La revista degana en valencià

Entrevista a Antoni Francesc Gaspar

06/11/2019

«Jo em trobe més còmode en la proximitat»

«Allò important és tindre trellat i escoltar les persones que saben»

«Sense la Diputació, els municipis xicotets ho passarien malament»

«Col·laborar és una obligació nostra i hem fer-ho, perquè els diners són de tots»

«No entenc com la generació més formada de la història siga incapaç d’arribar a acords»

 

Havíem quedat amb Antoni Gaspar, president de la Diputació de València, i havíem quedat al seu despatx. Entrar al palau i pujar per una de les escales més boniques de València és el primer pas per a arribar a la zona de Presidència. Després de les presentacions, vam seure i, amb vista a la plaça de Manises, iniciàrem la conversa. El primer que sorprén és la veu i la contundència de les seues respostes: no deixa passar ni un segon i les respostes les expressa amb rotunditat: notes que es creu el que diu. La seua mirada és també directa i no s’amaga. Vestit d’una forma una mica esportiva, t’ensenya les mans contínuament i les seues monyiques estan rodejades de polseres, molt diverses, acolorides i de segur que amb una història. Directe, molt directe.

 

Antoni, Antoni Francesc, Toni…?

–Per a ma mare soc Antonio Francisco, per als qui parlen castellà soc Toni i per als qui parlen valencià soc Toni (amb o oberta). Antonio és estrany que m’ho diguen.

Toni Gaspar, alcalde de Faura i president de la Diputació. On es troba millor?

–U està en dos llocs perquè vol estar i ha de fer la seua feina. Açò és com donar a elegir entre coses que són difícils d’elegir, però sí que he de dir una cosa: a Faura estàs en casa, l’acció política en un ajuntament no és el mateix que a la Diputació. Encara que la Diputació té a veure amb els ajuntaments, no és el mateix perquè allí sí que veus com, d’un dia a altre, ixen les coses. Jo em trobe més còmode en la proximitat que en la institucionalitat i la burocràcia d’una institució gran com és la Diputació de València. Intente traslladar allò ací i de vegades és complicat.

Ara, a la Diputació té més treballadors que habitants al seu poble.

–No; Faura en té 4.000, i a la Diputació 1.200.

És fonamental ser alcalde per a entendre millor el funcionament de la Diputació?

–Sempre. Encara diria un poc més: per a qualsevol càrrec de l’administració (qualsevol càrrec polític, de qualsevol nivell) jo exigiria haver passat per un ajuntament.

La seua professió l’ajuda a controlar els diners públics?

–Bé, el polític no té per què tindre una formació; el que ha de tindre és trellat i escoltar els qui saben. Cada vegada més hem d’entendre que estem per a escoltar i prendre decisions. La gent els/ens elegeix perquè prenguen decisions. Jo podria ser advocat, llicenciat en Econòmiques o filòsof com ho és el president de la Diputació de Castelló. Allò important és tindre trellat i escoltar les persones que saben, perquè no podem saber de tot.

Per cert, seure a la cadira del seu despatx no li provoca nervis? Els dos anteriors presidents estan en processos judicials…

–Sí, però ja m’ha passat, perquè et poses a treballar i a la fi has de treballar, has de viure aquells records, però l’espasa de Dàmocles està sempre amb tu fent-ho bé. Els primers mesos ho vaig passar malament.

Què és la Diputació de València?

–Si anem a la història, es va crear fa quasi uns 200 anys i en aquell moment era la representació de l’Estat en les províncies. Què és ara o pense que és? Evidentment, els pobles necessiten coordinar-nos en moltes coses.

El subjecte polític en aquest moment municipalista són els ajuntaments, no la Diputació.

Per cert, govern de coalició. Com va, com funciona?

–Funciona perfectament perquè funciona des de la diferència; és una cosa que vol la ciutadania per tot Europa, per tot el món. Allò monolític no existeix. Les urnes diuen que s’ha de funcionar des d’acords i, de vegades, no en posicionaments homogenis. Jo venia d’una altra cultura, acostumat al fet que els governs eren monocolors. En aquesta legislatura són dos partits en el govern, però en l’anterior eren més partits. Per tant, el màster ja el vaig fer en l’anterior legislatura, ara és molt més fàcil.

Per què és possible un acord de govern ací i no a Madrid?

–Bé, per damunt de partits polítics estan les persones, les persones han de facilitar els acords i això forma part de cada persona. De vegades, estar sempre pendent dels interessos… Has de pensar sempre en el curt, en el mig i en el llarg termini, però moltes vegades els interessos de partits pense que cal deixar-los un poc al marge. Ací no legislem; no serà el mateix Madrid que sí que legisla que ací a la Diputació que no, però és fonamental trobar persones que faciliten, o no, posar-se d’acord. I ací sí que existeixen.

Pense que separa molt més a la gent el que diuen els líders que el que realment separa la gent que està en eixos partits polítics. Als militants, no els separen tantes coses. Això és terrible. En aquest país vàrem donar una lliçó demostrant que, en moments determinants, cal posar-se tots d’acord perquè treballem pel mateix. No és el que passa, ara però m’agradaria que poguérem arribar a acords.

Tornem a la Diputació: quines accions destacaria vosté de l’entitat?

