La revista degana en valencià

Entrevista a Antoni Furió

30/10/2019

«Amb el fracàs de les Germanies s’acabava el vell ordre medieval»

«Joan Llorenç, Vicent Peris i l’Encobert es van anar presentant cada un com un líder més radical que l’anterior»

«No podem entendre les Germanies només des d’una perspectiva local»

«La noblesa quedà políticament subordinada al poder reial»

Havia quedat al seu despatx a la facultat. Tornar a entrar a aquest edifici sempre m’aporta molts records d’un temps passat. Ràpidament vam anar al seu despatx, que estava ple de llibres, carpetes, farcit d’història i d’històries. I sense massa dilacions, vaig començar a preguntar i Antoni a respondre. Se li veia satisfet, perquè les seues respostes fluïen amb rapidesa per la coneixença i el domini del període del qual estàvem parlant. En acabar, deixàrem el despatx amb una història més.

Què són exactament les Germanies?
–Són, primer que res, una revolta, una insurrecció popular que deriva en una guerra i que d’alguna manera podem dir que marca el final de l’Edat Mitjana, el pas dels temps medievals a l’època moderna.

–Foren les Germanies una «guerra civil valenciana»?
–Si guerra civil vol dir una guerra entre gent del mateix país, sí. Però, realment, no ho és, o jo no utilitzaria el terme en la mesura que va ser pròpiament una revolta antipatriciat (l’oligarquia urbana), antisenyorial i contra les forces reials que reclutaven de molts llocs, fins i tot de fora del regne. Per tant, crec que en l’accepció actual que té el terme de guerra civil jo no l’utilitzaria per a referir-me a les Germanies. Ni tan sols té la dimensió política que tindrà després en la Guerra de Successió, quan l’enfrontament entre els partidaris de l’Arxiduc i els partidaris de Felip V sí que té més de guerra civil.

–Per què foren determinants?
–Perquè, d’alguna manera, moltes de les coses que tingueren lloc al llarg de les Germanies ja no tindrien marxa enrere, com ara la conversió forçosa dels musulmans, que van ser batejats a la força, i uns anys després, en 1525, tot i reconéixer el caràcter forçós d’aquelles conversions, l’Església les donà per vàlides. Amb les Germanies va deixar d’haver-hi musulmans al País Valencià i començaren a haver-hi moriscs, que era el nom que es donava als conversos. També s’hi acabà el vell ordre medieval. Fins aleshores, tot i que les ciutats estaven dominades per les elits urbanes, encara hi havia espai polític per a la participació dels sectors més modestos, mestres artesans, mercaders… Tot això s’acaba, l’ordre social es fa més tancat i es produeix una major aristocratització del poder, alhora que hi ha una major subordinació al poder reial.

S’ha comentat que aquestes revoltes deixaren la burgesia escapçada i la noblesa vencedora però deutora del poder reial que venia de Castella. Fins a quin punt això és cert?
No tota la burgesia va ser escapçada. L’estrat superior, integrat dins el patriciat urbà, també en resultà vencedor, igual que la classe senyorial. Les que van perdre van ser sobretot les capes mitjanes, els mestres artesans, els mercaders, un sector molt dinàmic, molt emprenedor econòmicament, que al mateix temps volia tenir un major protagonisme polític i és una de les causes de la revolta. De fet, hi ha diverses Germanies, amb reivindicacions i programes diversos. Hi havia un sector més burgés i un altre més popular, un de més moderat i un altre de més radical, però a la fi van perdre tots.

–Pot explicar això la debilitat de la noblesa per a fer front a les demandes reials en les dècades i segles posteriors?

–Un dels mites de la historiografia valenciana ha estat i és el de la debilitat estructural, gairebé consubstancial, dels valencians. La derrota de les Germanies es va deure, en última instància, a la superioritat militar de les forces reials. La noblesa, en aquella època moderna que començava, anava perdent cada vegada més pes, no en l’aspecte social i econòmic, sinó polític. La noblesa era molt poderosa com a classe social, però políticament cada vegada estava més subordinada al poder reial i, a partir de les Germanies, la supeditació és ja absoluta. Per un costat, una part de la noblesa valenciana entroncà amb les grans famílies castellanes, els grandes d’Espanya; per altre, la noblesa local no gosava enfrontar-se a la monarquia perquè trobava que al capdavall aquesta era qui millor podia defensar els seus interessos.

–Qui fou Vicent Peris, un dels noms propis que la tradició popular vincula a les Germanies i representa els agermanats més radicals, que prenen el control cap al final de la revolta? Què els diferenciava d’altres més moderats com els que s’arrengleraven al voltant de Joan Llorenç?
–Els tres noms emblemàtics de les Germanies –Joan Llorenç, Vicent Peris i l’Encobert– encapçalen les tres fases que va seguir el moviment, cada una més radical que l’anterior. Joan Llorenç representaria l’ala moderada, Vicent Peris l’ala radical i l’Encobert l’ala extrema. En realitat, dins del moviment participen molts sectors socials: sectors burgesos, menestrals, però també camperols, llauradors. Els més moderats, que van ser els que iniciaren la revolta, pretenien mantenir el sistema polític que havia estat vigent durant l’Edat Mitjana i que s’havia anat degradant, erosionat per l’intervencionisme reial. En canvi, les reivindicacions de Vicent Peris i l’Encobert no eren només polítiques, sinó també socials. Com en tot conflicte, la radicalització es produeix durant la guerra, dia a dia, a mesura que la guerra va extremant les posicions, va radicalitzant-se el moviment, es va fent més revolucionari. És interessant d’assenyalar que els historiadors sempre han tendit a posar-se primer del costat del monarca i, més tard, del costat dels moderats, reprovant sempre la posició dels més radicals, estigmatitzada com a quimèrica o utòpica, impracticable. Els agermanats, és cert, no han gaudit de bona premsa entre els historiadors, que els han presentat com a reaccionaris, en considerar que volien tornar a l’ordre medieval, enfront del progrés que representava l’autoritarisme reial, o com a forassenyats, impregnats de messianisme.

