La revista degana en valencià

Entrevista a Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià

22/11/2022

«Acció Cultural continua i continua vital i amb força: és un miracle»

«La defensa de la llengua és la punta de llança d’Acció Cultural»

«Benvingut siga un tercer Botànic»

«Eliseu Climent sí que és una ombra llarga en la història del País Valencià»

 

 

No coneixia personalment a Anna. Havíem quedat a l’Octubre. Després de les salutacions, vam pujar a un despatx de la segona planta i vam començar l’entrevista. I sorprén la claredat de les idees i la rapidesa de les respostes. Et transmet que la relació personal d’ella amb l’entitat ve de lluny, des de joveneta, i veu normal haver estat sempre vinculada, d’una forma o una altra, a ACPV. Això sí, és contundent en les afirmacions i sap on està i on li agradaria estar.

 

–Què és Acció Cultural?
Acció Cultural és una entitat privada amb 50 anys de trajectòria. Per a mi, indispensable per a la construcció del País Valencià. Pense que no seria el mateix sense ella, amb gent que amb un criteri molt clar de defensa de la llengua, de la cultura, del territori, de l’autogovern, del dret civil valencià o d’un concepte global de país.

–I cinquanta anys al nostre país en són molts anys no?
Cinquanta anys en una societat atomitzada. Perquè, clar, Acció Cultural naix encara en el franquisme. Per tant, encara que es legalitzen posteriorment en el 78, nosaltres tenim l’embrió en el 71, que és aquell Secretariat per a l’Ensenyament. I, clar, és un context polític facilitador de l’agrupació, de la lluita antifranquista i de posar les bases de la democràcia. Acció Cultural continua i continua vital i amb força, és un miracle.

–Per què naix Acció Cultural ?
Bé, això caldria preguntar-ho als fundadors, dels qual, afortunadament, alguns encara estan amb nosaltres. Ja saps que jo succeïsc a un d’ells, Joan Francesc Mira. Naix, jo crec, des d’eixa necessitat i oportunitat, des de la lluita antifranquista. És una oportunitat per a fer possible recuperar el nostre autogovern, de poder viure plenament en català. Va nàixer des de la il·lusió d’un altre món possible.

–Però, en aquell moment, Franco encara vivia. Seria un temps molt bonic…
Jo no el qualificaria de bonic. Seria un moment, pense jo, molt interessant políticament per a gent que anava contracorrent, absolutament en un context polític de por, de persecució. I, malgrat tot, tindre el coratge de dir: no, jo he aguantat 40 anys de franquisme i a aquest home no hi ha manera de desallotjar-lo. Jo sé que és possible construir un altre país i no deixar-te anorrear ni per la Batalla d’Almansa ni per la desaparició dels Furs, ni pels quaranta anys de franquisme. Jo crec que, des d’eixe punt, va ser un temps de molta valentia.

–I en aquests 50 anys, en què creus que ha canviat l’entitat?
Jo crec que és molt plàstica. Jo en tinc 50 ara i estic vinculada a Acció Cultural des de l’institut. Vull dir, que això és la gràcia també d’Acció Cultural, que molta gent ens vinculem a Acció Cultural i és la nostra casa. És la nostra entitat per anys i anys i anys; encara que estiguem o militem en altres llocs o formem part d’altres associacions, no deixem de ser gent d’Acció. Eixa és, crec, la virtut de la seua supervivència: té força d’adaptar-se, adaptar-se a les necessitats del moment, de saber captar què és el que fa falta i, per tant, ha canviat moltíssim, clar.

 

–Quina implantació té Acció en aquests moments al país?
Bé, nosaltres sempre aspirem a més. Per tant, jo diria que no la suficient, perquè jo aspire no a recuperar els Casals que responen a una època determinada, però sí a enfortir la xarxa de col·laboració amb entitats locals. Tenim gent tant a Castelló, a València, Alacant i als pobles, que per a mi és molt important, a les comarques… No treballen només des de la capitalitat, sinó des dels municipis. I treballen molt. Jo crec que això és important en el segle XXI, però crec que ara no ocupem tot l’espai que altres ja estan ocupant, sinó treballant braç a braç. Aspire a ampliar eixos nuclis locals de col·laboració. Ara tenim quinze nuclis.

–I de totes les coses aconseguides en aquests 50 anys, quina creus que és una de les més importants de les que ha aconseguit Acció Cultural?
Per a mi és molt important que, després de 50 anys, continua sent l’entitat que forma la gent en el català. Avui en dia, el Centre Carles Salvador continua sent un espai de referència en l’aprenentatge del català. A banda de a títol personal de gent que s’ho vol traure perquè necessita el certificat per a la feina, les oposicions i totes les seues coses, treballem amb altres entitats i donem formació a altres associacions. Jo crec que la defensa de la llengua és la punta de llança d’Acció Cultural.