–Evidentment, estar a l’auxili dels municipis més xicotets. Tenim 266 municipis, dels quals 200 són menors de 4.000 habitants, i una huitantena són menors de 1.000. La Diputació, a la fi, els auxilia. Sense la Diputació, eixos municipis xicotets ho passarien malament. Els municipis menuts tenen un funcionament diferent.

Ens confirma que no són regnes de taifes?

–Es confirma.

Les diputacions ajuden a vertebrar la comunitat autònoma o a dividir/diferenciar?

–Fa igual si estan o no les institucions. Allò fonamental són les persones i, evidentment, jo sempre he detectat i he dit que no és el mateix València, Castelló que Alacant en el sentit que Alacant se sent més lluny d’eixa comunitat autònoma. No se senten de la mateixa manera partícips i tampoc ajuda el centralisme, perquè de vegades parlem del centralisme de Madrid però, i el centralisme de València? Aniré més enllà: som centralistes per definició, perquè tu fas una festa en un poble i la fas a la plaça central i no a la perifèria. Les diputacions ajudem a vertebrar: cal augmentar la coordinació, però estem avançant.

Però, realment les diputacions tenen un espai lògic en un estat autonòmic?

–Té lògica coordinar-se els municipis per territoris, que és el que fa la Diputació. La qüestió és que la Diputació està fa 200 anys. El que té lògica és coordinar-se de la millor manera, de la manera que es gasten menys diners. El que ocorre és que després tenim unes limitacions, perquè les diputacions estan en la Constitució i hauríem d’obrir un debat per a poder eliminar-les. És un tema que em pregunta tot el món que ve a fer-me una entrevista, però ningú en el carrer.

Quina relació existeix amb la Presidència de la Generalitat?

–La relació institucional és molt cordial, que és la que ha d’haver-hi entre les institucions. La relació personal amb el president de la Generalitat, molt més cordial encara. És obligació nostra tindre una relació cordial amb les institucions perquè totes treballem pel mateix objectiu.

Hui, realment, la Diputació s’ha convertit en el banc de la Generalitat? És la institució rica?

–No pot ser banc qui té un pressupost de 500 milions davant d’un altre que té més de 20.000 milions. És com si a u li dona la paga el pare (30 €), i després el pare li diu «deixa’m un euro per al tabac», i li diu «és que soc el teu banquer». Doncs no. La realitat s’imposa. No som banquers; el que fem és col·laborar en les coses que podem fer entre les dos institucions, de la millor manera possible, i no anar una per una banda i l’altra per… Col·laborar és una obligació nostra i hem fer-ho, perquè els diners són de tots.

El conseller Vicent Soler li telefona molt per a demanar-li ajuda?

–Lamentablement, al senyor Soler el podem ajudar ben poc amb 500 milions d’euros.

Hi ha relacions permanents amb les altres diputacions?

–La legislatura passada, amb Castelló la relació era més pròxima i amb Alacant més distant. Ara no puc dir el mateix: els tres presidents, en aquesta nova etapa, tenim contacte permanent. Existeix una relació de veure com anem fent les coses i com cada diputació pot fer-ho ajudant-se de les altres. En allò bàsic hi ha, ara per ara, una relació fluida de les tres diputacions.

Alguna vegada s’ha produït algun contacte amb les diputacions de Catalunya?

–Sí. Amb Girona hi ha bona relació perquè, a més, hem intentat posar d’acord totes les diputacions per a recolzar el Corredor Mediterrani, però ens pillaren les eleccions al mig i decidírem parar. I allí governa un altre partit polític. També hem obert vies amb la part de l’interior: l’altre dia va estar ací el president de la Diputació de Conca perquè comparteixen amb nosaltres el tema de la despoblació i hem de coordinar-nos. S’ha d’intentar tindre el màxim trellat possible. Tenim l’obligació de posar-nos d’acord.

Per cert, com veu vosté la situació de Catalunya?

–Crec que després de conéixer la famosa sentència s’ha d’acatar i respectar, perquè el sistema democràtic es basa en la divisió de poders i en això. La democràcia consisteix que, quan un jutge parla, s’ha de respectar eixa sentència. A mi, aplegats a aquest punt i reflexionant sobre el que ha ocorregut, m’agradaria que s’òbriga un nou temps, que és necessari, en el qual es parle, com s’ha fet sempre. No entenc com la generació més formada de la història siga incapaç d’arribar a acords, solament per conviure, que la gent siga feliç. Crec que la sentència ha d’obrir un nou temps, ara quan es relaxe la tensió.

Faça un pronòstic de les eleccions de novembre.

–No crec que sis mesos després la gent canvie molt d’opinió. Evidentment, sí que canviarà d’opinió aquell que ha vist que ha posat el vot en un lloc on no li ha servit per a res, però no crec que canvie molt. El meu diagnòstic és que variarà poc el resultat. Si voleu el meu desig, m’agradaria que variara prou. Ací a Espanya hi ha acords pendents que necessiten, si és possible, els 350 diputats del Parlament, no només la majoria absoluta.

Si Saó el convidara a anar on vulga de la província de València, que no siga Faura, de quin racó té un record molt agradable?

–266 pobles són 266 fonts de riquesa. No hi ha poble on vaja que no descobrisca alguna cosa nova: eixa és la grandesa del poble valencià. Som tan diferents que val la pena descobrir-ho. Per tant, la meua obsessió no és anar a un lloc, sinó haver-los visitats tots per descobrir el que passa en cadascun d’ells.

 

Entrevista publicada al número d’octubre 452.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top