Com és que no varen tindre repercussió, o molt poca, a Catalunya? I Mallorca?
–No és del tot cert que no hi tingueren repercussió: a Mallorca en tingueren moltíssima, allí varen ser tan importants com al País Valencià. Allí el conflicte se centrava, principalment, entre la ciutat i la part forana (el camp), i també al Principat hi hagué esclats, revoltes. El que no hi hagué va ser un moviment orgànic que agrupara les diferents revoltes. No hi hagué contacte entre les Germanies dels tres territoris.

Hi ha paral·lelismes i contactes amb els Comuneros de Castella?
Evidentment; encara hui els historiadors no valencians les posen en el mateix sac, pel que tenen en comú, sobretot com a reacció contra el creixent autoritarisme reial. I fins i tot es refereixen de vegades a les Germanies com «las Comunidades» valencianes. Però així com hi ha moltes similituds, també hi ha clares diferències: tots dos moviments formen part també d’una onada de revoltes que té lloc a tot Europa. No són un fenomen únicament local, ni les podem entendre, per tant, des d’una perspectiva només local. Formen part de la primera crisi del feudalisme, que se saldarà amb el triomf de les noves monarquies territorials. Les Comunidades, com les Germanies valencianes, mallorquines i catalanes tenien en comú sobretot la defensa de l’autonomia dels poders locals i regionals enfront d’un intervencionisme creixent per part de rei. El País Valencià hi afegia, a més, la qüestió senyorial i el problema morisc, mentre que a Mallorca hi havia l’enfrontament entre la ciutat i el camp, la part forana.

Les Germanies estan proporcionalment poc tingudes en compte en comparació amb altres esdeveniments com la Guerra de Successió? Sembla que han sigut oblidades (tenen una avinguda, això sí)…
–Jo crec que no són oblidades; crec que les Germanies han tingut un reconeixement públic molt important als segles XIX i XX. Els liberals del Vuit-cents, enfrontats igualment contra l’absolutisme monàrquic, veien les Germanies com un precedent gloriós. Només cal llegir les pàgines exaltades que dedica al moviment Vicent Boix, el primer gran historiador valencià de l’època moderna. En canvi, a finals de segle, durant la Restauració borbònica, les Germanies tornen a estar mal vistes i són censurades. No oblidem, però, que la ciutat de València dedicà a les Germanies la primera Gran Via –encara que, més tard, la major part d’aquest carrer seria rebatejat en honor del Marqués del Túria. Igualment, en els anys de la República es reivindicaran les Germanies tant pels sectors valencianistes com pels progressistes. I, de nou, als anys finals del franquisme les Germanies tornaran a ser un referent –Germania Socialista, Nova Germania, Jove Germania…– en la reivindicació de les llibertats democràtiques i nacionals. No estic d’acord amb la idea que les Germanies hagen estat oblidades.

Si hagueren guanyat les Germanies, com estaria la cosa?
–En principi, això és molt arriscat i l’historiador ha de parlar del que passà, no del que podria haver passat. Però, ja que juguem… En principi, era molt difícil que hagueren guanyat perquè tenien enfront un estat, un monarca, un exèrcit. Però si hagueren guanyat, no necessàriament s’hauria alterat substancialment l’equilibri de poder dins la monarquia hispànica. La monarquia hispànica no era homogènia, ni la seua organització era la mateixa a tots els països que la integraven. Als Països Baixos hi havia un dinamisme urbà i una autonomia de les ciutats, que Carles V coneixia molt bé, perquè s’havia criat a Gant, i que no era molt distinta al que aspiraven els agermanats per a València, basant-se en el model de les ciutats del nord d’Itàlia i en les lectures d’Eiximenis. Si hagueren guanyat les Germanies, el Regne de València potser hauria mantingut una major empremta urbana, un sistema de govern pròxim al de les repúbliques urbanes, perquè la derrota significà no sols la victòria de la noblesa sinó també del país feudal, rural, sobre el dinamisme urbà.

Quin sentit té ara recordar aquella guerra?
–En principi, per entendre que la debilitat dels valencians no és una tara estructural dels valencians. No forma part del seu ADN. La història dels valencians està plena de revoltes, moltes de les quals, això sí, han acabat en derrotes. Es van revoltar durant les Germanies, en la Guerra de Successió i van defensar la República en l’última guerra. I encara que algú podria dir que van ser guerres civils, els valencians, com a poble, les vam perdre totes.
Això de la debilitat caldria deixar-ho entre cometes, però per altra banda és cert que una de les conseqüències de la derrota de les Germanies va ser la supeditació total al poder reial, fins i tot per part de la noblesa i els grups dirigents, que conservaren el seu poder social i econòmic, però, per tal de conservar-lo, renunciaren al polític, en favor de la monarquia. La guerra de les Germanies havia deixat molt clar que la noblesa necessitava les tropes reials per a guanyar-la, per a aixafar els revoltats. I quedà molt contenta en deixar el poder polític en mans del rei i dels seus agents si, a canvi, podia continuar exercint la seua dominació social i percebent rendes dels seus vassalls.

 

Entrevista publicada al número de setembre 451

Inscriu-te al nostre butlletí

Top