Entrevista a Antoni Ferrando

Antoni Ferrando és un nom imprescindible de la nostra història. No és –ni ha estat mai– un nom més de la filologia del nostre país. La seua figura és ben destacada i segurament l’hem de considerar el primer filòleg «modern» –entenent aquesta paraula com cal– de les terres valencianes: amb ell el Departament de Filologia Catalana de la Universitat –després de la fundació de Sanchis Guarner– va prendre forma, va créixer i ha arribat fins on es troba ara. D’aquell departament es va escindir, després, el departament de la Universitat d’Alacant –quan aquesta es va crear. Universitat pública que ara li ret homenatge tot reconeixent-lo com a Doctor Honoris Causa. També, en aquell departament primigeni es varen formar professors que actualment encara fan docència de la nostra llengua i cultura a la Universitat Jaume I de Castelló. El nom de Ferrando, per tant, transcendeix la Universitat de València i és, sense dubte, un nom amb abast de país. Com que hem treballat tants anys al seu costat, entrevistar-lo ens resulta fàcil.

 

Com has rebut la notícia del teu nomenament com a doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant?

Amb molta satisfacció, no tant pel reconeixement dels meus mèrits –jo no soc qui per a fer-ne una valoració– com pel fet que m’integra en el claustre d’una universitat, la d’Alacant, que sent com a pròpia després de quasi cinquanta anys de col·laboració molt estreta. A la Universitat d’Alacant no he tingut mai la sensació de trobar-me fora de casa. Hi he intervingut com a membre, i molt sovint com a president, de nombroses tesis doctorals i concursos-oposició a catedràtic i professor titular, en cursos de postgrau, en cicles de conferències i en projectes d’investigació. Molts dels seus professors treballen en els mateixos temes que jo, i això ha permés intercanvis fructífers. Per a mi el nomenament ve a ser la ratificació formal d’una vinculació permanent.

 

Què recordes amb més afecte dels temps en què tot començava, aquells inicis al costat de Sanchis Guarner, el teu mestre?

El seu compromís cada hora del dia amb el nostre poble, sempre des del treball, l’honestedat i l’esperit de concòrdia. Pensava que la raó podia transformar el cor de les persones, fins i tot el dels que l’atacaven per diferències ideològiques. I creia que havíem d’apostar per fer possible el País Valencià democràtic i valencià que somiava. Conserve com a record inesborrable les paraules de confiança que em va dedicar en el seu pròleg a Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), un llibre que volgué ser, d’acord amb les seues orientacions, una invitació, documentació històrica en mà, a situar la qüestió onomàstica i la qüestió identitària en les seues justes dimensions, sense essencialismes. I no he pogut oblidar el gest greu de preocupació que em va manifestar el 23 de febrer de 1981 quan, en visitar-lo a la Clínica Quirón per una operació als ulls, em va demanar arran del que passava al carrer: “Jo ja sé què és això. Ves-te’n a casa de seguida”.

 

La Transició va ser, com sabem, un període difícil per als que defensem la nostra llengua. Quins records en guardes?

Com a record en positiu, la voluntat de resistència de col·lectius com el dels ensenyants enfront de les estratègies de persecució. Com a records en negatiu, els atemptats contra Fuster i Sanchis Guarner i el lent camí cap a la mort, no gens natural, de Sanchis, i, a títol personal, el calvari que em van fer passar des del Ministerio de Educación (controlat per Abril Martorell i per Broseta) per impedir que guanyara la plaça d’agregat d’Universitat que Sanchis havia deixat vacant: a Sanchis el van expulsar del tribunal del concurs-oposició i el van substituir en la presidència del tribunal per San Valero, president de l’Acadèmia Valenciana de Cultura; van substituir també els altres membres del tribunal; i van promoure el Sr. Mourelle de Lema, col·laborador de dita Acadèmia, com a candidat alternatiu. Al final, a pesar de tots els elements en contra, vaig guanyar la plaça, per cert amb una lliçó magistral sobre la valencianitat lingüística del Curial e Güelfa.

Ja sabem que el teu interés pel Curial ve de lluny. De què ve exactament?

