Entrevista a Antoni Maria Badia i Margarit

EL 16 DE NOVEMBRE ENS VA DEIXAR EL PROFESSOR ANTONI MARIA BADIA I MARGARIT. VOLEM RETRE-LI HOMENATGE PUBLICANT UNA ENTREVISTA, REALITZADA PER RAFAEL ROCA I ÒSCAR PÉREZ, L’ANY 1995.

 

El doctor Antoni Maria Badia i Margarit és una d’aquelles figures indefugibles en la història contemporània de la llengua catalana. Les seues aportacions lingüístiques han estat, en molts casos, la clau de volta que ha situat la filologia catalana en l’estadi de maduresa en què avui es troba. Amb motiu de l’edició de la seua darrera gramàtica, va viatjar fins a València el passat mes de febrer per tal de fer-ne la presentació a les Jornades de lingüística catalana que organitzava la nostra Universitat; fou allí on vàrem tenir la sort de parlar amb ell. El professor Badia és especialment volgut a València gràcies al seu caràcter afable, integrador i dialògic, aquell que li ha fet meréixer les simpaties i l’estima dels estudiants valencians. Per exemple, les nostres.

-La gramàtica que vós acabeu d’editar, què aporta de nou respecte a les anteriorment vigents i, en concret, respecte a la seua del 62?

-A la del 62, la doctrina gramatical de Pompeu Fabra era l’eix de la meua obra. Ara, tot i conservar aquesta doctrina de Fabra, la gramàtica hi aporta una sèrie de punts de vista de la lingüística moderna, de la teoria gramatical, que no estan pas en contradicció amb Fabra però que li donen una nova dimensió, i jo diria que també més força.

-A propòsit del model lingüístic que va fixar mestre Fabra, creieu vós que és proteccionista, ortodox, o és més aviat laxe, integrador de les variants dialectals?

-Bé; penso que, segons com ho mirem, va complicar la vida als qui escrivim i parlem la llengua. Potser la solució més còmoda hauria estat la que va passar amb el castellà: que la “Norma de Castilla” es va imposar al lleonés i a l’aragonés, que tenia una història de gran categoria -penseu que al segle XIV Fernández de Heredia tradueix Tucídides del grec a l’aragonés; era una possibilitat, imposar la norma de Castilla al lleonés i l’aragonés; com la norma de l’Ille de France, que es va imposar al picard i als altres dialectes francesos que també tenien obra literària al darrere; o com la norma de la Toscana -amb Dante, Petrarca i Bocaccio-, que es va imposar a tota la dialectologia italiana. Hi hauria estat una possibilitat que la norma -diguem-ho així- “barcelonina”, que tenia més autors literaris i la gran responsabilitat de la Renaixença, s’hagués imposat a tot el domini lingüístic; hi havia motius per pensar-ho, eh? Aleshores, aquesta possibilitat hauria estat vexatòria per mallorquins i valencians, tot i que, potser, s’hauria pogut arribar a una llengua més unificada. Crec que la gran missió de Fabra va ser la d’incorporar les altres grans parles; no va voler una gramàtica dialectològica, com tampoc jo no la vull, però sí una gramàtica que integrés els altres parlar que són importants demogràficament, i històricament i cultural. Això crec que ho hem d’agrair a Fabra; d’aquesta manera valencians i illencs s’han incorporat sentint-se més com a casa seva. És clar que no podia ser recollit tot, però també hi ha molts modismes barcelonins que no hi són. El resultat va ser aquesta normativa que hem anomenat composicional o participativa i que, com dic, complica una mica la vida; però mira, nosaltres diem “jo poso” i vosaltres dieu “jo pose” i a Mallorca diran “jo pos”… tot és igualment correcte. Crec que és la gran solució. Si les coses, al segle XV, haguessin anat de manera diferent, potser no hauria estat necessari tot això; però la història és la història, i la història pesa. Aquest respecte era indispensable; i la decisió final de Fabra pren més significació perquè a Catalunya s’havia vist molt natural la imposició de la norma barcelonina. I ell, que era de Barcelona, va tenir aquesta clarividència. Jo crec que tots ho hem de beneir, això. En la meva gramàtica he procurat que hi hagi molta representació dels parlars, sobretot del valencià i del balear.

-Pel que fa a la vostra teoria sobre la formació històrica del català, creieu vós que la història de la conquesta de València és suficient per a explicar la modalitat lingüística valenciana i la seua adscripció al català occidental?

