Entrevista a Anna Lluch

Entrevistar Anna Lluch és preguntar a la persona que més sap d’una qüestió de la salut i la vida, en aquest cas, del càncer de mama. Ella, pel contacte directe amb les persones malaltes, demostra una qualitat humana i una sensibilitat difícils de superar. Ha estat tota la vida, i continua, treballant i lluitant contra la malaltia i ajudant les dones i les famílies que la pateixen. Tal vegada per això, totes les persones que la coneixen només conten coses bones d’Anna. Havíem quedat a la seu de l’INCLIVA (Institut d’Investigació Sanitària), a l’Hospital Clínic de València.

 

«Jo, des de ben xicoteta, volia ser metgessa: ho tenia claríssim»

«No sabem quina causa produeix el càncer»

«El teu objectiu, en oncologia, és intentar curar»

«Que el càncer es cure cent per cent: eixe és el meu somni»

 

–Anna, què t’agrada més que et diguen: metgessa, investigadora?

–Metgessa i investigadora. Les dues coses, perquè no es poden deslligar.

 

–Com arribares a la Medicina?

–Jo, des de ben xicoteta, volia ser metgessa; ho tenia claríssim, i mai no he canviat de xip. A més, també tenia clar el tipus de medicina que volia al principi: ser metgessa de família, perquè des de menuda sabia que els metges de família tenien una missió importantíssima que era cuidar les persones. El que deia el metge era sagrat, en un ambient rural com era el de Bonrepòs. Jo sempre deia: «quan siga major, vull ser metge», i tots em prenien per boja, perquè aleshores no estudiava ni el batxillerat. Vaig fer altres coses com taquigrafia, mecanografia, però sempre la meua idea era ser metgessa de família. Vaig començar el batxillerat nocturn amb molts problemes, perquè en ma casa deien que això era de rics. Vaig començar a treballar, amb els coneixements que tenia de taquigrafia i mecanografia, d’auxiliar administrativa; vaig fer oposicions, vaig entrar en el Ministeri d’Agricultura i treballava de matí fins a les dues de la vesprada, i a la nit anava a l’Institut Sant Vicent Ferrer a fer el batxillerat nocturn. Sempre tenia la mateixa idea: fer el batxillerat i el superior, el preuniversitari, i després entrar a la Facultat de Medicina.

 

–Laboralment, quin és el teu estat actual?

–Fa cinc anys que em vaig jubilar, als setanta anys. Fa ja molts anys vaig aconseguir la plaça de cap del Servei d’Hematologia i Oncologia a l’Hospital Clínic. Soc també catedràtica de la Facultat de Medicina. Ara en tinc setanta-cinc, però continue dirigint tesis, fent treballs d’investigació, estic en l’INCLIVA, que és un institut d’investigació associat a la Facultat de Medicina i també a l’Hospital Clínic.

 

–Continues superactiva, no?

–Sí, però amb menys ritme. Vaig demanar, quan em varen jubilar, quedar-me en l’assistència, cosa que no podia fer, perquè en l’assistència no hi ha emèrits, no hi ha res i te n’has d’anar a casa, però jo volia continuar. Me’n vaig anar a parlar amb la consellera, en aquell moment Ana Barceló, i després amb Ximo Puig; també li ho vaig comentar i em va dir: «tu no te’n pots anar». Li vaig dir que no me’n volia anar i em van autoritzar perquè poguera continuar veient pacients a l’Hospital Clínic els dos dies que tenia de consulta, i m’hi vaig quedar. Dilluns, dimecres i divendres passe consulta perquè és el que més m’agrada i és la meua missió.

 

–Ets una d’eixes persones jubilades tan indispensables per a la societat. És una llàstima perdre tota l’experiència i saviesa?

–És una llàstima total. Jo no estic gens d’acord amb la jubilació de la persona per una edat; crec que la jubilació ha de vindre pel teu estat i poder tindre valors a transmetre. El dia que jo considere que no transmet res, em quedaré a casa, però encara continue pensant, sobretot de cara als residents, de cara a la gent jove, que puc ser vàlida i aportar la meua experiència de 40 anys.

I, per una altra banda, sobre el meu valor de cara a les malaltes, crec que tinc una experiència que m’ajuda a veure què és el que necessita cada malalta i, per tant, em sent útil; mentre em senta útil, hi estaré. L’únic que vaig dir en la Conselleria és que jo no volia cobrar ni un cèntim per la labor que faria ara. Jo cobrava la jubilació i en tinc prou per a viure, i així era més fàcil tot per a ells, també per a la Conselleria, i així va ser. Després de les passades eleccions autonòmiques vaig posar el meu lloc de treball a disposició del nou conseller i va dir que no, que no, que ni pensar-ho, que m’hi havia de quedar.

 

–Anna, què és el càncer?

–El càncer no és més que un grup de cèl·lules del nostre organisme que comencen a créixer de forma desordenada, anàrquica, de manera que no fan cas a les ordres del nostre cos, i així creixen les cèl·lules d’un tumor. En definitiva, sabem molt poquet de les causes que produeixen eixa alteració, per què una cèl·lula normal comença a créixer de forma anormal.

