Entrevista a Anna Lluch

L’entrevista a Anna Lluch és una experiència que no s’oblida fàcilment, perquè són tan fortes les seues conviccions i les seues esperances, que t’envolta amb un núvol d’optimisme i de treball compromés en el present i per al futur. Ens rep a la huitena planta de l’Hospital Clínic de València, planta que ella ha anat configurant fins a fer-la humana. Les seues paraules són contundents i no deixen lloc al dubte: treball, treball i treball. A més d’estima a una professió i compromís, molt de compromís.

–Des de quan estàs en Sanitat?

–Des de fa més de 30 anys.

–I una persona, per què es decanta per la Sanitat?

–Perquè té un desig altruista, en part. Altres vegades perquè pense que pots ajudar. És una professió en la qual es necessita ajudar molt, i sobretot fer-la d’una altra manera diferent de com jo veia que se feia. Altres diuen que és una professió com qualsevol altra, però per a mi no ho és de cap manera.

–La paraula vocació?

–Totalment, però vocació perquè és un servei social i pots desangoixar molta gent, i per a mi eixa va ser la motivació fonamental.

–Com arribares a l’oncologia?

–Arribí d’una manera casual. Desprès d’acabar la carrera de Medicina, em volia dedicar a Medicina Primària perquè m’agradava molt. Jo sóc de poble, i el tracte amb la gent de poble m’era molt pròxim, m’era molt fàcil i m’agradava. Però quan vaig conéixer la Medicina més en profunditat, em feia moltes preguntes que no estaven resoltes i m’interessava moltíssim clavar-me en el món de la investigació, perquè pense que una persona ben formada tant en investigació com en clínica podia ajudar més. Vaig elegir una especialitat que era hematologia, i vaig tindre la sort d’entrar en un servei com aquest ja per a fer l’especialitat. Des del principi em va fascinar aquest món tan poc conegut fa 30 anys. Era un món per a investigar i per a aprofundir. I molta gent patint malalties a qui s’havia de donar males notícies i saber-ho fer posant-se en la seua pell i a la seua altura. De vegades, els professionals tenim dificultats per a poder-nos posar a la seua altura a l’hora de poder explicar-los-ho.

–Però tu has tocat docència, investigació i pràctica clínica… Si hagueres de triar-ne una, amb quina et quedaries?

–Crec que no t’has de limitar a cap: les tres estan íntimament lligades. Un bon metge, que veu malalts i que dóna estratègies de tractament, ha d’estar format en investigació i ha de fer docència perquè són el que ens segueix a nosaltres. La pràctica clínica ha d’estar íntimament lligada a la investigació i a la docència. És a dir, t’emportes preguntes del malalt que no saps respondre, has d’anar al laboratori i has d’intentar contestar-les. Difícilment es pot fer una pràctica clínica bona si no està la investigació darrere.

–Per a una persona com tu tan dedicada i amb eixa vocació, és fàcil separar el treball de la vida? Et deixes el treball a l’hospital, te l’emportes a casa?

–M’emporte el treball a casa. No puc separar-ho. Per a mi, la vida és des que m’alce fins que em gite, i, per tant, la vida està íntimament lligada al meu treball, a la meua dedicació. Després la vida continua i tinc altres ocupacions, però tot està reflectit en la meua manera de viure les coses i m’emporte els problemes dels meus malalts amb mi. El dia que els malalts no em facen patir i plorar, me n’aniré a ma casa.

–I parlant del càncer, realment ara hi ha molt de càncer, o hi ha el mateix que abans però ara ho sabem?
–No, ara la incidència va en augment, i cada any que passa augmenta perquè hi ha factors importants que poden condicionar. Cert és que ara es diagnostiquen millor, els coneixem millor. Abans una persona podia morir-se sense saber de què havia mort, i actualment difícilment una persona que té un càncer no és diagnosticat abans que mora. Per altra banda, i és molt important, a principis del 1900 la mitjana d’expectativa d’esperança de vida era per als hòmens de 35 anys i per a les dones de 37, per tant, teníem una vida més curta i les cèl·lules de càncer eren fonamentalment de les persones més grans. No vol dir que no n’hi ha en els jóvens, que sí que n’hi ha, però l’edat fa que n’hi haja molt més i ara l’expectativa de vida ha passat en els hòmens als 76 anys i en les dones a 82. Així, el temps que donem a les cèl·lules perquè es puguen desenvolupar de forma anormal és major, i això és una causa importat. I encara tenim els factors ambientals: no sabem que siga una causa la que produeix el càncer, sinó tots els factors ambientals, i no coneixem quina és l’etiologia, per què es forma un càncer; sabem molt bé com es desenvolupa, coneixem molt els mecanismes que porten a eixe desenvolupament, però no com una cèl·lula normal es transforma en una cèl·lula tumoral. El dia que ho coneixerem, haurem avançat i haurem vençut el càncer.

–I el càncer, està repartit equitativament en tota la península Ibèrica?

–No, hi ha zones on pot aparéixer amb més incidència el càncer de mama o el gàstric, però no se’n coneixen les causes. En els països orientals pot haver-hi menys càncer gàstric, possiblement pel tipus d’alimentació, però està menys conegut. En els països més desenvolupats hi ha més càncer de mama, i en els països en vies de desenvolupament n’hi ha molts menys.