–S’ha parlat molt de la transició, de la modèlica transició democràtica. Realment fou modèlica?
Per a mi, no; vull dir, jo en la transició era una nana, però ara s’està fent una revisió crítica del que va ser. Veus que molta gent que per a tu ha sigut referent i que ha sigut lluitadora i que ha criticat eixe model de transició, tenia raó. Ara estem celebrant els quaranta anys de l’Estatut i sabem com es va pactar, que es va passar per damunt del que el poble valencià havia acordat i pactat. I els sembla malament, ara, el lema de «Fem país»; és absolutament neutre.

–Tu creus que en aquests moments Acció continua tenint futur?
Clar que sí, absolutament. Sí, mentre no aconseguim tindre un autogovern ple que en aquest moment no tenim. I mentre no tinguem les claus de casa –per utilitzar una frase simbòlica que tot el món coneix–, Acció Cultural té un paper a fer i és important, sí, sí. Representem molta gent, tenim una línia constant de treball i jo crec que, sense falsa modèstia, som una referència.

–Lʼor català existeix ?
A veure, jo soc una persona que no té cap problema a acceptar subvencions. Són diners públics? Sí, clar, però és que els diners públics estan per a complir uns objectius. I mentre existisquen els criteris de transparència i d’oportunitat i tu després justifiques realment que els diners els uses en allò per al que te’ls han concedit, cap problema. Cada vegada tenim menys dependència de les subvencions i aspirem a utilitzar més recursos propis. Un dels canvis que estem fent va encaminat a l’autosuficiència. Però si la pregunta és si rebem subvencions de la Generalitat de Catalunya, la resposta és que sí i en el Portal de Transparència d’Acció Cultural estan totes les quantitats a disposició de qui vulga consultar-les.

–I per què creus que aquesta entitat és tan perseguida per la dreta, tan odiada?
Deu ser perquè fan les coses bé. I jo crec que, precisament, perquè, tal vegada, no confiaven que existiríem 50 anys després i pensaven que era una cosa sorgida de la transició i que no hi hauria regeneració o adaptació als canvis. El fet de ser eixa referència, de ser escoltats i que participem en els processos públics, també aportant i intentant sumar, com per exemple en el tema de la Llei de la funció pública, els molesta i els molesta molt. Ací, a l’Octubre, s’hi va fer un acte amb els sindicats, amb les altres entitats que treballen per la llengua amb les universitats; vull dir, Acció Cultural no és un satèl·lit, no és una cosa solta, sinó que treballa sempre en xarxes. Per tant, crec que el PP el que veu és el risc que els nostres plantejaments tinguen viabilitat i reconeixement polític.

–Realment l’Octubre, com a centre, s’ha convertit en un punt neuràlgic a la ciutat de València?
Jo ho visc aixi; de fet, sempre conte el mateix: faig la broma que la Junta d’Acció Cultural hem de demanar torn per poder fer els nostres actes, perquè hi ha tal volum d’actes en lʼedifici… Per tant, és molt bonic perquè aixopluga moltes altres entitats. Ara acaba de passar per ací el Torneig de Debat Isabel de Villena de la Universitat Politècnica de València. S’han passat tot el cap de setmana ací perquè a la universitat no es podia fer perquè era festiu i estava tancada.

–I per què la dreta i la dreta extrema persegueixen el valencià?
Perquè són uns renegats. Per l’autoodi. Per què els comerciants del meu poble aspiraven a anar-se’n a Madrid i hablar en castellano? Doncs perquè no tenen concepte. No tenen autoestima. Estan desplaçats perquè aspiren a arribar a un lloc on mai seran benvinguts, perquè la gent espanyola, la gent de poder d’Espanya, mai els acceptarà. Sempre seran uns provincians. I bé, què coneixen ells de la cultura catalanoparlant?

–I com veus la vitalitat del valencià-català?
Jo no soc pessimista. Soc realista. Tampoc és que se me’n vaja el cap, però ara tenim generacions educades en valencià a tots els nivells educatius. Jo crec que això és positiu i ens ha donat aire; també hi ha mitjans de comunicació en valencià, encara que siguen minoritaris, però falta molt de recorregut. Sobretot falta que els nostres drets lingüístics siguen respectats per l’Administració pública i que tothom puga viure en valencià.

