La revista degana en valencià

ENTREVISTA A ANTONI MIRÓ

Vicent Boscà. Director de Saó
Teresa Ciges. Periodista

Anar fins al Mas de Sopalmo a entrevistar l’artista paga la pena, i més encara quan ell mateix et mostra les terres, els edificis i les seues obres. De mirada directa, ulls clars i cabells perfectament desordenats, Antoni Miró és un gran guia del seu mas, de la seua obra i de les darreres dècades del nostre país. Si amb els pinzells és capaç de captar i transmetre la seua visió, no es queda enrere amb les paraules. La seua anàlisi de la societat no deixa cap dubte. Quan li vam fer l’entrevista encara no li havien traslladat la seua escultura situada a Gandia. Ara, malauradament, sí.

-Vosté és d’Alcoi. En quina mesura l’ha marcat la seua terra?

-És determinant i, de fet, a mesura que passen els anys em reafirme de voler ser alcoià. Crec que és un poble que ha sigut molt avançat i que ha tingut una gran importància en el passat. Avui és un poble més normal, però té una història de lluita molt important.

-Ovidi Montllor, qui era?

-Ovidi Montllor ha sigut el meu més intimíssim amic. Era més que un germà; era aquella persona que m’ha entés absolutament en tot, que pensàvem absolutament igual. Mirant-nos ja enteníem i sabíem què ens estava passant en eixe moment.

-Per què és tan elevat a Alcoi el nombre d’artistes per metre quadrat?

-Això té a veure amb el segle XIX, que va ser un temps d’esplendor industrial. Alcoi es va comparar molt amb Catalunya perquè hi havia diners, una incipient burgesia i el proletariat estava molt marcat. Això feia que hi haguera encàrrecs d’alguns retrats i molts dissenys per a la indústria; de fet, en quasi totes les cases hi havia algú pintant i s’exporta- ven milers de quadres.

-Exactament, què és l’art per a vosté?

-L’art és una forma d’expressió i un dels millors mitjans de comunicació del món. Quan fas exposicions per tot arreu t’adones de la quantitat de gent que t’entén, tot i tenir cultures diferents i allunyades. La gent entén el teu missatge, saben el que vols dir.

-I en quin llenguatge artístic es troba més a gust?

-Des de fa molts anys, el que faig és, sobretot, pintar, i al mateix temps vaig fent escultures.

-Com es descriu artísticament?

-Sóc un pintor compromés amb la societat en què visc i que mitjançant la pintura tinc la satisfacció i el divertiment. Però, vull que puga ajudar que la nostra cultura avance en el progrés, la humanitat, la justícia i tot allò que qualsevol persona desitja.

-Per tant, l’art és una arma carregada de futur?

-Absolutament. El que passa és que eixe futur sembla que ja ha arribat. Al 72 vaig pintar unes sèries sobre el racisme nord-americà i ara tenim ací eixe racisme. El mateix passa amb el capitalisme salvatge, que ací és més ferotge, terrible i destructiu. Hauríem de tenir una cultura de la decència protegint les persones, cosa que no es fa. Al contrari, es permet que la gent tinga fam encara que siga baratíssim donar a menjar a tot el món.

-Després d’uns quants anys d’artista, com valora la seua aportació a la història de l’art?

-Humilment, crec que quan passe el temps és quan es podrà valorar. Però crec que el valor de la dignitat sí que li l’he donat, i amb això en tinc prou.

-Com valora els últims anys de l’IVAM amb l’eixida de Consuelo Ciscar?

-És un tema molt delicat perquè les coses s’han de mirar amb més perspectiva. Ella ha fet coses molt malament i altres que no tant; hi ha hagut un poc de tot i això passarà sempre amb tots el directors que hi haja. Des del meu punt de vista, dins de les dificultats que ha tingut, ho ha fet com qualsevol.

-I sobre la vida cultural del nostre país, cap a on anem?

-En aquest país, el món de l’art és molt difícil perquè després de tants anys de no haver-hi res, en la democràcia començà a moure’s tot una miqueta i començà a funcionar, i ara no hi ha diners per a res. Es mantenen els sous en les institucions i mentrestant no hi ha diners per a activitats culturals. No hi donen la importància que es mereix la cultura. És una situació penosa, escandalosa, que els pocs diners que hi ha, els rapinyen entre quatre i no deixen viure a la resta. Hi hauria d’haver un mínim de justícia en aquest món i haurien d’estar tots en els jutjats, en la presó, i açò no s’hauria d’haver permés; aquesta societat és un escàndol. S’hauria de corregir i escarmentar.

-Què és el que no s’ha fet i realment s’hauria d’haver fet?

-Aquest país té un potencial artístic enorme. Per això, hauríem d’haver exportat, fer valdre eixe potencial, com fan els americans. El que tenim ací és importantíssim, no es dóna a conéixer i es maltracta. Nosaltres estem perduts perquè no hi ha una organització estatal que siga capaç de fer valdre eixes coses.

-Últimament està en tots els diaris. Què passa a Gandia?

-Hi ha un alcalde que li ha pegat per ahí. És molt cavernícola i pensa que pot fer el que li done la gana. Vol llevar l’escultura del 25 d’Abril i la vol traslladar amb un cost absolutament injustificable. Nosaltres continuarem pledejant, perquè legalment no pots fer-ho sense el consentiment de l’autor.

-Però això és perquè l’alcalde és un «cavernícola» o és que tornen amb el fantasma de l’anticatalanisme?

-Ell diu que la volen traslladar de lloc per a donar-li més categoria, però és mentida. És una decisió política, perquè son blaveros i fatxes, i ja està.

-Aquest és un clar exemple d’intromissió de la política en la cultura. Quin paper hauria de fer?

-La política hauria d’apostar per la promoció, la col·laboració i l’ajut.

-I quin seria el paper de la cultura en la política?

-La cultura, des del punt de vista de l’autor, pot fer el que li done la gana; allò important és que la gent pense bé, que faça les coses bé, sense sotmetre a ningú ni ideologitzar la gent.

-Veu futur al País Valencià?

-Si hem arribat fins ací, continuarem. Tenim la sort d’haver nascut ací; tenim un gran patrimoni, ha estat històricament un poble prou avançat i prou digne, encara que hem tingut intromissions, però hem resistit. Jo crec que durarem el que dure la humanitat.