Entrevista a Antoni Laguna

«Berlusconi volia convertir Itàlia en una mena de finca particular i Camps tenia l’aspiració de convertir-se en un gran emperador d’un imperi romà que només existia en la seua ment»

«El procés de Carlos Fabra ha significat un paradigma del que no ha de ser la Justícia»

Vicent Boscà. Director de SAÓ
Teresa Ciges. Membre del Consell de Redacció

Just un parell d’hores després del tancament de RTVV havíem quedat amb Antoni Laguna, professor de periodistes i també escriptor –entre altres– del llibre El secuestro de la democracia. Ens reunim davant el Gran Teatre de Paterna, un bon símil d’allò en què s’ha convertit la política valenciana. Sense pèls en la llengua, Antoni ens explica com es va poder consolidar la corrupció al País Valencià, quines són les seues causes i les seues conseqüències.

–Què és la corrupció política?
–És una temptació humana que, per desgracia, està prou estesa; de caiguda dels valors morals, i també potser una pràctica política. Si no hi ha mecanismes de control per evitar que açò puga funcionar, acaba convertint-se en una pràctica generalitzada, que és el que ha passat a Espanya, especialment a la Comunitat Valenciana en les últimes dècades.
–La corrupció valenciana té alguna característica concreta?
–No. El seu mecanisme de funcionament és homologable. Si veiem el que ha passat en altres llocs en condicions socioeconòmiques paregudes, de majories absolutes, podríem dir que ha tingut un comportament similar. El que passa és que ací s’han donat unes circumstàncies especials de control quasi absolut del poder polític i, per tant, d’impunitat absoluta per a poder fer eixa pràctica política.
–Però, podem unir majoria absoluta amb corrupció…?
–En principi no, encara que ara com ara majoria absoluta significa absoluta falta de transparència i, per tant, absoluta falta de controls del que significa estar en el poder.
–Tots els polítics són iguals?
–No. Aquesta afirmació no té proves ni elements d’edificació. El que passa és que els sistemes de control del poder són una assignatura pendent des de la Transició democràtica.
–Com pot un partit polític establir una estratègia com aquesta? Qui n’és el capo?
–Durant molt de temps, el capo en fou Carlos Fabra. Era el gran cobrador, era un home que utilitzava el seu poder per a posar ministres o convidar els presidents del Govern als seus dominis i l’expressió màxima del que és el caciquisme del segle XIX. La corrupció no és únicament una activitat política, sinó també una pràctica econòmica i social que afecta molta més gent que ocupa càrrecs públics i que acaba convertint-se en normalitat.
–Però eixa quotidianitat de la corrupció pot afavorir que els isca gratis total?
–Hi ha una praxi generalitzada de corrupció durant una sèrie d’anys que no té una correspondència negativa en les eleccions, entre altres raons perquè a tots els anava bé. El que passa és que a partir de 2008, eixa situació econòmica va canviar per complet i la realitat en què està la gent per avaluar, interpretar i analitzar el que passa ha canviat per complet. Crec que les eleccions de 2015 –si és que no es fan abans–, això pot passar-li factura al PP, almenys en un percentatge important.
–Eixe «ens anava bé a tots» era el que feia que durant 18 anys foren majories absolutes?
–Sí, eixe era un element important, i un altre era que la pràctica caciquil comporta també la construcció d’unes xarxes clientelars que es traduïa en un avantatge enorme a l’hora de competir electoralment. Recorde, per exemple, l’actitud de l’arquebisbe demanant directament el vot en les eleccions de 2007, l’actitud de la patronal… Hi havia una bona part de la societat civil organitzada que estava o depenia directament del PP.
–Es podria dir que ací hi ha hagut una «berlusconització»?
Sí, de fet Camps i Berlusconi tenen trets molt pareguts: Berlusconi volia convertir Itàlia en una mena de finca particular i en una nova escala de valors, i Camps tenia l’aspiració de convertir-se en un gran emperador d’un imperi romà que només existia en la seua ment.
–Xarxes clientelars, control mediàtic, tracte preferent de l’Església… Què ha sigut el més important?
És la confluència de tot, perquè tots van aconseguir orientar l’opinió i emportar-se el vot, configurant una cultura política i uns valors. La mentalitat dels valencians estava molt assentada. Es pensava que la dreta era una molt bona gestora, que era la que millor defensava els interessos dels valencians… Tot això és el resultat d’eixa suma de veus que acaben atribuint al partit eixa etiqueta que la gent va assimilar.
–Això és el que explica eixa anestèsia de la societat valenciana…
–Exacte. A més, s’estava produint una espiral del silenci que impedia que arribara qualsevol tipus d’opinió crítica. No hi havia vies ni mitjans perquè visions diferents d’eixa realitat pogueren arribar a la gent.
–Què passa amb la Justícia al País Valencià?
–El procés de Carlos Fabra ha significat un paradigma del que no ha de ser la Justícia. El problema que tenim és que hi ha una convivència i connivència massa estreta entre tots els poders, i no es pot diferenciar on comença un i on l’altre. Aquesta democràcia està cada vegada més empobrida i l’Executiu ho controla absolutament tot.
–Veurem algun dels nostres polítics a la presó?
–Tant de bo! Espere que el canvi polític comporte també una exigència de responsabilitats, les corresponents comissions d’investigació i si és possible també la depuració de responsabilitats judicials. Jo confie que això ocórrega per a depurar el futur democràtic d’aquesta comunitat. Si no depurem, això es mantindrà.
–S’ha de ser valent, en els temps que corren, per a publicar un llibre com El secuestro de la democracia…
–Ens va costar molt. Primer, perquè ningú no el volia publicar. Vam anar d’editorial en editorial i tots hi deien que sí, i quan el llegien ens deien que no. Fins i tot, tinguérem una anècdota curiosa, i és que quan finalment va aparéixer el llibre, la mateixa TV3 ens va trucar per fer-nos-en una entrevista, i quan el llegiren ens varen dir que ho lamentaven molt però que no podien fer l’entrevista perquè posava en perill les relacions entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. Va ser difícil, i després va ser també molt complicat donar-lo a conéixer perquè rebérem amenaces, fins i tot haguérem de desallotjar una llibrera de Castelló on estàvem fent la presentació per una amenaça de bomba; vingueren els fatxes i no poguérem acabar la presentació. No obstant això, el llibre va tindre molta difusió; no sé si s’han esgotat ja tres o quatre edicions i ha estat citat per tots els llocs.
–I per què aquest títol? A hores d’ara tenim segrestada la democràcia?
–Jo estic convençut que està segrestada i en declivi. En aquests moments, el procés encara va a pitjor, i el que acaba de passar hui [la Policia tancant la televisió pública valenciana] és el símbol més evident del que estem dient. Han tancat la imatge d’un mitjà públic de comunicació, i això és el més fort que ha ocorregut des del 23 de febrer quan entraren els militars al Congrés. És el mateix.

Revista Saó, nº 288.
Desembre 2013.