–I parlant dels drets lingüístics, tu també creus en això de respecte absolut a les decisions de la Justícia?
Bé, decisions de la Justícia… És que fa igual si les respectes o no, perquè les has d’acatar. Vull dir: una sentència, o la recorres o l’has d’acatar, i quan s’acaba el camí de recursos judicials és una ordre, un manament judicial. I si no, hi ha una desobediència; vull dir, que em fa igual si ho fas amb amor, amb respecte o amb odi. Jo mane, que per això tinc el poder, i tu ho obeeixes. Per tant, des de la premissa que no és una qüestió de respecte, sinó d’obediència, jo puc ser crítica, però estic obligada a acatar la sentència. I soc molt conscient també que moltes vegades els recorreguts judicials són polítics, i que s’està fent en aquest moment, més que mai, un mal ús del que és la via judicial.

–Si hi ha una pregunta sense maldat, el referèndum de Catalunya va destapar les essències més espanyolistes de tot Espanya…
Jo crec que les va fer visibles a persones que no sʼho creien quan sentien parlar d’això. Jo crec que hi ha una separació entre la gent que tenim una mentalitat crítica –que parlem d’això, dels atacs del Poder Judicial, dels atacs de la dreta, del mal ús, de recursos per a guanyar en els tribunals el que no s’ha guanyat en les urnes– i una gran part de la societat, que no està tan polititzada, que no està tan conscienciada, i ens miren estrany. El procés va evidenciar que, quan parlaves de brutalitat policial, deien que això ja no és possible, que vivim en democràcia. Les forces i cossos de seguretat el que fan és fer complir la llei. I quan vam veure que s’atacava gent gran o atacaven famílies, a molta gent li va caure la bena dels ulls.


–Com veus el govern del Botànic?
El veig bé. Tal vegada s’esperaria de mi ser més crítica de la seua acció cultural, però cal recordar d’on venim. Venim de 20 anys del PP, de fer-ho tot pols. Soc crítica i tenia unes expectatives més altes, aspirava a més coses. Clar, jo sempre dic que Acció Cultural ha de fiscalitzar l’acció de govern i aspire que faça més coses. Però, benvingut siga un tercer Botànic.


–Al final és el Botànic o la barbàrie?
No, no, és el progrés, la democràcia, la llibertat o la barbàrie. I ho decidirà l’electorat. Jo també voldria que ens creguérem allò de la democràcia, de la participació i el dret de la ciutadania a triar la marca electoral. Que s’eliminara la barrera del cinc per cent. I que es vote.


–Tu ets la primera dona que arribes a la Presidència d’Acció Cultural. Com ho vius?
Amb normalitat. Jo, ja ho he dit, soc una persona vinculada a Acció Cultural des de sempre. Primer, com a estudiant que es relacionava amb l’entitat demanant recursos, i després com a sòcia. Després, com a tècnica del Casal Jaume I de Carcaixent durant 18 anys. Després, membre de la Junta d’Acció Cultural, he treballat com a advocada també en el Departament Jurídic d’Acció. Vaig ajudar i vaig col·laborar en la creació de la societat Joan Baptista Basset i d’altres que es van crear en aquell moment.
Tota la meua vida, d’una manera o altra, està vinculada a Acció Cultural. Per tant, és una decantació natural arribar a eleccions i ser-ne presidenta.


–I l’ombra d’Eliseu Climent és allargada?
No, no. Eliseu Climent fa molts anys que va fer un pas al costat de la Junta i de la Presidència; en aquell moment la va prendre Joan Francesc Mira. Va començar a haver-hi canvis dins de la Junta; no bruscos, perquè sempre aspires a mantindre l’experiència que t’ha precedit. Eliseu Climent va deixar les regnes d’Acció Cultural i Acció Cultural va iniciar una transició que, jo crec que en aquest cas sí, és modèlica i democràtica i que hem anat canviant i modificant. Després d’uns anys de Joan Francesc Mira, va decidir no tornar-se a presentar com a president i vaig ser jo l’elegida. El que passa és que Eliseu Climent sí que és una ombra llarga en la història del País Valencià.


–Com s’entenen les paraules de la portaveu del PP posant-se en contra que l’Ajuntament de València reconega Joan Francesc Mira i Carme Miquel?
Jo és que… donar-li altaveu a una persona que intenta fer la seua campanya, perquè no té altra cosa… «És que els catalans ens volen invadir i ens furtaran la paella!». Si tota la seua campanya i el seu projecte polític, per al que ella anomena Comunidad Valenciana, és això… malament ho té, eh? Vull dir, no m’importa allò que diga eixa dona.


–I, per acabar, què t’agradaria aconseguir en el període que estigues de presidenta?
Augmentar el que són els recursos propis. Crec que és molt important que l’entitat es puga valdre per ella mateixa. Per tant, això implica augmentar la seua base social. I continuar el llegat dels que m’han precedit, que jo crec que és bonic, que és rellevant i que encara té recorregut.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top