Entrevista a Antoni Furió

Havíem quedat al seu despatx de la Facultat de Geografia i Història. I sempre, en entrar en aquest edifici, inevitablement, recorde un temps passat fa ja moltes dècades, quan entrava i eixia molts dies de la setmana. Sembla que està tot igual que als anys 80 del segle passat… El bar, això sí, està canviat. Busque el reduït habitacle del professor Furió i, en entrar, a més de veure una mar de llibres per la taula, cadires i també prestatgeries, encaixem la mà i comencem l’entrevista, amb milers d’estudis i llibres d’història que ens acompanyen com a testimonis de la conversa.

–Professor: des de quan som valencians?
–Jo diria que, igual que Fuster afirma en Nosaltres, els valencians, a partir de la conquesta del segle XIII, l’acta de naixement del poble valencià. Però, això no vol dir que des d’aquest moment siguem valencians tal com ho som avui. La construcció de la identitat és un procés llarg que comença en aquell moment, però no acaba ni tan sols avui.

–Com podríem definir què és València?
–Ser valencià és alhora una qüestió objectiva i subjectiva. Objectiva en el sentit que es basa en elements com ara la llengua i la cultura, en la història. Però, també subjectiva, com és la consciència i la voluntat de voler ser. La identitat no és només un factor objectiu; és molt important també el factor subjectiu, la voluntat de ser i de continuar sent.

–I quines raons tenim per a ser com som?
–Les raons que han influït, en ser com som, són històriques, és a dir, som el que som com a fruit de 700 anys d’història des de la conquesta, que és només el moment en què començàrem, però no és el final. És a dir, no podem dir «som valencians en un procés tancat ja durant la conquesta». Això seria un essencialisme que va molt lluny del que pot admetre un historiador.

–Qui va ser Jaume I?
–En primer lloc, és el rei d’Aragó. És el rei d’una entitat que podríem denominar unió dinàstica que uneix, en aquells moments, el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, que aglutina la major part del que era Catalunya en aquells moments i que delimita unes terres per a crear un regne de València. És un monarca d’un llinatge, d’una casa, que arranca dels comtes de Barcelona.

–La decisió de Jaume I de crear un regne separat dels altres estats patrimonials, això va ser una decisió fonamental per a nosaltres?
–Va ser fonamental perquè en aquells moments hi havia, ja des de la conquesta de Tortosa i la conquesta de Lleida, una forta pressió per part d’Aragó. Les dues conquestes paral·leles de Mallorca i València podrien haver-se entés com dues empreses, catalana i aragonesa, respectivament. Aleshores, el que els aragonesos pensaven era que el territori valencià s’incorporaria al regne d’Aragó. Si això haguera sigut així, els valencians només serien els habitants de València, perquè els habitants de Xàtiva, de Morella, de Sueca serien aragonesos. Jaume I intenta frenar el pes de l’aristocràcia aragonesa i dels barons aragonesos, i s’inventa un regne nou, crea un regne nou, diferenciat tant d’Aragó com de Catalunya. I, sens dubte, la història pròpia d’eixe regne, amb les seues pròpies lleis, institucions pròpies, les Corts Valencianes, amb la seua pròpia moneda, tot això ha influït en un particularisme valencià dins tant de la Corona d’Aragó com dins d’una comunitat nacional catalana.

–Fins a quin punt el moviment poblacional del segle XIII també marca la nostra realitat actual?
–Només relativament. És important perquè és l’inici de les successives onades migratòries que aniran venint. Són els colons cristians els qui s’estableixen en un territori que encara és majoritàriament musulmà. La immigració continuarà sent molt forta en el segle XIV, en el segle XV, i una immigració de moltes procedències.
El que passa és que això es fa sobre una base majoritàriament catalana, establerta al segle XIII, d’ací la importància del segle XIII. És a dir, la pregunta que em fas sobre quina importància té la repoblació, la colonització del segle XIII, és perquè en ser majoritàriament catalana, diguem-ne que d’alguna manera determina el que serà la creació posterior d’una identitat valenciana.

–Aquelles persones s’instal·laven en zones o convivien en un mateix llogaret?
–Posaré un exemple: Guadassuar, que està al costat d’Alzira. Majoritàriament, els cognoms dels pobladors són d’Olit, vol dir que venen d’Olit, de Navarra. Ací tenim un cas de població majoritària, d’una comunitat de colons navarresos que s’estableixen en el mateix poble. Bé, sí que és veritat que a Guadassuar són majoritaris, però està al costat d’Alzira, i això influeix sobre l’evolució del mateix Guadassuar. D’alguna manera, totes aquestes aportacions occitanes, navarreses, aragoneses, etcètera, es fan sobre una estructura de poblament que, per principi, ha estat determinada per la majoria de la població catalana que s’havia establert.