D’una qüestió metodològica. Si es diu que la dialectologia històrica és la ciència que facilita les eines per a caracteritzar lingüísticament un text i situar-lo en un temps i en un espai concret, hauria d’ajudar també a situar una obra anònima, com és Curial, en un temps i en espai i fins i tot a formular una proposta d’autoria si hi ha els elements suficients per a deduir-la. Però llegia en els manuals escolars que el Curial era un text tan unitari que no es podia situar en un temps i en un espai concrets. Ara bé, examinant-lo bé, observava que l’autor escriu sempre espill i no mirall, menejar i no remenar, rabosa i no guineu, almànguena i no mangra, oronella i no oreneta, etc. Per tant, té unes preferències lèxiques valencianes sistemàtiques, que, preses en conjunt, i no per separat, fan impossible que el Curial siga un text concebut des de Barcelona, com alguns pretenen. El domini que l’autor tenia del parlar de València i alhora de l’italià i del castellà i l’enquadernació toledana de manuscrit van ser factors bàsics que em van permetre fer un retrat robot de l’autor ja el 2012. Un doctorand medievalista meu, Abel Soler, amb el meu aval total, va posar nom a aquell retrat robot (2016): Enyego d’Àvalos, nascut a Toledo, criat a València i servidor d’Alfons el Magnànim a Itàlia. Tots els estudis lingüístics que s’han fet fins ara, en els quals ha tingut un gran protagonisme molts companys de la Universitat d’Alacant, ho confirmen. Només cal recordar els Estudis lingüístics i culturals sobre el Curial (2012), recull que vaig coordinar, que ha resultat decisiu per a la caracterització lingüística i la contextualització cultural la novel·la. La filologia ben orientada funciona.

 

Igual que Sanchis, t’has especialitzat en història de la llengua. Després de la seua mort prematura, quins han estat els teus referents? Quines de les teues aportacions destacaries?

M’ha servit la lectura de molts treballs d’especialistes de casa i de fora i els contactes amb el grup d’historiadors de la llengua de la Universitat de Girona, sobretot amb Josep Maria Nadal. A la Universitat de València, una de les meues experiències més positives ha estat la col·laboració amb Miquel Nicolás. Amb ell he publicat un útil Panorama d’història de la llengua i una més ambiciosa Història de la llengua catalana, molt ben acollida. Com a aportacions concretes, destacaria els dos llargs debats amb el mestre Antoni Maria Badia i Margarit, a propòsit de dues qüestions importants d’història de la llengua: la formació dels dialectes catalans i l’orientació dialectològica i sociolingüística de les Regles d’esquivar vocables i la seua autoria. No hi he pogut coincidir ni en l’anàlisi ni en la interpretació. Al capdavall, la cultura és, com digué Fuster, corregir i augmentar. En resum, per a mi el valencià no pot ser fruit d’un desconegut substrat ibèric, sinó d’una repoblació medieval amb predomini, per demografia i per anivellament dialectal, del parlar de la Catalunya occidental. Les recomanacions de les Regles, tant si són ortoèpiques (Pere: sí, Pera: no) com si són lèxiques (rata penada: sí, rata pinyada: no), no avalen les preferències de València i alhora les de Barcelona, quan són contradictòries. Recomanen les del parlar llavors més prestigiós, el de València. I l’autor no pot ser Pere Miquel Carbonell, que desconeix la informació dialectològica de les Regles, sinó Jeroni Pau, que viu a Roma entre valencians, que sí que la coneix. Sobre el primer tema, Badia callà; sobre el segon, finalment reconegué l’autoria de Pau.

Foto: Amb Sanchis Guarner, amb motiu de la tesi de seu deixeble en juliol de 1976.

Hem tingut el gust de compartir amb tu l’interés pel Llibre dels feits del rei en Jaume. Si hagueres de destacar les principals aportacions de l’edició crítica de 2024, publicada per la Universitat de València, quines prioritzaries?

Són moltes, des l’edició en si, amb una rica anotació textual, fins a la panoràmica de la recepció del Llibre dels feits en els diferents territoris de la Corona d’Aragó. Des d’una perspectiva més estrictament filològica, hem pogut demostrar que Pere el Cerimoniós, un rei amb vocació d’historiador, que disposava de dues versions del Llibre dels feits, el manuscrit de Poblet i el de Cancelleria reial, escollí, a l’hora de difondre el text a Barcelona, València i Mallorca, la versió de la Cancelleria, que és la que millor reflecteix el parlar extremoccidental del rei Jaume, que opta per paraules com arc de sant Joan, sas, oroneta o trebello allà on el copista catalanooriental del manuscrit de Poblet les substitueix per arc de sant Martí, secans, oreneta i trebell, d’acord amb el seu parlar.