–Amb el càncer, a més de sort, podem fer alguna cosa per intentar previndre’l?

–Jo crec que cal alliberar-se de factors estressants, tindre una bona alimentació, la dieta mediterrània, fugir de la còpia de les dietes americanes. Les causes de l’obesitat són les que més provoquen càncer en els països desenvolupats.

–Creus que algun dia s’arribarà a tindre un remei contra el càncer, o el càncer va per diferents càncers?

–És que càncer no vol dir res; hui es curen ja el 60 % de tots els càncers, és una xifra important. La gran sort que tenim hui en el càncer de mama és que el podem previndre perquè tenim un mètode molt senzill com és la mamografia, i a més tenim programes de prevenció que han fet que la mortalitat per càncer de mama disminuïsca i, gràcies als programes de diagnòstic precoç, es curen en un 80 %. En canvi, si la persona ve perquè es nota un bonyet, ja no és diagnòstic precoç i influeix molt. Per altra banda, jo sí que crec que hi haurà remei contra el càncer pels avanços que s’estan produint en els últims anys. Tenim metodologies per a conéixer el seu desenvolupament: haver conegut el genoma ha sigut un avanç importantíssim perquè ara tenim fàrmacs dirigits a eixes alteracions que no són la quimioteràpia. La quimioteràpia ens agrada menys cada dia. Hui, els tractaments ja no són indiscriminats, ja no donem quimioteràpia per a tots, sinó que estudiem les alteracions biològiques gràcies a les tècniques que tenim de conéixer el perfil genòmic d’un tumor i cada pacient rep el seu tractament individualitzat, just perquè coneixem millor eixes alteracions i tenim fàrmacs contra elles.

–Per tant, la investigació de hui és la salut del demà?

–Sí, totalment.

–Però clar, tot això no és gratuït…

 –No, eixe és el gran problema.

–La realitat nostra és anar cap al copagament? Fins a on pot afectar els malalts?

–Això, per a mi, és una cosa dels polítics en la qual no he d’entrar. Jo he de ser conscient de la gran despesa que comporten els nostres fàrmacs, i cada vegada són més cars perquè la investigació d’un nou fàrmac costa molt, però també pense que s’hauria de gastar menys en coses col·laterals i invertir més en investigació. Per a mi, hi ha altres coses en què es poden fer retallades importants, i per a mi allò important és que en fem un ús racional i que sapiem que ens ha d’arribar per a tots. Al cap i a la fi, estem cotitzant tots al nostre sistema sanitari, i nosaltres, des de la medicina pública, intentarem que no ens falte cap fàrmac essencial per al tractament dels nostres malalts.

–I com a oncòloga en general, rebeu algun tipus de formació per a poder dir al malalt quina és la seua malaltia, o és la pràctica i l’experiència?

–Nosaltres tenim l’obligació de formar els nous metges que vénen. En el nostre servei tenim 16 metges en formació. Una de les tasques fonamentals és aprendre molta biologia molecular, molta investigació, i tractar els malats a nivell professional. I el que és més important: tindre empatia, una forma de contacte amb la gent, que entenguen la persona que tenen davant, que es posen en la situació del malalt i que a cadascú li donen la informació que vol saber. Mai no fem cas de les famílies que, per darrere, ens fan senyals perquè no els ho diguem; per a mi, el més important és la informació al malalt. Ha d’haver-hi una gran empatia entre el malalt i el metge.

–La sanitat pública espanyola encara és admirable?

–És la millor. Per a mi no té color. La sanitat pública, els serveis d’oncologia, d’hematologia… Una bona medicina s’ha de fer per un equip multidisciplinari, no per un metge sol; és treball d’un equip, tots han d’anar a una. El malalt és el centre d’eixe equip i ha de ser una medicina pública en equip i amb molta investigació. Lluitarem perquè la medicina pública siga l’eix fonamental. Jo vull que açò siga un hotel de 5 estrelles, que tinga els màxims suports i els màxims avantatges per a un malalt. No sempre ho aconseguim, perquè tenim un volum de malalts molt importants, i sobretot uns horaris amb els quals jo no estic d’acord. Pense que un hospital no pot estar tan infrautilitzat. Jo intente que en el nostre servei hi haja una actuació continuada des de les 8 del matí fins a les 10 de la nit, i el més repartida possible perquè no hi haja aglomeracions.

–Has rebut reconeixements… Per què t’estimen tant les dones?

–Perquè jo les estime molt a elles; és un acte recíproc. A mi, m’han ensenyat i m’ensenyen cada dia. Les preguntes que em faig per anar a la investigació me les han fetes les malaltes dia a dia. Elles són l’eix fonamental i m’han ensenyat no sols a ser una metgessa, sinó a viure com a persona. Les malaltes m’ensenyen molt més a mi que jo els entregue a elles. Quan més feliç sóc, és quan estic tot el dia passant consulta; ni em trobe cansada ni esgotada. Em cansen més les reunions.

Vicent Boscà i Jordi López

Entrevista publicada al nº 369, corresponent a març de 2012