–Podríem dir realment que és en eixe moment quan es produeix el pas a una societat feudal amb una llengua romànica, a una cultura cristiana?
–Sí, és a dir, en el moment de la conquesta. Primer hem de tenir en compte que la conquesta significa l’ocupació militar d’un territori que fins aleshores havia tingut una població andalusina musulmana que serà escapçada dels seus hàbits. Són massacrades o bé fugiren al regne de Granada o al nord d’Àfrica. I el que queda, que demogràficament és molt important, perquè fins al segle XIV són la meitat o més de la població, i en el moment de l’expulsió dels moriscos, segle XVII, són encara la tercera part del total de la població musulmana. Bé, sobre eixa població s’estableix una societat colonial com en el segle XIX, i de nou les comparacions seran els francesos que s’estableixen en Algèria.

–Aquests colons cristians són els autèntics protagonistes de la nova historia?
–Sí, però la tasca de l’historiador és tenir-los en compte a tots. Per tant, no sols els vencedors, que són els pioners i els nous colons, sinó també els vençuts. Què passa amb els musulmans? Els musulmans, com he dit, continuaren sent durant bona part de l’Edat Mitjana un contingent demogràfic important. És veritat que d’una manera dramàtica els van extirpar, els van arrancar en el segle XVII. Per tant, el que des del segle XVII són valencians és la part de la població cristiana que vingué amb la conquesta o posteriorment. És a dir, els valencians actuals descendim d’aquells primers pobladors del segle XIII, de les successives onades migratòries que vingueren després i que continuen. Això m’interessa ressaltar-ho, perquè Blasco Ibáñez és fill d’aragonesos, i el Marqués de Campo és fill d’aragonesos. La immigració al territori valencià, al País Valencià, no acaba en l’època medieval; continua fins avui. La gran diferència és que històricament ha estat una immigració que la societat valenciana ha pogut integrar, mentre que a partir dels anys 60 amb la industrialització i la immigració massiva i en època estrictament contemporània en el segle XXI cada vegada resulta més difícil la integració dels nouvinguts.

–El segle XV valencià és tan important?
–Sí, el segle XV valencià va ser important perquè és un moment de prosperitat econòmica. Hem de pensar que València arriba a ser el pulmó financer de la monarquia, està contínuament prestant diners a la casa Trastàmara, als successius monarques, des d’Alfons el Magnànim fins a Ferran el Catòlic. La mateixa guerra de Granada és finançada amb diners valencians. No és cap raresa que Lluís de Santàngel, el convers valencià, fora el financer valencià i estiga vinculat a l’expedició de Colom a Amèrica. És un moment, diguem-ne, d’alegria econòmica i financera per a València, però que això es conjuga amb un reequilibri polític dins de la Corona d’Aragó. Fins al principi del segle XV, la Corona d’Aragó havia estat pilotada sobretot per Catalunya, havia estat una monarquia fonamentalment catalana. En el segle XV, Catalunya té una guerra civil, entra en una crisi forta i s’enfonsa. I pugen uns altres estats: Aragó i, sobretot, el Regne de València. Però, si s’intensifica el caràcter confederal de la Corona d’Aragó, sense arribar a substituir del tot Barcelona o Catalunya en el lideratge polític, sí que té un pes que no havia tingut anteriorment. Si prens les dues coses que acabe de dir, la prosperitat material econòmica i l’afirmació política, i hi afegim ara l’esplendor artístic i cultural, podem entendre que és un segle efectivament important per als valencians.

–I quin seria el primer gran atac a la identitat valenciana?
–És complicat, depenent de si estem parlant d’una política conscient o no. Jo crec que, ja en el segle XVI, hi ha dos factors que per a mi són rellevants. Un d’ordre, si vols, econòmic i empresarial: València, des de l’aparició de la impremta a la península Ibèrica, és un dels centres impressors més importants, ací és on s’imprimeixen, on es publiquen la gran majoria de llibres, i la prova està en el fet que la major part de les edicions de La Celestina en castellà es fan a València. Els llibreters –no en el sentit dels que venen llibres, sinó d’empresaris, d’editors– a l’hora de fer un llibre troben que si el publiquen en castellà vendran més, no? És a partir d’ací que la indústria editorial va decantant-se al mercat per al castellà. Per altra banda, políticament, tenim que la llengua de Germana de Foix, la viuda de Ferran el Catòlic, és el castellà. Per tant, tots aquells nobles que aspiren a ser cortesans comencen a parlar en castellà, que inicialment és criticat, però després acaba convertint-se en la norma. Tot això no es fa per ordre política, però ja és un indici del canvi de temps, del paper secundari que la llengua i la identitat valenciana va reculant. I ja al segle XVIII és quan podem parlar d’una política conscient, a partir del Decret de Nova Planta, contra la identitat valenciana.