Hui tenim molt clar ja que això és una malaltia dels gens, de les cèl·lules: s’alteren en alguna banda eixos gens i comencen a produir cèl·lules de tipus anormal, tumoral, i per això hi ha càncers de tota classe: càncer d’estómac, de pulmó, de mama… En qualsevol òrgan del nostre cos les cèl·lules poden començar a créixer de forma anòmala i no fan cas de les ordres que el cos envia perquè s’aturen, i creixen i creixen.

Però sobretot són els gens, la genòmica, la que hui ens ha ensenyat com és eixe creixement. Sabem molt de com es desenvolupa un càncer perquè hem investigat moltíssim, i hui sabem molt des que es forma una cèl·lula fins que es produeix el càncer. En coneixem els mecanismes, però sabem molt poquet de les causes. Tenim causes ambientals, causes hormonals que poden produir això, però això són tot epidemiologia, és a  dir, recollida de dades d’on es dona un tumor amb més freqüència i veure quins són els factors que poden intervindre, però no sabem quina causa produeix el càncer.

 

–Quants anys has combatut la malaltia, el càncer?

–Tota una vida: quaranta anys.

 

–Diuen que la huitena planta del Clínic és un oasi. Com ho vas aconseguir?

–Doncs, podríem dir que és un oasi. Fa més de 18 anys que la vàrem fer i jo volia que no es pareguera al que és un hospital. Jo no volia que allò fora un hospital a l’ús, de parets blanques, de cadires roges, i en aquest hospital roges, blaves, blanques. Jo volia que fora un oasi, però tenia una limitació que eren els diners. No tenia un pressupost disponible, no tenia diners per a fer taules, com són en altres hospitals privats, i, per tant, vaig haver d’adaptar-me al pressupost que tenia, que era molt xicotet. Però vist eixe pressupost, triava els colors, les formes, i jo volia fer un oasi d’allò, que el malalt no se sentira dins d’un hospital i que fora un ambient càlid i agradable. I crec que ho vàrem aconseguir. Tenia un equip de gent molt gran i allí varen intervindre tots: vam comprar 120 làmines d’impressionistes, que encantaven a les malaltes i a mi, i vàrem fer una decoració integrant els 120 quadres. Les cadires em va tocar lluitar moltíssim per a fer-les d’un color que fora agradable i són blaves, un color de cadires diferents, totes agradables, i que la pintura de les parets no fora blanca. I me’n vaig anar a comprar làmpades a 20 euros que em costaren, làmpades de paper, però que passen per bones. Encara són les que tenim i em donaren un ambient molt bonic.

 

–I tu, com vius acompanyar tantes dones al llarg de la malaltia?

–Jo ho duc molt bé, molt bé, i continue passant-ho molt malament quan una malalta està en la fase final. En Oncologia no podem enganyar les malaltes: els hem de dir la veritat, però sempre cal deixar-los una finestra d’esperança. És a dir, si estan en una fase final cal dir-los: «ara el que farem és acompanyar-te en aquesta fase que no podem acotar ni parar el tumor, però el que sí que podem és donar-te una qualitat de vida». I això és importantíssim.

–Personalment és molt dur. Pots, podeu conviure amb això?

–Sí, perquè tens clar que el teu objectiu, en Oncologia, en el càncer, és intentar curar. Això és el primer, i si no pots curar has de saber que has d’acompanyar en aquell procés la malalta en les seues distintes facetes; has d’acompanyar-la, has d’anar trampejant espais i etapes. Cada vegada tenim més fàrmacs i, per tant, podem donar més tractaments que paralitzen de moment la malaltia. Saps que no serà per a sempre, sinó per a un temps, i això t’ajuda a sobreviure. La pitjor etapa que portes és quan ja veus que no pots fer res per ajudar-la en l’etapa final.

 

–Com han canviat els tractaments en els anys que has lluitat contra la malatia?

–Molt, moltíssim! Han canviat els tractaments d’una manera impressionant, però sobretot han canviat des que coneixem el genoma. Va ser en l’any 2001 quan començàrem a conéixer el genoma humà, els gens que el componen, i això va ser fonamental per al desenvolupament de nous fàrmacs. Hui usem poquet la quimioteràpia, eixa quimioteràpia que les dones i els hòmens temen d’una manera important perquè és agressiva, perquè provoca efectes secundaris. Hui fem servir sobretot tractaments dirigits a les cèl·lules alterades, és a dir, tractaments de diana que van a l’alteració concreta i que intenten no danyar les altres cèl·lules, perquè la quimioteràpia va a la cèl·lula tumoral, però també va a la bona i, per tant, produeixen efectes secundaris. Hui els tractaments són xicotetes molècules que van dirigides a l’alteració i entren en el nostre organisme, però van a les cèl·lules alterades que tenen un marcador determinat.

 

–Cada càncer, cada dona, és única?