 

També has intervingut en altres debats, com ara sobre la identitat de l’autor del Tirant, Joanot Martorell. En què ha consistit?

En realitat, és un debat que oposa alguns historiadors catalans de la literatura medieval i els medievalistes professionals. Com que hi ha dos Joan Martorell valencians, un a València, cavaller arruïnat i perseguit per la justícia, que es presenta habitualment com a Joanot Martorell, i un altre a Barcelona, que no es documenta com a cavaller i està ben situat econòmicament, al servei del Príncep de Viana i de la Generalitat, que es presenta habitualment com a Joan Martorell, i a vegades com a Joanot i com a Marturell, aquells historiadors catalans volen que l’autor de Tirant siga el servidor del Príncep de Viana i que el Tirant s’haja escrit a Barcelona, mentre que els medievalistes situen Joanot Martorell dels darrers anys de la seua vida a València o, fugint de la justícia, a Aragó. Jo m’he limitat a analitzar les dades i els arguments d’uns i altres i m’he posicionat, per raons filològiques, històriques i culturals, a favor dels medievalistes. L’atribució del Tirant al servidor del Príncep de Viana no té cap suport documental. És una interpretació que no respon a una mera confusió homonímica.

 

La teua trajectòria intel·lectual inclou tant treballs de llengua com de literatura. Ara mateix, el país compta amb un gran nombre de filòlegs que s’especialitzen cada vegada més. Això és símptoma de progrés o d’empobriment?

De progrés, des d’un punt de vista estrictament metodològic. D’empobriment, quan es perd la perspectiva global i el context concret. L’ideal seria conjuminar ambdós enfocaments. Tindríem millors especialistes.

 

L’ensenyament de la llengua a Secundària és conseqüència directa dels graduats a la Universitat. Com veus el resultat d’aquesta tasca de tants anys?

Si la docència universitària està encaminada cap a l’ensenyament a la Secundària, caldria replantejar, en el context valencià, els continguts, l’orientació i les estratègies de la nostra docència. No podrà ser eficaç si no sabem a quin tipus d’alumnat es dirigeix, quins objectius es pretenen i en quin context treballem. Òbviament, tota eixa responsabilitat no pot recaure només en el professorat.

Amb els seus fills Guillem i Mireia en visita a casa de Pere M. Bosch el dia de Corpus de 2001 (Foto M. Simón).

El País Valencià, demolingüísticament, ha canviat en les darreres dècades. També ha canviat a Catalunya i a les Illes. Davant d’aquesta nova situació, quines estratègies et semblarien més adequades per guanyar parlants per a la llengua?

Ja voldria saber-ho jo! De tota manera, la pregunta de fons és per a què volem guanyar parlants per a llengua. Això s’escapa a la mera qüestió lingüística. Si la llengua no forma part d’un projecte col·lectiu, els esforços tècnics serviran de ben poc.

 

Quina opinió et mereix l’actual tractament institucional de la llengua?

Que és contrari a l’article 3 de la Constitució espanyola, que parla que les modalitats diferents del castellà seran “objeto de respeto y protección”. Sembla mentida que les formacions polítiques que diuen defensar les llengües altres que el castellà deixen en paper mullat, en el marc estatal, l’esmentat article i que la cooficialitat autonòmica s’haja convertit en una formulació retòrica. De què serveixen els advertiments concretes de la Unió Europea a l’Estat espanyol sobre l’incompliment de les seues recomanacions de respecte i protecció a les mencionades llengües? Si les llengües altres que el castellà són patrimoni de l’Estat i cooficials per a la tercera part dels contribuents espanyols, per què no se les dota de mitjans de comunicació adients i proporcionals? Quina credibilitat té demanar l’oficialitat de les susdites llengües a Europa i no garantir dins l’Estat ni tan sols el compliment de les mesures de la Carta Europea de les Llengües Regionals, signada per Espanya?

 

Ara que has arredonit la teua trajectòria universitària, quins projectes de futur tens per davant? Perquè és impossible imaginar-te retirat de la producció intel·lectual…

Em fa gràcia que em pregunteu sobre els meus projectes de futur. Els meus projectes de futur no poden ser sinó els del present. L’últim ha estat refer totalment la part central de la meua tesi doctoral, l’estudi i edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria. No he pogut acceptar, com se’m suggeria, que avalara una mera reedició d’un treball de fa 50 anys.

 

Revista número 514, pàgs. 30-34. Juny 2025.