–Avui en dia, estem encara pagant la derrota de la batalla d’Almansa?
–Jo crec que sí, però a veure: l’estem pagant nosaltres i l’estan pagant tots els espanyols, perquè en el segle XVIII hi hagué la possibilitat de crear una Espanya horitzontal –per utilitzar un terme que va popularitzar un paisà meu que és Paco Blai. En canvi, el model que s’imposà a Almansa va ser el model castellà i francés. No oblidem la matriu, també castellana i francesa, d’un Estat ja no sols centralitzat, sinó uniformitzat, jerarquitzat sobre la base del model castellà. És clar –i això és la meua opinió– que no sols va repercutir sobre els antics territoris de la Corona d’Aragó, començant per Aragó, Catalunya, País Valencià, Mallorca, sinó també sobre Galícia, sobre Castella. Mentre altres països es construïen sobre la via de la integració i de la participació entre els seus territoris, ací va ser sobre la via de la imposició. I eixe model encara avui està viu. Eixe model arribà al cim amb el franquisme, i el franquisme no ha estat desmantellat. És a dir, la transició a la democràcia de fa més de quaranta anys ha deixat encara incòlumes moltes de les estructures d’allò que en diríem l’Estat profund. Sí que n’ha maquillat molts aspectes, i sí que podem observar canvis importants, però les estructures profundes de l’Estat estan presents.

–Si avancem un poquet més, la nostra burgesia o, millor encara, no tindre una burgesia valenciana, és l’origen de la diferència actual entre Catalunya i el País Valencià?
–Això és el que deia Fuster, i he de començar dient que la burgesia, igual que qualsevol altra classe social, no té cap obligació; la seua obligació és fer riquesa. Per tant, no tenen per què tindre un sentit nacional. És clar, el que ha passat amb la burgesia valenciana no és diferent del que ha pogut passar amb la burgesia en altres llocs, simplement que la burgesia catalana sí que tenia un ideari nacional. El problema en Fuster era que ell veia el País Valencià des de l’exemple català i aleshores, clar, allò fallava. Però el que és un fet és que aquella burgesia industrial i nacional que es crea a Barcelona i a Catalunya a finals del XIX i principis del XX, al País Valencià no es dona. I això hi ha repercutit.

–Això explicaria per què la nostra burgesia és tan madrilenya?
–Evidentment. És a dir, la burgesia valenciana al segle XIX i al segle XXI al que aspira és a tindre un peu a Madrid, a ser acceptada a Madrid, que li donen una part del botí. Els grans negocis avui es decideixen a Madrid i, per tant, la burgesia valenciana vol participar d’ells. Estan a Madrid, no tenen, evidentment, una visió estrictament valenciana.

–Joan Fuster i Nosaltres, els valencians va ser un revulsiu per a tornar a posar la identitat valenciana en el discurs polític i social?
–Sí, jo crec que en el seu moment va ser un revulsiu que va fer, en primer lloc, una cosa també important, i és que va fer pensar al país; ningú pensava en termes de país.

–Diuen que el qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Per què un sector de la societat valenciana mai ha volgut conéixer la nostra història?
–Perquè no s’han sentit valencians. Com deia adés, ser valencià, la identitat valenciana, no es basa només en la sang o en el territori. És a dir, nàixer al territori valencià és accidental. Jo crec que, des d’una perspectiva moderna, la identitat és també voluntat, és a dir, tenir consciència de ser valencià i voluntat de ser valencià. Hi ha una part de la societat valenciana que s’acontenta només en la primera part, d’haver nascut ací i ja està, però es senten, si em permets l’expressió, més espanyols de València que no valencians d’Espanya, per dir-ho a la inversa. La qüestió és que pensen en termes nacionals, en primer lloc com a espanyols i després ja veurem. Això fa que es desentenguen de la identitat valenciana.

–Diaz Ayuso i la dreta extrema és un nou Decret de Nova Planta?
–Bé, jo crec que Ayuso exemplifica molt bé el nou nacionalisme espanyol, desacomplexat i descarat, descarat sobretot perquè juga la carta del victimisme, de dir que Madrid està sent menystinguda, espoliada, etcètera, pels intents del govern central per descentralitzar. Per a mi, el més important és que ho diuen de manera desacomplexada, en una situació en la qual Madrid encara té la pota damunt de tots els altres territoris. És capaç de vendre-ho i la gent de creure-ho.

–Quasi 800 anys després, Jaume I realment va ser clau?
–Sí, Jaume I va ser clau. Sens dubte, la creació del Regne de València és Jaume I, i sense la creació del regne els valencians haurien format part del Regne d’Aragó o més difícilment hauríem format part del Principat de Catalunya. Però, fins i tot si la població hagués estat majoritàriament catalana, no hi hauria hagut allò que hui estem parlant d’identitat catalana, creada per la història, però també per unes institucions polítiques pròpies.