–Sí, cada dona és única. Sent tots càncer de mama, no té res a veure una malalta amb una altra, perquè els seus gens s’han alterat de manera diferent. Hui ja tenim classificacions. Abans, les malaltes preguntaven si estaven en l’estadi 1 o 2 o 3; hui ja els dic que el temps que has desenvolupat la malaltia no és important, sinó veure quina alteració tenen les cèl·lules. Hui, el que fem en aquests instituts d’investigació com l’INCLIVA, és la seqüenciació: veure en una làmina el tumor, veure quines cèl·lules estan alterades i quines són les alteracions que tenen en els seus gens, que és el que se’n diu la seqüenciació genòmica. I eixa seqüenciació és la que ens diu quines alteracions té la dona, el tumor d’eixa persona, i això ens fa elegir el tractament. La immunoteràpia, també és el nostre cavall de batalla per a poder ajudar la gent.

 

–La voluntat, la força d’una dona, és quantificable? Com pot ajudar a véncer el càncer?

–Totalment. Les dones que tenen una actitud positiva, que tenen una actitud de ganes de viure, una actitud de lluita contra la malaltia, viuen molt més i sobretot amb molta més qualitat de vida, molta més. Això és molt important. La dona negativa, la dona depressiva, ho porta pitjor. Jo he enviat moltíssimes dones a Psiquiatria perquè les ajudaren en el seu comportament, que per a mi és fonamental.

 

–I la Intel·ligència Artificial està ja ajudant? Ens podrà ajudar més encara?

–Ens ajuda i ens ajudarà més, però hem de tindre en compte que el personal mèdic i d’infermeria són els qui han d’analitzar, han de modelar els resultats que ens done la Intel·ligència Artificial. No podem dir que això és el que ens dona la IA: hem de veure què és el que dona i adaptar-ho al que nosaltres sabem i ajudar la gent perquè eixa Intel·ligència Artificial ens ajude a aconseguir la curació.

En aquests moments ens ajuda a saber unes característiques determinades d’un tumor, per exemple, aquestes llistes, i si eixe tumor reuneix eixes característiques és tal cosa. En això ens ajuda la IA. Per exemple, en el diagnòstic precoç de les mamografies ens ajuda a veure que si la mamografia té unes certes característiques ens provoque sospites. La Intel·ligència Artificial, en haver llegit milers i milers de mamografies, ens pot dir més exactament si això és una sospita important de tumor o no. Per tant, i com això tot, com que té moltes dades que pot agrupar, ens pot ajudar a definir què és el millor.

 

–De tot el que has fet professionalment, amb quines coses et quedes?

–Jo em quedaria en la pràctica clínica; veure malaltes m’ha aportat moltíssim. Jo sempre he dit que les malaltes m’han ensenyat a viure, i és la veritat. Les malaltes, amb la seua fortalesa, amb la seua lluita, t’ensenyen tots els dies. Jo he vist com les malaltes lluiten pels seus fills perquè apleguen a veure’ls prendre la comunió o a casar-se, o a tindre nóvio o nets. És a dir, sempre tenen una meta a què volen arribar, i eixa meta les fa lluitar.

 

–I per què t’estimen tant les teues malaltes? I els familiars?

–Perquè les entenc, les comprenc, les acompanye, perquè l’únic que faig és acompanyar-les en el procés. Després, els familiars de les malaltes em recorden. Són molt agraïdes les persones a qui has intentat ajudar, portar per un camí i donar-los el millor, i lluitar pel millor. Jo sempre dic que elles són la força perquè nosaltres aconseguim els fàrmacs, uns fàrmacs caríssims, uns fàrmacs que no podríem aconseguir de cap manera. Elles ens han ajudat i les associacions de malaltes de càncer són molt actives i molt treballadores per a aconseguir allò que elles volen, i s’han enfrontat als polítics i a qui ha fet falta per aconseguir-ho. Això és molt important.

 

–Què t’agradaria veure fer realitat? Quin seria el teu desig de futur?

–Que el càncer es cure cent per cent: eixe és el meu somni. I ja quasi ho tenim. Jo somie en una solució i crec que la veuré encara. Hui estem en una curació del 85-90 % perquè podem fer moltes coses per elles, però ha de ser estudiant i investigant. Sense investigació no hi ha progrés.

 

–La societat valenciana, en general, és conscient de la sort de tindre professionals com tu, com l’INCLIVA?

–Jo crec que és un poc conscient, perquè hui ja no se’n va cap malalt a tractar-se fora de la nostra societat, ni se’n va a Pamplona, ni se’n van als Estats Units. Són conscients que tenen una Medicina Pública excel·lent i, per tant, el que hem de fer és lluitar amb totes les armes que tenim al nostre abast per tal que la Medicina Pública continue sent pública i de gran qualitat. Els estudiants de Medicina que acaben han de ser conscients que han de lluitar amb totes les forces per mantindre la Sanitat Pública, perquè si no podria desaparéixer. I això seria un gran fracàs.

 

Revista número 504, pàgs. 16-19. Juliol 2024.