-Jo ja vaig dir el que pensava. Un dia, si Déu vol i em dóna vida i forces, tornaré sobre el tema. Crec que les observacions que al respecte m’ha fet Antoni Ferrando -sé que n’ha fet més i molt ben fetes- i altres sobre la meua teoria -és a dir contra la meua teoria-, no són incompatibles amb ella. Estic convençut que, evidentment, l’aportació del nord-occidental és molt important, però continuo pensant que el substrat pesa. Són coses que fan de mal dir perquè aleshores vénen alguns compatriotes vostres i llavors diuen que el valencià ja existia abans que vingués el rei Jaume. M’he trobat amb alguns que han dit, “tot això que diu el Badia ens dóna la raó a nosaltres”. Evidentment, jo crec que tot això del mossarabisme valencià -que va existir-, quan va arribar Jaume I no existia. EL que penso és que el substrat va determinar unes tensions articulatòries, una manera tensa d’articular que venia de lluny; això sí que ho penso. I que això es va traduir en el llatí de la romanització, i en l’àrab dialectal; i que, quan van arribar les aportacions del nord-oest de Catalunya, demogràficament molt importants, es van posar a treballar damunt una manera de parlar que remotament procedia del substrat. Això és el que penso, i crec que és compatible amb les crítiques que han fet els qui se m’han oposat. Ara, aquí fa de molt mal explicar. Però ara estic estudiant documents de la Catalunya Vella i veig que la e llarga llatina, que ha evolucionat de diferent manera en els distints dialectes, en documents de toponímia o en documents llatins que de vegades traeixen l’origen d’alguns mots, aquesta e és escrita “e”, o és escrita “a”, o és escrita “o”, només en Catalunya Nova. En Catalunya Central fa sempre “e”; això en el segle X, eh? Per tant, aquest fenomen no s’explica per la Conquesta. Aquí hi ha gat amagat.

-Davant la uniformització de pautes culturals i la castellanització que sofreix l’àrea catalanoparlant (especialment València), i també davant l’allau d’anglicismes, quines possibilitats de pervivència i d’increment d’ús creieu vós que té el català actualment?

-Quan em fan aquest pregunta, que me l’han feta altres vegades, sempre dic el mateix: depén dels valencians, com a Catalunya depén dels catalans. La llengua no es perdrà, si és que s’ha de perdre -cosa que no desitjo- perquè els que no la parlen es neguen a incorporar-s’hi, sinó perquè els que la parlen deixaran de parlar-la. Actualment a Catalunya i des de les grans immigracions dels anys 60, hi ha un 50% del cens, de castellanoparlants, i un 50% de catalanoparlants. Sempre dic el mateix: treballem perquè els immigrants s’incorporen al català, però si la llengua s’havia de perdre no seria perquè aquests no s’hi passen, sinó perquè els catalans l’abandonen. I aquí dic el mateix. La responsabilitat que tenim tots és enorme.

-I creieu vós que el futur donarà possibilitats d’incrementar l’ús?

-Hi ha minories molt responsables que estan incrementant -ne l’ús. Ara, son minories; la majoria no. Però també és veritat que les minories són les que porten la tònica de les coses. Les grans mobilitzacions sempre han estat obra d’un grup que, comparat amb la demografia total semblava que pesava poc. Però és un grup que pensa, que té possibilitats decisòries, i hem de posar la confiança en aquests grups. Però ha de ser un acte de voluntat dels que som, si no potser s’accelerà el procés de substitució que nosaltres sofrim des de la Nova Planta i vosaltres des d’Almansa.

-De Barcelona estant, com veieu la societat valenciana, la política, la cultura, la investigació? Esteu d’acord amb el tòpic català que ens anomena “els valencianets”?

-Estic totalment oposat, perquè tots som membres de la mateixa comunitat, sols que cadascú amb unes peculiaritats que la història explica i que ens han diferenciat. Si no hagués estat això que déiem abans del segle XV i la posterior Decadència, segurament les coses serien diferents, oi?; però la realitat s’ha de reconèixer perquè és una realitat; per tant hi ha diferències. Hi haurà diferències, de nombre, demogràfiques. Si això justifiqués el diminutiu “valencianet” llavors ho acceptaria. Però quan es diu, les connotacions són diferents. Per tant, no l’accepto; no l’accepto perquè València va donar el gran segle XV a la nostra literatura comuna, i actualment hi ha aquestes minories responsables que es mouen molt. A l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes), la proporció de membres valencians és molt per sobre, no només dels catalans, sinó de la resta. Què vol dir això? que els que ho tenen més difícil són els que se senten més enganxats; i és el vostre cas. I això, unt a un temperament més vehement, més fogós i més “pirotècnic”, vos fa fer més soroll. Som companys en la mateixa lluita. Nosaltres en som més, i la salvació del català potser depengui de Catalunya. És evident que la Renaixença va ser més fort allà,  que durant el franquisme va haver-hi una resistència més ferma. Són coses objectives de la història, això. Però haurem de posar-nos en contacte, cadascú és una part del conjunt i tots tenim el nostre paper. Què faríem nosaltres si es perdés la llengua a València? Malament quedaríem. Doncs, vosaltres igual, si es perdés a Catalunya.

-Voleu afegir alguna cosa més?

-El que voldria afegir és una felicitació a SAÓ. En sóc subscriptor, la fullejo sovint i comprenc que és molt més difícil la tasca que fa SAÓ que la que es fa a Serra d’Or, per exemple. I, per tant, això és d’agrair. Bona sort i endavant.