Això és una de les coses que em preocupa del moment actual.

Vas estudiar medicina a Tarragona i ja et vas quedar ací. Què et va sorprendre d’aquesta societat?

–Que la llengua té una situació molt millor que al País Valencià. Ací hi ha molt més de suport institucional, hi ha moltíssimes activitats, moltíssima més varietat, més escriptors… Més oportunitats lingüístiques, en definitiva.

A Catalunya, hi ha molts mestres i metges valencians. Per què?

–Supose que, a banda del tema lingüístic, la part política hi té a veure. Molts valencians que creiem en els Països Catalans trobem més i millor suport. La proximitat territorial és un altre factor.

Hi ha una sorpresa lingüística quan parles als pacients amb les formes valencianes?

–Sí, és curiós, perquè quan era a Tarragona em preguntaven si era de les Terres de l’Ebre o de València, i ara a Girona em pregunten si soc de Lleida [rialles].

Ara vius a Girona. Creus que és la gran desconeguda al País Valencià?

–Crec que sí, fins i tot en el meu cas, que no ni havia vingut mai! Sovint ens preocupem més pel que hi ha a fora que per allò que tenim. Va ser una sorpresa trobar a Girona una ciutat tan agradable, amb tant d’encant, amb un barri vell fantàstic i mil racons, amb la calma… La Costa Brava a prop, la muntanya a prop… és una zona on tens moltes oportunitats.

Com es veu des del nord del nord el País Valencià?

–La veritat és que se’n sap molt poc. Pense que se’n sap molt poc a tot arreu de tot arreu. Quan parle amb escriptors de València i els parle d’un d’ací dalt, a vegades no el coneixen, i el mateix a l’inrevés. En general, hi ha molta desconeixença.

Hi ha una vinculació literària entre Catalunya i el País Valencià?

–Sí, hi ha organitzacions com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) que organitza actes a tot arreu. Però després, tret d’algunes editorials que entren i difonen arreu del territori, solen estar limitades més localment.

Quin paper fan les xarxes socials? Són claus o se sobredimensionen?

–Totes dues coses. A mi, m’agradaria que es mantinguera el contacte entre escriptors en cercles literaris, en tertúlies… Hi ha molts clubs de lectura, però poques tertúlies poètiques. Les xarxes ajuden a poder conéixer un escriptor que viu a 300 km de tu, poden ser molt bon aparador. Però hi ha una tendència a pensar que, pel fet de publicar a les xarxes, el que fas ja és bo, i no té per què. El benefici és la major difusió, contacte i rapidesa, però la màgia del llibre físic i de compartir tu a tu, cara a cara, potser la trobe més a faltar.

Les xarxes poden ser clau per a augmentar els índexs de lectura?

–Sí, de fet via Instagram i Facebook s’estan fent coses, com clubs de lectura virtual on persones que no es coneixen lligen i comenten les mateixes lectures. Si s’utilitzen bé, les xarxes tenen un gran potencial, perquè és molt més fàcil buscar i contactar.

Com acostem la poesia a tota aquella gent que mai la llig?

–La poesia continua sent un castell difícil d’assetjar. Ara es fan molts recitals, i crec que aquest potser és el camí. Fins i tot m’he trobat persones que no llegeixen el llibre, però que sí els agrada anar a recitals de poesia. Hem de visibilitzar la poesia i difondre l’obra. Costa trobar-ne lectors que entren a una llibreria, que els done un rampell i compren un llibre de poesia. La manera d’acostar-la no és fer-la lúdica –perquè seria com rebaixar-la–, però sí fer-la més espectacular, en el sentit de mostrar-la, de posar-hi veu.

 

Entrevista publicada al número de setembre 451

Inscriu-te al nostre butlletí

Top